Rosa Renom és una de les actrius constants a la cartellera. Fa més de tres dècades que dóna vida a personatges dalt els escenaris. Ara té en cartera la reposició d’El preu al Goya. Fa poques setmanes, va cloure la gira d’El filósofo declara al Romea. Sap que l’èxit del teatre és incomprensible. L’atrapa el plaer de construir un personatge en els assaigs i després transportar-lo a l’espectador i escoltar-ne les reaccions. Reclama més papers per a actrius de dones de cinquanta anys. A dramaturgs d’avui com Pau Miró (Victòria) o Jordi Casanovas (Vilafranca) els ha proporcionat una complexitat meravellosa en escena.
Sovinteja poc el teatre. Encara hi ha pocs papers femenins per a aquesta edat?
Històricament sempre ha anat així, encara és un món d’homes. Pel que fa a feina, miro de triar una mica el que em proposen, tot i que no em puc estar uns mesos sense fer res. Ara bé, també és veritat que cada cop m’agrada menys haver d’encadenar assaigs i funció d’una obra anterior: quan et pots dedicar plenament a una obra, tens més temps per explorar el personatge.
Fa tres dècades que puja als escenaris. Poques actrius poden comptar una carrera tan llarga. Què ha canviat al teatre en aquest temps?
Abans les produccions s’allargaven al màxim, fins quasi tot un any, entre temporada a Barcelona, gira i temporada en castellà. Ara la majoria de les produccions només són de tres mesos. Per això, sovint, Pere Arquillué o Ramon Madaula diuen que, a finals de temporada, es noten espessos de tants textos que s’han estudiat. També és una dinàmica del teatre públic.
Es volen assegurar altes ocupacions.
Si va bé, hi ha poc marge per ampliar funcions i és una llàstima perquè qui hi surt perdent és l’actor: les feines són més curtes i els assaigs estan més mal pagats. Això deteriora el teatre. Però és que les administracions semblen obsessionades que els diners es destinin a infraestructures. Em sembla molt bé, però mai no va a parar a les produccions teatrals. I això penalitza l’actor però també el personal de perruqueria o el de maquillatge, que es deixa de contractar.
Els edificis queden per a glòria dels qui els han impulsat i el muntatge teatral s’esvaeix sempre.
També deu ser que les parets no rondinen i els actors, potser sí. Avui el teatre aguanta gràcies a l’esforç dels artistes perquè s’han deteriorat molt les condicions laborals.
Abans qui sortia a una sèrie tenia garantida la temporada al teatre. I ara?
No ha canviat tant, tot i que ara hi ha moltes més sèries que abans. Ara és habitual trobar actors de Merlí, per exemple. Sempre penso que la feina m’ha vingut del teatre que he fet, no tant de la popularitat de les sèries. Potser sí que ajuda a decidir als productors o programadors però no ens ho diuen: cobraríem més.
S’ha aventurat mai a dirigir o a escriure una peça?
Em sento molt còmoda actuant. No tinc prou confiança per dirigir. A vegades he fet alguna ajudantia de direcció. Això m’ajuda a entendre més aspectes del teatre, des d’una situació diferent. Ara bé, escriure, mai, en tot cas, abans pintaria un decorat! Sí que es pot engegar un projecte propi que em permeti decidir el que vull portar a escena, tot i que normalment el que em proposen ja m’interessa. He muntat algun recital de poesia en què hi ha una relació directa amb la sala…
Hi ha actrius de llarga trajectòria que cada cop senten una responsabilitat més gran a l’hora d’entrar a actuar. Hi coincideix?
A vegades l’aconsegueixo calmar. De jove em pensava que aquest crac d’entrar a l’escena se superaria amb l’experiència. L’avantatge del teatre és que pots fer tots els oficis (bomber, princesa…). A mi m’agrada perquè necessito saber qui sóc. També m’atrapa perquè és una feina col•lectiva. S’ha de comptar amb els altres companys; m’agrada compartir-ho.
Hi ha poques produccions en què es trobin actors de diferents generacions. A El president, o a El preu, tots éreu companys de promoció…
Sí, i és fantàstic quan es produeix perquè enriqueix molt. Es dóna molt bona sintonia. Els joves pugen molt forts, ben preparats i amb un esperit diferent.
Què vol dir diferent?
Ja han nascut amb l’ordinador a les mans. El seu món és molt més visual i tecnològic, el porten integrat. Ara bé, en el fons, la majoria entenem l’ofici de la mateixa manera: al final es tracta d’explicar una història i entendre uns personatges, i saber-ho transportar a l’escena.
Quin és el moment més important: el de l’assaig o el de les funcions amb el públic?
Són diferents: en l’assaig és el moment de provar, d’equivocar-se, del dubte. M’agrada perquè es proven enllaços del teu personatge amb altres llibres o pel•lícules. Però també és important el moment en què la funció creix davant el públic. Has d’aprendre a relaxar-te, oblidar-te de la feina que has fet per defensar els personatges (esborrar la partitura) i passar-t’ho bé.
I no hi ha por de fer baixar massa l’energia?
Has de poder tenir l’energia a zero per poder apujar-la més tard. Els actors som uns mèdiums entre un personatge i el públic. L’experiència ensenya a relaxar-se, a estar obert i captar que “avui no ens entenen; o és un públic de dijous o de diumenge…”. Quan algú té una molt bona funció ho encomana i notes que el públic hi és. Llavors, se’t posa la pell de gallina. Es quan entens per què fas aquesta feina.
Ha canviat la voluntat del teatre de voler ensenyar. Ara sembla que es prefereixi deixar bones preguntes a l’espectador i no respondre-les.
El públic ha canviat la manera de rebre les coses. A El preu, per exemple, n’hi ha prou amb una rèplica que digui que “en aquells anys” per explicar que s’està recordant. En el Miller original (que és un dels meus autors americans preferits) se citava contínuament. Però l’espectador d’ara en té prou de quedar-se amb la pell, el més superficial. I cal arribar a les segones capes. Cal que el pensament sigui més profund. Cal qüestionar més les situacions.
Posem un exemple, la crisi dels refugiats: per què costa tant normalitzar el viatge a Europa si la majoria de ciutadans hi està d’acord?
Però és que aquesta Europa que no els vol també som nosaltres. Són part de la nostra època. Avui, saber la veritat és més complicat: és quan estem més informats i, alhora, més desinformats. No ens podem quedar només amb l’eslògan. No n’hi ha prou de dir alguna cosa per quedar bé: tenim tendència a l’eslògan i això impedeix que es furgui més endins.
