Clàudia Cedó estrena Una gossa en un descampat, dirigida per Sergi Belbel, a la Sala Beckett en el marc del Festival Grec. Del 28 de juny al 29 de juliol.
“M’he fet un fart de plorar”. “He sortit destrossada”. “M’ha buidat per dins”. Són alguns dels comentaris que m’han fet, durant els darrers dies, els que ja han vist Una gossa en un descampat de la Clàudia Cedó. M’ho diuen emocionats, tocats. Que això s’ha de veure, que això s’ha de viure. Minuts més tard, parlant amb la Vicky Luengo i la Maria Rodríguez al bar de la Beckett començo a unir les peces del trencaclosques. Les dues interpreten el mateix personatge: la Júlia. Una dona amb cara i ulls. Les dues són ràpides, intel·ligents. I s’han trobat enmig d’aquest descampat. Sororitat. Mentre parlem, m’adono que no puc evitar fixar-me en la Clàudia Cedó, que seu un parell de taules més endavant, sola, llegint una revista. La miro i em mira. Somriem. Ens hem saludat minuts abans de començar l’entrevista i ho tornarem a fer després, mitja hora més tard. Quan els dubtes i les ganes d’abraçar-la ja són irrefrenables.
En una conversa improvisada, m’explicarà que no feia ni dos mesos del seu embaràs perinatal quan va agafar una llibreta i va començar a escriure tot el que sentia, tot el que li havia passat. Escriure li va donar la força que necessitava. Perquè mostrar debilitat, m’explica, és signe de fortalesa. Potser per això, com diu en Sergi Belbel, el seu text ha penetrat com una autèntica droga en les venes de tots els que l’han llegit. Tots tenim un descampat.
Què us va atraure d’Una gossa en un descampat?
Maria Rodríguez: A mi em van passar el text i me’l vaig llegir malament, al metro i des del mòbil, em vaig emocionar i ja volia dir que sí. No em va caldre res més. No em van dir que la Clàudia havia passat per aquí, però està explicat d’una manera i des d’una necessitat que és molt bèstia.
Vicky Luengo: A mi em va passar el mateix. Em va trucar en Sergi, i jo mai havia treballat amb ell i ja em va fer il·lusió la trucada, després em va explicar que era una història real de la Clàudia Cedó. I abans de llegir-me el text li vaig dir que sí. Però després, quan me’l vaig llegir, igual que la Maria, des del mòbil i en un AVE en el meu cas, anava plorant i el senyor de davant meu m’anava mirant i suposo que pensava que m’havien donat la pitjor notícia del món. Li vaig que sí per la unió de Belbel i Cedó i perquè ja em va explicar d’inici que faríem els canvis d’actriu.
Interpreteu el mateix personatge, la Júlia, desdoblat. I no només això, sinó que us aneu alternant i les dues feu de les dues Júlies. Com l’heu creat?
Maria: Jo crec que això ens ha enriquit molt. El primer mes vam muntar tota l’obra amb la Vicky fent de Júlia i jo fent de Júlia 2. Quan ja ho vam tenir clar, vam fer el procés invers. Al principi va ser molt copiar moviments de l’altre, però a mesura que anàvem fent, perquè el procés d’assaig que té en Sergi és anar reproduint i anar fent passes, agafàvem una seguretat de moviment i de l’espai que ens permetia concentrar-nos en altres coses més teves d’interpretació. Aquest ha estat el pentagrama.
Vicky: I és molt guai perquè no sempre tens l’oportunitat de compartir amb algú un procés de creació d’un personatge, en aquest cas de dos papers, i a vegades no t’ensurts. A vegades quan fas un personatge, prens unes decisions com actriu i m’ha passat que al cap d’uns mesos, penso “per què no vas fer allò?”. I al tenir a la Maria, entre les dues hem parlat molt, ens preguntàvem com vèiem tal monòleg, quina crèiem que era l’acció del personatge en aquell moment… i al final hem pogut crear dos personatges amb un suport i algú que et veia des de fora.
Heu trobat que heu utilitzat tècniques similars? Les dues actueu des del mateix lloc.
Maria: Sí, perquè el millor que pots fer és respectar el text. És una partitura perfecte.
Vicky: Jo una de les primeres coses que vaig pensar al llegir el text és que no hi havia cabuda a fer ‘personaje’, sobretot en el cas de la Júlia. El text té una veritat tan aclaparadora que l’única cosa que podies fer és fer de canal d’aquesta veritat. No seria interessant, per exemple, imitar a la Clàudia. Hem parlat hores amb la Clàudia i hem fet feina d’investigació, però no una feina de crear un personatge extern a nosaltres.
Maria: Hem partit de nosaltres mateixes i el text ens ha creat el personatge. No ens hem avançat a això, crec.
Vicky, tu normalment de cada espectacle et fas llistes de reproducció que et provoquen l’estat anímic del personatge. Aquí també?
Vicky: No, aquí no. Aquí no he fet res del que faig normalment perquè no he tingut temps.
Quant de temps heu assajat?
Vicky: Un mes i tres setmanes. És poc per fer dos papers tan grans. Perquè la Júlia comença molt forta i a l’acabar té menys text i la Júlia 2 a la inversa.
I a més, pensen l’oposat.
Vicky: Exacte. I s’ha de crear tot el pensament intern. De la Júlia 2, sobretot. Perquè està callada en molts moments però ha de ser-hi.
Maria: De fet, jo crec que en el fons és la creadora de tot, és la que mou l’acció. Ella està pendent del que passa constantment.
És la primera vegada que treballeu les dues amb en Sergi Belbel, com ha estat?
Vicky: Per mi en Belbel és un referent en la història del teatre a Catalunya. Jo tenia ganes de treballar amb ell. Té una manera de fer curiosa perquè vam començar a fer ‘passes’ des del dia 6. Era una bogeria i si m’ho arribes a preguntar fa un mes, et diria que estic estressada, ara entenc les coses bones que té aquest procés i és bastant al·lucinant. Jo he treballat amb molta llibertat.
Maria: Exacte. La llibertat que et dóna com a actriu és infinita i això vol dir que confia molt en tu. I que el director del vaixell confiï en tu és el millor que et pot passar.
Vicky: Jo no m’he sentit mai jutjada a l’hora de proposar una cosa en un assaig o provar. Zero judicis, ell està disponible, t’acompanya, et dóna confiança, et fa créixer.
Maria: Jo crec que des de l’inici sap què vol fer i tot anem fent amb aquesta llibertat. I això et dona una cosa, que és el que deia la Vicky, aquest sistema t’estressa al principi, però arribes a l’estrena i portes més d’un mes fent ‘passes’. I tenim una seguretat que jo no l’he tingut en altres espectacles, amb la feina que hem tingut aquí.
Vicky: Jo he fet obres de teatre amb menys paper on m’he sentit molt més insegura a l’hora d’estrenar que ara. Què és el pitjor que em pot passar? No estar tan connectada emocionalment? És igual. Perquè he fet tantes vegades la funció i estic tant amb ella… (mira a la Maria).
Maria: Som crosses, l’una de l’altra.
La llibertat que en Sergi Belbel et dóna com a actriu és infinita
Maria Rodríguez
La química entre les dues és importantíssima.
Vicky: M’arriben a posar una actriu amb la que no m’hi entenc….
Maria: No hauríem pogut fer això. O hauria estat un infern. I això (trobar-se) ha estat del millor del muntatge.
Sororitat dins i fora de l’obra.
Vicky: Totalment. L’obra parla de la unió de la dona, de la massa de dones. Que totes som una. I se m’ha creat amb ella [la Maria] el que jo explico a l’obra. Jo amb ella em sento una. I aquest sentiment de sororitat, de totes som una, és el que hem creat. I aquest text em connecta amb tot això.
Què us ha aportat com actrius aquesta obra?
Maria: Una confiança amb mi i amb els companys que segurament abans no tenia. Crec que és una cosa molt difícil i crec que l’estem fent de moment bé. Crec que funciona. A nosaltres ens agrada molt actuar, però hi ha una part molt insegura, que sempre necessites a l’altre i al públic. I aquí t’he de dir que m’és igual. Tinc tantes ganes de fer això, d’explicar això, perquè la Clàudia ho ha escrit des d’una necessitat que ens l’ha traspassat. I espero que siguem capaços de traspassar-ho al públic.
Vicky: És un tema que no s’explica, a més. I precisament per això, crec que hi ha una unió brutal entre la companyia. Jo em sento per sobre de pensar si això agradarà o no. Amb la mà al cor et dic que m’és igual, el que vull és que la gent vingui a escoltar aquestes paraules. La història que la Clàudia vol explicar passa per sobre de les opinions de si t’agrado més o menys com actriu. I si no t’agrada és súper lícid i si t’agrada me n’alegraré, però crec que han d’escoltar aquestes paraules que ha escrit la Clàudia. I és un text que té una necessitat de ser dit, brutal. I que en Belbel, a part, li ha donat una volta i un univers en el qual potser el text et destrossa però d’aquí en sortiràs feliç. En Belbel li ha donat llum a la foscor.
I la Júlia, la protagonista, és un personatge al·lucinant.
Vicky: Totalment, la Clàudia escriu personatges amb identitat. Moltes vegades sembla que una dona no pot ser protagonista si no és forta i la veu de la Júlia necessita ser escoltada, perquè parla des d’aquí (s’assenyala l’estómac). No totes les dones som fortes en aquesta funció. Però sí que la Júlia tota l’estona té identitat i el que diu té cara i ulls.
Maria: I si aquesta història arriba, potser més homes tindran ganes de veure més històries de dones.
Aquesta sensació que teniu, que el missatge està per sobre tot, en certa manera també us treu la pressió que sempre teniu els actors no? Sempre se us jutja per l’última cosa que heu fet.
Maria: Sí. I això també és una loteria. Perquè de cop estàs de moda i de cop no. I has d’aprendre a passar d’això perquè si tu estàs satisfet de la teva feina…
Vicky: Al final un actor està bé o malament depèn de què. Hi ha directors amb els què t’entens i directors amb els què no t’entens i no pots treure el millor de tu. O hi ha èpoques de la teva vida en la qual estàs fet una merda i això per nosaltres és una feina i tu surts a treballar però tu estàs fet una merda. Tothom pot dir el que vulgui però hem d’aprendre que no sempre puc estar bé, perquè a vegades no estic bé com a actriu i a vegades no estic bé com a persona.
