VICKY PEÑA
La meva és del personatge de l’Olga de Les tres germanes d’Anton Txékhov, que vaig interpretar l’any 1990 al Teatre Poliorama sota la direcció de Pierre Romans:
“Passarà el temps i ens oblidaran: les nostres cares, les nostres veus i quantes érem. Però els nostres sofriments es transformaran en joia per als qui vindran després. La música sona tan alegrement! Es diria que aviat podrem saber per què sofrim, per què existim… Ah, si ho sabéssim, si ho sabéssim…!”
Cada dia, quan la pronunciava, m’emocionava pensant que era una frase escrita el 1904 i que d’això feia tant de temps perquè hagués passat gairebé tot un segle… Però que, d’altra banda, un segle no és res i que aquesta inquietud de l’Olga continuava bategant intensament en mi en aquell moment.
De fet, Txékhov sempre m’ha donat una mesura a escala humana del pas del temps, de la successió de les generacions, del nostre pas per la vida com onades del mateix mar.
I encara m’emociona quan veig un muntatge de Les tres germanes!
LLUÍS SOLER
Sempre dubto de tot i d’aquesta frase no he dubtat mai: les paraules que m’ha agradat més de dir són de l’espectacle L’home de la flor a la boca de Pirandello i diuen això:
(Després d’una pausa). “Però aquests dies hi ha uns albercocs tan bons… Vostè com se’ls menja? Amb pela i tot, oi?
Es parteixen pel mig; es premen de costat i costat, amb dos dits… com dos llavis sucosos… Ah, quina delícia!”
(Riu i pausa)
El personatge se’n va a trobar-se amb la mort. Ningú no m’ha explicat tan bé la vida.
