De fet, sóc la Sampi. M’agrada molt la confiança que transmet que em cridin “Sampi!”, això provoca una familiaritat fantàstica amb la gent.
I ets la Mercè o la Mercedes?
Jo sóc la Mercè, la veritat és que per Mercedes no em reconec gens ni mica. Jo em deia com la meva mare, a ella li deien Cedes, i a mi, com que el meu pare era aragonès, des de petita a casa em deien Merceditas. La primera cosa que vaig fer professionalment va ser a Madrid i em van posar Mercedes, que era el que hi havia en el carnet d’identitat en aquella època, i Mercedes em vaig quedar. Fins i tot la meva família també em deia Mercedes, o Ceditas. Quan vaig començar a treballar a Catalunya la gent em va començar a dir Mercè, però m’he trobat que molta gent, fins i tot al carrer, em coneix com a Mercedes. Tinc una mica d’esquizofrènia amb el nom, però jo sóc la Mercè!
I ara també ets la Mercè de La Riera, un personatge molt popular i pròxim a la gent.
S’ha convertit en una cosa molt agraïda, que té molt reconeixement per part de la gent del carrer. I això té a veure amb el poder de la televisió, que hi surts dos dies i tothom et coneix, però l’endemà deixes de sortir-hi i tothom t’oblida. Però en aquest cas m’aporta una proximitat molt familiar. Quan la gent em troba pel carrer sempre és molt agradable, mai no m’he trobat en situacions conflictives. I és un goig, perquè ja fa cinc anys que vam començar aquesta feina, estem treballant, tenim aquesta sort! És una felicitat molt gran: venir a treballar a un lloc on et trobes a gust, relaxada, on saps que tot està ben organitzat, i parlo de TV3 pel que fa a producció, que funciona com un rellotge, tothom compleix: realitzadors, actors… I a més agrada, i t’ho passes bé, perquè ja som tots molt amics. És una felicitat realment.
I el ritme de la sèrie diària?
Ha canviat molt, s’ha anat obrint molt a altres personatges. El primer any va ser molt dur, molt intents, per als personatges del nucli de la família central. Després es va anar repartint i s’ha anat fent molt més còmode.
Aquest ritme d’ara t’ha permès compaginar la sèrie amb muntatges teatrals de petit format, íntims i amb complicitats.
He fet tres coses que han estat molt divertides. La primera, Sensualitats, durant dos anys i en dues versions, una en format purament de recital i l’altra més teatralitzada, amb el guitarrista Eduard Iniesta. I estem tan a gust! És com si ens coneguéssim de tota la vida, ell està encantat de fer una cosa que no li és habitual i jo també, perquè la meva il·lusió seria cantar i no en sé… Hem aconseguit una bona simbiosi. I això ens va portar a l’aventura de 9 maletes. Volíem fer una cosa més gran, que no es limités a un recital. Vam pensar en cartes de gent important, i vam enredar el Joaquim Oristrell, que era la persona ideal per al projecte. La pena és que els espectacles tinguin una vida tan curta…
Ara, però, continueu amb Joan Vinyoli.
L’Eduard Iniesta és un gran coneixedor de Joan Vinyoli, ell me l’ha descobert, ens agrada molt i aprofitant que se celebra el centenari del naixement ens hi vam llançar. Ja estem assajant i es podrà veure a final de maig a la Sala Muntaner.
Ja que estem parlant de literatura, què t’agrada llegir?
Em fa vergonya dir-ho, però fa tres anys que no llegeixo. Tinc piles de llibres pendents a la tauleta de nit però no els llegeixo o els deixo a mitges. Estic tot el dia amb lletres, guions… i després em costa concentrar-me. Quan tinc temps prefereixo mirar una pel·lícula. I mira que m’encanta llegir.
I les maletes sempre les tens a punt per anar a Nova York, oi?
No tant com voldria. Per mi és La Ciutat. A mi m’agraden molt les ciutats. I Nova York és un lloc molt còmode, de barreja, m’entusiasma urbanísticament i tot el que t’ofereix.
Parlem de cinema. No t’hi veiem darrerament. El trobes a faltar?
El trobo molt a faltar perquè m’apassiona. Però definitivament crec que el cinema s’ha acabat per a mi, perquè és així, ja no ho espero. Potser m’oferiran alguna cosa petita, d’un parell de sessions, però no un paper principal. De cop i volta un dia et lleves i dius “caram! Si no conec ningú, són tots nous!”. Jo ja estic en un altre estadi per generació. No s’escriuen guions per a personatges a partir d’una certa edat. Un director un dia em va dir: “las que ya no estáis en edad de procrear no interesáis…”. I és així, amb algunes excepcions.
Si mirem la teva filmografia, comprovem que hi ha força dones directores i que, amb algunes, hi has col·laborat diverses vegades: Pilar Miró, Judith Colell, Gracia Querejeta… Diries que hi tens una complicitat especial?
Sí que és cert que he anat repetint, i són fantàstiques, m’agrada molt la mirada de totes tres. Amb Pilar Miró teníem una connexió gairebé telepàtica, no ens calia parlar, li agradava la meva manera de fer. Amb la Judith ja ens coneixíem abans de la primera col·laboració i m’ha anat cridant, i amb la Gracia igual. Però també hi ha hagut molt bona connexió amb segons quins directors.
També vas presidir l’Acadèmia Espanyola de Cinema de 2003 a 2006. Com ho recordes?
Positivament, perquè em va permetre conèixer gent i viure situacions que no hauria pogut conèixer de cap altra manera. La part dolenta és que era un càrrec polític, i jo no en sóc. Ara l’Acadèmia ha evolucionat i ha assolit una envergadura que no tenia en aquell moment. Va ser molt afalagador que pensessin en mi i m’ho proposessin, i em va venir de gust l’experiència. Un cop dins em vaig adonar de la dimensió política del càrrec i em vaig haver de menjar alguns marrons que no s’adiuen amb el meu tarannà. Però l’experiència va valer la pena, va ser molt interessant.
Com hauries reaccionat davant d’una plantada com la del ministre Wert a la gala dels Goya?
Em sembla impresentable (riu sorollosament) i delirant tot el que estem vivint, terrible. No sé què hauria fet si m’hi hagués trobat. Però en aquell moment també ens vam trobar amb coses molt complicades: les conseqüències del “No a la guerra”, les manifestacions de les víctimes del terrorisme [per la polèmica amb La pelota vasca, de Julio Medem] que es van polititzar. Hi va haver moltes pressions perquè no digués determinades coses, que finalment vaig dir. L’endemà l’ABC va fer un editorial en què em posava entre l’espasa i la paret. Vaig pensar “però on t’has ficat?”.
Parla’ns de Ia teva experiència amb el doblatge.
Em va ensenyar molt, el doblatge, m’hi vaig dedicar molt durant molts anys i hi tenia facilitat. M’hi passava hores i et permetia veure tots els detalls d’una bona interpretació repetits deu vegades. Vaig treballar amb els més grans: Felip Peña, José Luis Sansalvador, Rogelio Hernández, María Luisa Solá, Elsa Fàbregas… Era una escola meravellosa.
Ara que Montserrat Carulla ha anunciat la seva retirada, t’imagines aquest moment, d’aquí a uns anys?
Cada cop penso menys en el futur i intento concentrar-me més en el present. Què m’agradaria? A mi el que més em diverteix a la vida és la meva feina, i això és una gran sort. M’agradaria treballar fins a l’últim instant que en sigui capaç, perquè és el que em fa més feliç.
Doncs parlem del present. Hi ha Riera per a estona?
Això no ho sabem… De debò. La situació és complicada. De moment tenim garantit acabar la temporada i normalment sempre es confirma o no la continuïtat més endavant…
Passió per la comèdia
Tot i que sovint es relaciona el seu nom a projectes dramàtics, Mercè Sampietro reivindica amb passió els papers còmics. Jo vull fer comèdia!, diu, i ens comenta alguns dels treballs que exploten la seva vis còmica. M’encanta la pel·lícula Inconscients, explica. Va ser el primer paper obertament còmic que em van oferir mai, tot i que era una comèdia complexa. M’havia cansat de dir “Estic cansada de fer aquestes dones tan tristes” i un dia l’Oristrell em va fer cas. Ja abans la Judith Colell m’havia ofert un treball més proper a la comèdia a Nosotras, potser ella va ser la primera i li vaig agrair infinitament. Però ja no ha prosperat gaire més la cosa…
Tampoc al teatre no és habitual veure-la fent comèdia, però la Mercè recorda molt especialment el seu pas per Dissabte, diumenge i dilluns, al TNC: Va ser un treball molt dur, molt intens, en aquella sala, on llavors encara no treballàvem amb micròfons, ara tothom ho fa! Era terrible! Però vam ser molt feliços, vam gaudir-ho molt. I amb un èxit enorme, amb el teatre ple a vessar des del primer dia.
Pel que fa a la televisió, destaca el seu treball a Porca misèria. Va ser un altre gran paper còmic, un altre regal. Mai no agrairé prou a aquests directors que m’hagin permès aprofundir en la comèdia, que és el que jo vull i no hi ha manera!
