Hi ha muntatges que fan diana, que colpeixen per la la seva emotivitat i gosadia. Aquest és el cas de Llibert, obra protagonitzada per l’actriu Gemma Brió que suposa, a més, el seu debut com a dramaturga. Fins el 27 d’abril, la Biblioteca de Catalunya acull una tragèdia que somou la consciència de l’espectador al voltant d’un tema espinós, l’eutanàsia en nadons. Una experiència catàrtica que aviat rebrà el premi Serra d’Or de teatre.
No t’agrada que et preguntin sobre els trets autobiogràfics de l’obra, per què?
No trobo gens interessant la pregunta, i me la fa tothom. És cert que l’obra parteix d’un fet viscut, real, però a partir d’aquí invento coses. En certa manera qualsevol tipus de creació, l’art mateix, sempre parteix de la realitat. El fet que sigui o no ficció no resta valor a les coses que vols explicar, denunciar, agrair. La reflexió que aportem és el que importa. Penso que la majoria de creadors treballem amb el que ens passa a la nostra realitat.
Com afronta l’actriu el fet de ser la mateixa persona que la dramaturga?
Vaig treballar en tres fases diferents. La primera, la recopilació de material, després la fase de teatralitza-ho i, finalment, la posada en escena. Al ser també dramaturga he viscut totes les parts, però a escena el treball d’actriu ha estat igual que amb qualsevol altre text. És veritat que jo estava a tots els assajos, i em tenien allí per qualsevol canvi. Sempre ha estat un muntatge obert.
Com evoluciona el material amb les aportacions de l’equip?
La veritat del muntatge ha anat enriquint-se amb les aportacions de tothom. Crec que en aquest text he trobat una veu pròpia, molt meva, i de fet és el que em dóna més satisfacció de tot el procés. També hi ha les veritats de la Mar [Mürfila] en la part musical, de la Tàtels [Pérez] com actriu que fa un munt de personatges i, evidentment, el Norbert [Martínez] que ha fet la seva posada en escena. Tots hem anat aportant parts del nostre món.
Quin és el solatge que et queda després d’una obra emocionalment tan intensa?
Resulta genial interpretar-la. Quan l’escrivia el fet de ser actriu ja em va suggerir un ritme. Comença de forma lenta, hi ha tota la part del mig que té més tocs d’humor i després tot acaba en un huracà emocional al qual ja arribem molt escalfades. La interpretació flueix molt. Requereix molta energia, això sí, i després acabem que no ens podem anar a dormir. Realment es tracta d’una tragèdia molt intensa però penso que el final queda molt bonic, resta una experiència molt vital.
L’argument, a més, no et deixa indiferent. El fet d’unir un tema polèmic com és el de l’eutanàsia amb els nadons pot despertar suspicàcies. Heu tingut alguna reacció contrària?
La veritat és que no, no s’ha queixat ningú. Abans d’estrenar pensàvem que ens vindria algun radical, però fins i tot gent que coneixes que no està d’acord amb el que s’hi diu ha simpatitzat bé amb la història. La clau és que està explicada des d’un punt de vista que no pretén jutjar ningú. S’aporta la visió de la vida i el dia a dia dels protagonistes.
Fin i tot, en alguns casos amb una sinceritat descarnada.
Sí, en molts casos es tracta d’una sinceritat molt crua. Penso que si no és així tampoc serveix de res tractar temes seriosos o profunds. Penso s’ha de parlar amb sinceritat, reconeixent els nostres propis prejudicis—com fan alguns personatges—, dient allò que fins i tot no és políticament correcte expressar. Els personatges d’aquesta obra no són perfectes, no dicten sentències, no saben amb antelació què faran, què passarà o què decidiran. Crec que això també és el que fa que la gent empatitzi.
No és l’eutanàsia l’únic front combatiu. Al muntatge apareix, a més, crítica social respecte, per exemple, a les retallades en sanitat.
El teatre social és un referent però no m’interessa en el sentit pamfletari o demagògic. Parlar de temes socials sense tocar la realitat, el concret del dia a dia, no és tan efectiu. En canvi des de la realitat d’uns personatges normals tocar aquests temes pot resultar més interessant, saber com els afecten les retallades, per exemple. A mi m’interessa aquest punt de vista humà perquè des d’aquí es pot explicar tot. Ara bé, has de parlar sincerament, no et pots quedar amb mitges tintes, si t’has de cagar en alguna cosa t’hi cagues.
Quin futur li queda a l’espectacle Llibert, penses que serà una bona obra per portar-la de bolos?
Espero que en tinga molta de vida. Pensem omplir cada dia a la Biblioteca fins el 27 d’abril, aquesta és la idea. També a veure si ens surten bolos de cara a la temporada vinent. Als bolos que hem fet fins ara la gent reacciona molt bé. Crec que falta la valentia per part dels programadors, pel tema que tracta però sobretot pels temps que corren, que no són els millors per a la cultura.
Després de reconeixements com el Serra d’Or, el teu futur el veus més com a dramaturga o d’actriu com fins ara?
De moment, penso continuar com actriu. Quan tingui alguna cosa a explicar l’escriuré. I si no em surt res tampoc no ho faré. En aquest sentit està tot obert.
