És una de les cares visibles d’una generació que ha fet de la necessitat virtut, que s’ha obert camí entre les runes de la crisi econòmica i, amb la constància de la gota en la pedra, ha penetrat en un ecosistema cultural ferit que lluita per reinventar-se. Teatre, televisió i cinema són les cartes de presentació d’una actriu que va esdevenir professional abans que adulta. Conscient de quant s’hi juga i sense temps per a la treva, s’aferra a la formació i al treball ben fet perquè sap que la qualitat és l’única arma possible. De victòries com les de Vicky Luengo depèn el futur de la professió.
El lloc de la trobada no és casual, el Teatre Lliure, on acaba de presentar hISTÒRIA amb la jove companyia Sixto Paz; espai també on comença d’Ivànov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola. L’escenari no és nou per a ella. Amb només vint-i-set anys, parla de “responsabilitat” quan recorda papers importants al TNC o al Maria Guerrero de Madrid. Conversem davant d’una finestra des d’on s’albiren els llums de l’Institut del Teatre, on altres joves nascuts als noranta, com ella, es preparen per fer el salt a la professió que Vicky Luengo exerceix des dels quinze anys. La meva formació sempre ha anat paral·lela a la feina. Mai no he parat de formar-me, i he tingut la sort de treballar per posar en pràctica tot el que he après. L’ofici d’actriu és un ofici en què mai no acabes d’aprendre-ho tot.
Has tingut bons mestres mentre treballaves, això també ajuda. Què en recordes?
La Marta Angelat em va ensenyar a prendre’m les coses amb calma. A Plastilina [Sala Beckett, 2009] jo estava molt verda. Tinc molta energia, ho vull tot, m’obsessiono per fer les coses bé. Hi vaig aprendre la importància d’anar pas a pas, de no buscar un resultat a curt termini i de treure partit dels assajos. De Montserrat Carulla recordo que es posava nerviosa abans de sortir a escena. De cop, veus que no és la teva inexperiència, sinó que ens passa a tots en la professió. Josep Maria Flotats deia de mi que era com un cavall desbocat, que m’havia d’agafar les regnes. El Joc de l’amor i de l’atzar [TNC, 2014] amb ell va ser tot un exercici d’estil. Però no tan sols dels grans se n’aprèn: després de treballar amb Sixto Paz m’he quedat bocabadada per l’energia, la creativitat i la facilitat per engegar projectes, per fer que el teatre de les sales petites que no tenen diners no mori.
Els temps difícils estimulen la creativitat?
Renovar-se o morir. Si tu no tens facilitats per fer les coses d’una manera convencional, com has après o com s’ha fet tota la vida, has de buscar alternatives. Com un animal tancat que acaba trobant la manera d’escapar. És un moment difícil. Hem de donar gràcies que hi hagi aquesta generació de gent jove que continua fent coses encara que a vegades no veuen ni un duro per fer el que fan, el que fem. És un moment obscur, perquè no hi ha feina, perquè hi ha molta gent boníssima que no té oportunitats i és lamentable. Cal donar opcions a la gent de la meva edat.
Què creus que us identifica com a generació?
El valor de no rendir-nos, de creure que hi ha coses que es poden canviar i que és obligatori que canviïn. No es poden admetre les condicions de treball actuals, i tot i això, resistim. Companys que mantenen obertes sales que estaven a punt de morir, que aixequen projectes, que hi dediquen el seu temps sense saber si arribaran a final de mes. Tenim molta sort de tenir gent així, i per això ens en sortirem.
Com trobem les solucions?
No ho sé, ja m’agradaria tenir la clau. És lamentable viure en un país on el president, el senyor Mariano Rajoy, diu que no mira cinema perquè no té temps. La cultura no es valora, i és la identitat d’un país! Si les institucions estan així, imagina el que ens espera a la gent que estem pujant. I ja no parlo del paper de la dona, encara més lamentable. Solucions? S’han de crear les condicions. No hi ha ajudes, i les poques que queden van a parar a gent que fa anys que funciona, que ja els va bé. O sales que et programen dues setmanes a canvi només d’una part de la taquilla. I a la gent jove que està aportant idees, talent i esforç no se’ls recompensa. Penso que el temps posarà les coses al seu lloc i confio que, a poc a poc, les noves formes de teatre conquistin la gent, i s’acabi donant els diners, el temps i l’espai a la gent que els mereix.
El seu discurs brolla de manera incontestable. De tant en tant, s’atura per incidir en un matís: Sóc conscient que tinc molta sort de poder viure de la meva feina, en dono gràcies. També sé que aquesta professió és molt inestable i l’any que ve el telèfon pot deixar de sonar. El comentari no és gratuït, ho creu. Per això viu amb intensitat cada projecte, s’hi implica amb totes les seves forces. Mentre estudia el seu pròxim paper, prepara un curs de tècnica Txékhov, tradueix una obra per aixecar un projecte propi i encara li queda temps per cantar les bondats del seu últim treball per al cinema, Las leyes de la termodinámica, de Mateo Gil, una comèdia romàntica documental [en fase de postproducció]. M’entusiasma fer coses diferents, llenguatges que no havia tocat, i aquest projecte ho és. Estic molt contenta amb tot el que he fet. He après a no jutjar-me. Estic aprenent i he de tenir l’oportunitat d’equivocar-me. Aprofitem per parlar de l’audiovisual, del seu pas per projectes tan rellevants com la sèrie La Riera o el film Barcelona nit d’hivern.
Imposa més la càmera o el públic de teatre?
Amb el teatre em dono la llicència de provar en els assajos, intento no buscar un resultat sinó un camí per arribar-hi. En canvi en l’audiovisual saps que com a màxim tindràs quatre oportunitats per fer una seqüència. Per tant, has de portar treballat de casa un resultat concret.
És una qüestió de precisió?
Al contrari, en el teatre la precisió ha de ser brutal, de ritme, de mirades, de moviment. I ha de ser així perquè no tens un muntador que després et pugui tallar una pausa massa llarga. De l’audiovisual he après, sobretot de les sèries diàries, a ser resolutiva, a tapar els errors perquè no s’hagi de repetir la presa.
La projecció de la pantalla no l’obsessiona. Assegura que li fa més il·lusió que la reconeguin per un paper de teatre que no pas per un de televisió. I és que a diferència d’altres actrius es decanta sense embuts: No podria viure en aquesta professió sense el teatre, sense el contacte amb el públic, sense els assajos i la companyia, aquesta cosa màgica de saber que cap funció no serà igual que l’anterior. I no és precisament que l’audiovisual l’hagi tractat malament. Va fer de protagonista al film Carmen, de Jacques Malaterre, sense saber prèviament francès. Tinc molt de morro, jo, i riu per precisar a continuació sobre l’enorme repte que va representar el film. També recorda amb emoció el premi d’interpretació que va guanyar pel llargmetratge d’època Born, de Claudio Zulian, ni més ni menys que al Festival Internacional de Nova York. Em vaig assabentar de la nominació per Twitter. No recordo ni el discurs que vaig fer, de l’adrenalina que tenia. No m’ho podia creure. Encara ho viu com una sorpresa casual. Qui ho veu des de fora, però, connecta diferents qualificatius (entrega, constància, decisió, coratge…), i veu un futur prometedor per a una actriu que posa la seva peça al difícil trencaclosques d’una generació que ho ha tingut tot en contra. Reinvenció i esperança per al vell ofici que mai no morirà.
Generació ariet
Han vingut per quedar-s’hi, per canviar les coses, i, de mica en mica, agradi o no, es faran l’espai que mereix el seu talent i
la seva perseverança. Vicky Luengo parla amb admiració de la feina dels companys de Sixto Paz, promotors de la taquilla inversa i de noves formes d’implicar el públic. No és un cas únic, les relacions teixides entre la nova generació d’intèrprets i creadors és estreta. En l’àmbit personal, Luengo ha estat companya de pis de l’actor Nao Albet, el qual va dirigir el seu primer espectacle als disset anys. La gent lluita pel que creu, com la companyia els Pirates, que van salvar del tancament el Maldà. Ara s’hi poden veure obres tan completes com Les dones sàvies, d’Enric Cambray i Ricard Farré. No són els únics que esmenta durant la conversa: l’Oriol Pla del Ragazzo, de Lali Àlvarez, les obres amb joves actors de la companyia Prisa Mata d’Ivan Morales o el projecte Terrats en Cultura, no li manquen exemples de companys de la seva generació que pugen fort i que ja estan canviant les coses. Solidaritat generacional? Que em vagi bé a mi és important però si no els va bé als altres això no evoluciona. Cal fer costat als companys i a la seva feina. La professió no és una carrera solitària, tots lluitem pel mateix i cal que ens fem costat. Només així ens en sortirem.
