No hi ha dubte que un argentí capaç de doblar Anna Lizaran a La Bête –l’últim treball de l’actriu, que ja no va poder estrenar–, en un personatge que obria la funció amb un monòleg d’alexandrins catalans, té prou valor per assumir tota mena de reptes escènics.
Potser és per això que Gaston Core no és només actor: a l’Argentina, va formar-se també en dansa i comunicació audiovisual, i a 10.000 quilòmetres de distància, a Barcelona, en direcció d’escena i dramatúrgia –a l’Institut del Teatre– i en gestió cultural. Un perfil polièdric que després de foguejar-se amb una companyia que practicava un humor delirant (Mama Porca), graduar-se amb nota amb una d’experimental i pluridisciplinària (La zoològica) i temptejar l’audiovisual amb Paco Poch, lidera ara un projecte que, en cosa de mesos, s’ha ficat a la butxaca el públic teatral més inquiet de la ciutat: la sala Hiroshima, un espai per al risc escènic als peus de Montjuïc.
Tot i treballs com el de La Bête, el Gaston Core actor fa temps que va cedir el pas al director d’escena i dramaturg. A l’autor que no escriu els espectacles amb paraules, sinó amb imatges i moviment. Jo escric amb els materials que em donen els intèrprets. Primer em lliuro a un procés intens de documentació al voltant del tema de l’espectacle; després preparo una estructura a partir de les imatges i situacions que vull generar en escena i, per últim, treballo amb els artistes. En comptes d’assajar, els fa jugar, improvisar, els sotmet a exercicis que acaben generant el corpus escènic. Les creacions de Core tenen molt de coreografia, de gest, però també parlen. Hi ha diàlegs, textos, de vegades trets d’un llibre i, d’altres, dels records i les experiències que verbalitzen els mateixos intèrprets. Mai escric un guió o un llibret abans de la posada en escena, però el resultat és una dramatúrgia pura i dura.
Des que va entrar a l’Hiroshima, però, l’empresari ha desplaçat el creador. La gestió d’Hiroshima no em permet fer res més, però en realitat la meva faceta de director d’escena s’ha vehiculat molt bé amb la direcció de l’espai, i la dramatúrgica, amb la programació artística, la generació de discurs i la comunicació. D’aquesta manera, l’ànsia de creativitat està satisfeta…
