La productora Sixto Paz triomfa aquests dies a la cartellera amb l’obra Pulmons del britànic Duncan Macmillan, un espectacle que es va estrenar al gener i que ara es reposa a la Sala Beckett penjant el cartell d’entrades exhaurides quasi cada dia. La peça ens proposa un debat en clau de comèdia entre una parella jove que es planteja tenir un fill en aquests temps convulsos que vivim. La proposta, a més, ens convida a descobrir noves maneres d’acostar-nos al fet escènic des de, per exemple, la taquilla inversa o els col·loquis amb el públic. Parlem amb Pau Roca, membre de la companyia i actor del muntatge junt a Carlota Olcina.
A Pulmons, confieu tant en l’obra que deixeu que el públic pugui escollir el preu que pagarà.
El tema de la taquilla inversa ja l’havíem assajat abans amb l’obra Si existeix encara no ho he trobat que vam estrenar també a la Beckett. I la raó no és que confiem en el producte, és que confiem en l’ésser humà.
Sona utòpic.
És tan optimista com realista perquè realment funciona. Fa que la sala s’ompli i fa que la gent pagui més de la mitja resultant amb el que seria en el sistema clàssic. Nosaltres vam ser els primers a provar aquest sistema amb The Guarry Men Show i després quan ens vam fer productora decidirem de provar-ho també a la Beckett. La clau és fer-ho bé.
En quin sentit?
Que hi ha uns passos a seguir. El discurs de la companyia cap a l’espectador ha de ser molt clar. Intentem fer pedagogia, ensenyem els números de la funció. Hi ha un parell de dossiers al vestíbul que abans i després de la funció l’espectador pot consultar. Allà estan tots els números de la producció, els sous, el que costa l’escenografia, tot. I això fa passar la responsabilitat a l’espectador, que pot decidir perquè li hem donat eines. Tot és més sensat.
La taquilla inversa és una de les formes del canvi de regles del joc que teniu com a filosofia a la companyia?
Sí, perquè no deixa de ser un sistema basat en intentar carregar-nos els intermediaris, perquè no ens agrada que les banderoles publicitàries suposin més diners que els sous dels treballadors. No gastem res en publicitat i, mira, tenim la sala plena. Val, que si no agradés l’obra no passaria, però també jo crec que ens estem demostrant a nosaltres mateixos que és possible. Que sigui l’única via segur que no, però possible ho és. Nosaltres volem que el teatre sigui una activitat sostenible. Ens volem guanyar la vida amb això i fins que la cosa pública no es posi d’acord amb la cultura hem de seguir treballant. Jo no crec en fer aquesta feina per dos duros o fins i tot gratis com es veu obligada a fer molta gent.
Un debat molt present ara mateix, la precarització de la professió.
Nosaltres quan estem proposant aquestes eines és perquè fugim totalment del victimisme, és a dir, si tu no portes públic és perquè no ho has aconseguit. No és perquè hi hagi poc públic, no és perquè hi hagi futbol, és perquè tu no ho has aconseguit. Llavors estem obsessionats, i invertim moltes hores en pensar com portar públic sense gastar-nos diners amb això. I també estem obsessionats amb que el teatre sigui alguna cosa més que el pur visionat de la funció. Que hi hagi un post i un pre funció que acabin d’arrodonir l’experiència de l’espectador.
A Pulmons ho practiqueu, com?
Un espectador que no és del gremi del teatre a vegades no sap com parlar del que ha sentit allà dins. Doncs si tu estàs allà, estàs disposat a parlar amb ells la cosa és més fàcil. Els donem als espectadors un trivial a la sortida, un detall amb quatre preguntes que fan que la gent digui, hòstia, i llavors comença el debat. I amb una birra i el trivial tenim postfuncions molt interessants i crec que la experiència acaba sent molt més maca que si veus la funció i te’n vas a casa.
Parlem del muntatge, on creus que rau l’èxit? Teatre generacional?
No. La veritat és que mai és fàcil dir quin tipus de teatre plantegem. Ens enamorem de textos. Sí que tenim clar que no ens ve de gust fer teatre críptic, és a dir, volem que tothom el pugui entendre i s’ho passi bé. Evidentment que hi hagi un risc formal: fer una obra amb dos actors i un llit durant una hora i mitja és un tipus de risc. I el tema de l’obra no crec que sigui només generacional. Potser, el que els hi passa a aquests dos no els hi passava als nostres pares, és cert, però crec que té més a veure en com està escrit, que és molt proper, que connecta fàcilment. Ara, aquest èxit ningú el podia sospitar, és molt estrany que passi.
Al text s’especifica que no ha d’haver cap element d’escenografia, llum o so. L’autor n’insisteix molt en les entrevistes que li he pogut veure. En canvi, vosaltres heu optat per afegir un llit. Com ha estat aquesta tria?
Això que va ser decisió de la directora, la Marilia Samper, evidentment. Per a la Carlota [Olcina] i per mi va ser una gran notícia perquè fer-ho sense res crec que se n’hauria anat més cap a un exercici teatral d’estil que a intentar explicar bé la història. Llavors la Marilia va escollir un llit que és l’element vertebrador de totes les parelles. Aquest llit és un llit, és Ikea, és un lavabo públic, és un cotxe, és de tot. Crec que li dóna una volada una mica més poètica.
Tan complicada és la decisió de tenir fills avui en dia?
Jo crec que el que planteja l’autor és la pregunta: Val la pena donar-li tantes voltes? És veritat que és una obra que parla de la nostra generació, que és la de la sobreinformació. Tenim tanta informació que ens costa més decidir les coses. Potser decideixes més informat però trigues molt a tenir-ho clar. L’obra s’enfoca com una conversa al llarg d’una vida, perquè l’autor considera que les parelles en el fons sempre estem tenint la mateixa conversa.
Com vegeu el futur de la companyia després d’aquest èxit? Teniu algun projecte més a llarg termini? Voleu continuar a les petites sales desenvolupant projectes amb molta llibertat?
Sí, llibertat total. Sales petites o grans, no ens ho plantegem. Com que portem un any i mig de vida ens és més fàcil anar a sales petites però sí voldrem anar també a les grans, i tant! Pulmons la volem seguir fent l’any que ve perquè segueix anant bé. Tenim bolos a la tardor. També tenim un altre projecte engrescador. Fa de mal explicar-ho encara perquè no la tenim del tot definida, però volem fer una lliga de teatre en sales diferents, amb companyies diferents, amb obres que s’estiguin fent a Barcelona, i donant-li molta importància al pre i al post funció. Tindrem, fins i tot, una aplicació de mòbil per mirar d’animar la gent a que hi participi.
