Desprèn humanitat. Em rep amb aquesta afabilitat que el caracteritza al camerino del TNC, on representa El professor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler. Em fa riure: arreplega coixins i els col·loca i canvia de lloc, buscant la disposició més adequada al sofà on seurem. Parlem mentre acomoda l’espai. Li explico que em fa il·lusió, però que alhora se’m fa estrany entrevistar-lo ara que ja no m’hi dedico i que prefereixo conversar. “No te’n deus recordar, però fa més de quinze anys, quan feia de periodista, vaig entrevistar-vos a tu i la Lizaran, quan fèieu Quartet, de Heiner Müller”. “L’Anita!”. Ho deixa anar i se li il·lumina la mirada. És trasbalsador com el record genera una emoció tan viva i comprensible en algú que vida, teatre, persones i compromís són una mateixa cosa.
Darrere un projecte com aquest també hi ha una actitud de Berhnardi traslladada al teatre.
Omple de sentit un teatre públic. M’agrada veure que hi ha algú que pensa que la veritat no és negociable. Si nosaltres estem tan perduts després de tants anys és perquè alguna cosa se’ns ha esvaït al llarg del temps. Les ideologies, les que puguin semblar més convincents, sempre són susceptibles de ser modificades en funció d’alguna cosa que pugui semblar d’interès per a tothom. És una radiografia de nosaltres mateixos i d’allò que és recognoscible en el sentit de la moral, o sigui, de l’església, de l’àmbit polític, del periodístic… Són elements tan propers i malejats i dels quals no ens escapem ningú. Bernhardi dóna nom a una obra perquè, precisament, tots som no-Bernhardi. Com diu Winkle [que interpreta Jordi Andújar]: “Si sempre féssim allò que és just (…) ens trobaríem a la presó abans de sopar”. Després d’haver paït tot això tinc ganes de ser una mica més Bernhardi, tot i saber que és un absolut, un impossible.
De les vuit setmanes d’assajos, sis han estat treball de taula.
Sóc un obsessiu del text i no deixo passar ni una paraula de la qual no sàpiga el perquè. Ja havíem fet tot el treball de taula –almenys, se suposava– i jo vaig agafar la versió francesa, la italiana… Un altre director m’hauria dit: “Això ja ho hem fet!”, però amb en Xavier [Albertí] vaig trobar-hi un còmplice. Vam tornar a començar, ens vam tornar a asseure; tothom va estar-hi disposat… per tornar-nos-ho a mirar. Jo vinc de molts anys en què es feien quatre lectures i si preguntaves massa et deien: “Això ja s’entén”. El dia abans d’estrenar em vaig posar el fre i vaig dir “fins aquí”. Encara hi ha coses… paraules, frases… en què tinc la sensació de no ser concret com voldria. L’obsessió pel text ja em ve del treball amb Ariel García Valdés, que diu que no es pot interpretar en general. Només es pot interpretar en concret. Has de tenir clar fins a l’últim sentit d’allò que dius.
I encara més, tot i la seva teatralitat, en un text d’idees.
Per això era imprescindible. Bernhardi és l’humanista, l’home responsable de si mateix i del seu propi destí, no hi ha ningú que li dicti què està bé i què no. M’ha tornat boig. Poques vegades m’he trobat amb un personatge així. També ho tenia l’Spooner [a Terra de ningú, de Harold Pinter]. És una religiositat laica. M’apassiona aquesta figura cristològica, d’una nova religió laica després de la mort de Déu, quan el meu personatge li diu al capellà: “En aquest sentiment intern, jo també provo de confiar-hi, tot i que en la meva ànima sorgeixi d’unes altres fonts. Quina altra cosa al cap i a la fi ens queda a tots nosaltres?”.
Són personatges que obren espais de coneixement i de modificació de qui els interpreta.
Moltes vegades et pregunten si t’emportes a casa el personatge o si se’t barreja. Aquesta ha estat l’única vegada que me l’he emportat a casa. No m’hi identifico però estic content d’estar encarnant una figura com Bernhardi perquè és un motor i un incentiu. Des del plaer. Com poques vegades m’ha passat. Arribar-hi és desglossar la complexitat d’un home que només perd en una ocasió la contenció. Schnitzler ho diu en una acotació. (Agafa el text que, tot i haver estrenat, té en un lloc ben a mà del seu camerino.) Mira (Llegint i significant el “totalment”): “Bernhardi, que ha perdut totalment la contenció”.
Pels que escrivim, reconforta que, de tant en tant, hi hagi algú que té en compte les acotacions…
Amb les acotacions sóc molt respectuós. L’autor et demana allò que vol. Pots estar-hi o no d’acord però d’entrada tenir-ho en compte. Hi posa “totalment” i per a mi és molt important el matís perquè és l’únic moment que li prendran el tracte amb el malalt, que és el que a ell l’interessa. La resta és negociable però això no. He pensat amb el meu pare que era director d’escola. Li agradava donar classes, va passar-ne de tots colors i res el va destarotar. Si li haguessin dit que havia de deixar de donar classes, l’haurien mort.
En un text es poden trobar ressonàncies en la pròpia vivència. Bernhardi diu una frase preciosa al final del quart acte: “Els enemics cal acceptar-los tal com són i allà on te’ls trobes…”.
(Acabant-la) “Els meus amics els puc triar jo… per sort”. És meravellosa.
Xavier Albertí. És una tria mútua?
A mi m’agrada pensar-ho i als fets ens podem remetre. Hi ha un fet que marca l’inici, en un moment clau del meu recorregut professional, que és quan dirigeixo i protagonitzo Hamlet [Festival Grec 1999]. L’única persona que em va donar suport va ser ell, que dirigia el Grec. Aleshores no teníem una relació personal. No et pots imaginar el que va significar aquella trucada i l’acte de confiança que em va fer. Allà comença.
Una amistat que es tradueix en una estreta complicitat i una forma d’entendre i de fer teatre, lligada a títols com Et diré sempre la veritat, L’home de teatre, Luces de Bohemia, Terra de ningú, L’art de la comèdia i ara aquest Professor Bernhardi…
Després d’aquell acte el vaig buscar perquè em dirigís a Et diré sempre la veritat. Aquí ens coneixem. Amb aquest muntatge comparteixo amb ell, i després amb el públic, tot un recorregut de vida i teatre. En acabar d’estrenar-lo, em parla de L’home de teatre. Després va haver-hi un temps que jo vaig decidir deixar el teatre…
L’aparques temporalment per altres projectes, sobretot de cinema.
L’home de teatre és el comiat. Al cap de sis o set anys torno a Madrid perquè Gerardo Vera em proposa dirigir Luces de Bohemia. Després d’acceptar-ho, em despertava cada matí amb un atac d’angoixa. El text m’havia tornat boig però em preguntava com havia pogut dir que sí… La salvació va ser un dia anant amb cotxe, que dic: Xavier Albertí. Li truco per explicar-li la proposta i que vull que ho fem junts, des de la dramatúrgia fins a la composició… (Riu) Encara li volia demanar més coses! Luces de Bohemia és tornar al teatre de bracet seu. Recordo una frase, el primer dia que ens vam trobar, en què li pregunto: “Des d’on hem de fer l’esperpent?”, i em respon: “Des de la veritat”. Això es podria lligar amb El professor Bernhardi, que és la innegociabilitat de la veritat en un moment en què tot és negociable. El llegat de Max Estrella, l’esperpent, també és una nova mirada sobre el món.
Spooner, Oreste Campese, la multiplicitat de personatges a Terra baixa… Estàs en el millor moment de la teva carrera i cada cop et poses el llistó més alt?
Estic en un bon moment perquè estic en el millor moment de la meva vida personal. Em sento millor que ma
i, però més enllà de coses personals… si d’alguna cosa em sento orgullós és de l’actitud. Sóc un boig d’aprendre: de la vida, de la meva feina… Això em fa estar sempre en un estat de qüestionar-m’ho tot de mi i del que faig. Amb el temps crec que he sabut portar-ho a un lloc positiu en tots els sentits. Un cop m’he cuidat de tot això, les coses han anat arribant. S’ha produït alguna cosa que serveix per a reafirmar-me. L’Spooner era un personatge de coneixement i de creixement. I mira que jo, amb Terra de ningú, era de l’opinió de no fer-la perquè no entenia res. La vaig fer des de la confiança amb en Xavier i com a acte d’amor perquè volia inaugurar la seva primera temporada amb aquesta obra. Jo hauria fet una altra cosa. Després m’apareix el que m’apareix i és com si hagués vist a la verge Maria!
Em sorprens.
És que no ho entenia. T’ho dic de debò!
Alguna gent, després de l’èxit i els elogis unànimes que va rebre el muntatge, no reconeixerien que es va dubtar del projecte.
Ah, no? Jo sí. Per bé o per mal, sóc així. Quan vaig llegir El professor Bernhardi, vaig tenir les meves resistències. Vols dir? Recordo quan vaig dir que sí. Vaig pensar que hi havia alguna cosa que podia aportar i que podia ser útil per a mi però també per a un grup de persones. Després vaig descobrir l’enorme dimensió del personatge!
Aquesta sinceritat i humilitat em fa recordar quan assajaves Luces de Bohemia al Maria Guerrero. Faltava poc per estrenar i vaig venir a un assaig. Ens van presentar i vam sopar junts. Vas preguntar-me què m’havia semblat.
(Riu) Mira que no acostumo a demanar-ho per por del que puguin dir!
Vaig felicitar-te però amb l’atreviment de preguntar si podia dir allò que no m’havia agradat. Vas contestar: “Si us plau!”. No em coneixies de res i, per com ho vas dir, vaig sentir que era autèntic. Ara et puc reconèixer que em va sorprendre la generositat d’algú de la teva posició i trajectòria.
Tot això m’ha anat arribant. La generositat… Hi havia una persona que era referent per a mi, en Fabià [Puigserver], i sempre parlava de la generositat. La generositat m’ha costat. L’he haguda de cultivar. Quan ho fas, t’adones que com més generós ets, més reps. Tinc cinquanta-vuit anys i és una cosa que m’ha costat temps, però de la qual estic satisfet. Me la van inculcar des de jove però no negaré que he trigat a arribar-hi. Moltes de les coses que passen no les has previstes, simplement passen. És qüestió d’aprofitar-les i viure-les. No sempre són favorables. També et trobes amb situacions que et van en contra però l’experiència em diu que són de les que més aprens.
En el programa de mà de El professor Bernhardi hi ha un fragment d’Afinidades vianesas, de Josep Casals, on diu que Schnitzler va substituir la ciència pel teatre, en el qual va trobar un espai de revelació. Tu véns de família dedicada al món educatiu…
Tots els meus germans són mestres. Jo mai m’hi he dedicat…
Sí… vas començar la carrera de dret…
Però vaig abandonar-la de seguida pel teatre…
No sé si has substituït alguna cosa, però què hi has trobat en el teatre?
M’agradaria dir-t’ho agafant el moment present. Ara, després d’haver-lo deixat i d’haver-hi tornat, amb les complicitats de què parlàvem i tenint clar el que vull… el teatre em dóna la possibilitat de ser útil. D’entendre que sóc una eina, a través de la qual l’espectador pot gaudir d’una cosa que m’apassiona i que es diu teatre. Estar-hi al servei em fa sentir ple i m’emociona.
Aquest sentit de servei té alguna cosa d’Spooner.
Per això et dic que hi ha coses que es produeixen amb el teatre. Hi ha un proverbi xinès que pregunta què és pitjor, l’èxit o el fracàs? L’èxit és sinònim de perdre’s. El que no té res, de cop i volta, ho té tot. Spooner li diu a Hirst que per recuperar reuneixi quaranta persones en una sala petita i els transmeti el seu món. La idea d’humilitat, de servei… Del teatre no te’n pots servir, has d’estar al seu servei. És prou fràgil i prou meravellós per fer-lo servir per a segons quins interessos. Jo no me n’escapo: estem plens de vanitats i és temptador figurar. Per això és important tenir i preservar un espai en què es cregui que val la pena fer això. Hi ha molta gent decidida a sumar-se a aquesta forma de fer les coses.
Estar en un projecte per conviccions.
El teatre ho permet. Ens hauries d’haver vist el dia de l’estrena del Bernhardi com ens abraçàvem tots abans de sortir i després. És bonic. Una obra així dóna sentit al teatre. El teatre és prou fràgil perquè no es pugui fer si no hi ha aquest ingredient. Fet des de la professionalitat està molt bé i pot funcionar però és una eina per ser extraordinària.
Has parlat d’en Fabià com a referent i del fet teatral com a experiència extraordinària. Aquest 2016 fa quaranta anys de la fundació del Teatre Lliure, del qual ets cofundador i vas ser-ne director sis anys, de 1992 a 1998.
Al Lliure hi he viscut el cel i l’infern. Ha estat un camí d’aprenentatge i de creixement brutal. Més de vint els he viscut a dins. Després, des de fora, no m’ha sigut fàcil desvincular-me’n emocionalment. Ara puc dir que estic molt a prop d’estar amb la plenitud i la netedat de tot el que m’ha representat aquesta experiència. Quan les coses són complicades són grans oportunitats per aprendre’n. El Lliure ha estat una enorme lliçó.
L’element humà va ser el motor d’una fundació atípica.
És el seu ADN. Surt d’un grup de gent de teatre que decideix tirar endavant un projecte i després té el suport dels despatxos… És un esperit que esdevé referència. El Lliure no és únicament el que fa per ell mateix, sinó què provoca. Ho he viscut amb totes les seves turbulències. Ara estic molt a prop de fer les paus i vol dir reconèixer tot el que t’ha donat i agrair-ho. Allò que ens pot acabar de fer funcionar a la vida és dir gràcies. Pots dir gràcies al que sigui, també a la cosa més terrible que et pugui passar. Quan ets capaç de fer-ho, et fa sentir en pau amb tu mateix i amb els altres.
