PARAULA: Nòmada
Sóc l’Adela Silvestre. Tinc 28 anys. Visc voltant pel món però la meva seu continua sent a casa dels meus pares a Esplugues de Llobregat. Em guanyo la vida com a actriu i gestora de continguts (community manager) de Frank Stein Studio. Sempre tinc present de fer les coses que m’il·lusionen i que em fan sentir orgullosa de mi mateixa.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Veig molta feina, bagatge i encara moltíssima il·lusió pel que faig.
I quan mires a l’altra banda?
Una mica de por. Malgrat l’experiència i la formació, continuo sense saber ben bé en quin punt estic i si treballaré demà o si això s’acaba aquí.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actriu?
Perquè em fa feliç. Jo vinc d’una família en què ningú s’ha dedicat al teatre i els he hagut d’explicar sovint, sobretot al principi, que aquesta feina no va de fama, festes i diners, sinó de somnis, il·lusió, passió i ganes de transmetre alguna cosa que tens dins, de viure moltes vides. Em vaig dedicar a això malgrat que el meu cercle més proper s’hi oposava al principi.
Sí? Va ser complicat a casa?
Sí, sí. M’havien dit sempre: “Actriu no, si de cas primer estudia una carrera i després ja faràs el que vulguis”. Però jo sentia que era llençar cinc anys de la meva vida estudiar una cosa que em requeria esforços, però que no em donaria cap satisfacció, per acabar fent el que realment volia fer, al cap d’uns quants anys.
Així que no vas fer-ne cas…
Vaig estar-hi a punt. Recordo ser a la Facultat de Filosofia, a punt de matricular-me, mirar al voltant i dir-me: “Això no és el que vull”. Vaig marxar plorant sense saber què fer perquè jo volia ser una altra cosa i tot m’empenyia a fer allò sense voler-ho. Vaig arribar a casa i la meva germana gran, que és qui sempre m’ha fet més costat en això, em va preguntar que què em passava i jo li vaig dir que no volia estudiar filosofia, que volia ser actriu. Em va portar davant l’ordinador i vam començar a buscar escoles de teatre.
Va ser una empenta?
La que em feia falta per dir-me que jo havia de lluitar pel que volia fer. Vaig trucar a la meva mare i em va despenjar el telèfon dient-me: “Què passa, universitària?” i li vaig dir: “No, mama, universitària no”. Li vaig explicar que no volia fer filosofia, que volia ser actriu, i, malgrat que al principi va posar el crit al cel, va veure tan clar que la meva decisió era ferma que va acabar fent-me costat. I amb el suport dels meus pares i germana m’hi vaig llençar. Ara és precisament la meva família qui més em dóna suport i més s’ il·lusiona amb els projectes artístics que van sorgint.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
Sempre, des del primer cop que vaig trepitjar un escenari amb dotze anys. És curiós perquè recordo que els companys de l’escola d’interpretació tenien una mena de pudor a dir que eren actors o actrius, i jo no ho entenia perquè sempre m’he sentit actriu. És el que sóc, no és el que faig.
I DE LA FEINA
Si et demano de què et sents més orgullosa del teu currículum, de què seria?
Ostres!… cada projecte l’he viscut intensament… però sí que hi ha una època que va marcar un abans i un després, la meva estada a l’escola de David Mamet a Nova York. Tres mesos amb gent de tot el món i treballant en una altra llengua i en un altre llenguatge actoral. I no puc oblidar dos muntatges memorables: Las tremendas aventuras de la capitana gazpacho, a la Nau Ivanow, amb Teatro Calanime, que va ser una preciositat, i el primer espectacle amb la meva companyia, Break a Leg, que es deia Queda ústed cordialmente invitado al purgatorio. Un monòleg de quaranta minuts que representava per només vuit persones de públic, assegudes amb mi al voltant d’una taula i en què em vaig encarregar de tot, menys de la direcció, que la feia el Bruno Sevilla, i de la part gràfica, que la portava el Jorge Delgado Ureña.
I ara en què estàs?
Doncs amb una companyia de teatre i performance que es diu Osadía i amb la qual estic voltant pel món: Austràlia, Nova Zelanda, Alemanya, Bèlgica, Noruega, etc.
Fent què?
Un espectacle que s’ha de veure perquè realment és molt complicat d’explicar. La forma més clara de tenir-ne una idea és que qui el vulgui descobrir entri a la web www.osadiaonline.com i miri el vídeo de presentació.
Però que bàsicament és…
Una performance, que solem fer en el marc d’un festival de teatre, en què agafem una persona del públic cada vint minuts i la transformem, interactuem amb ella i la convertim en un personatge de fantasia. Deixa de ser un espectador per convertir-se en un personatge més del festival.
O sigui que és transforma no tan sols físicament sinó també el seu rol…
Si, és molt maco perquè veus que aquella persona que puja a l’escenari amb por acaba gaudint passejant pel festival mentre la gent l’aplaudeix, li demana fotos, etc., i es converteix en protagonista sense esperar-s’ho. Molt sovint et troba, quan el festival s’acaba, i t’agraeix l’experiència viscuda.
Com arribes a fer aquesta feina?
Jo havia treballat durant molt de temps en una empresa que es deia Marketing Vivo, que bàsicament feia anuncis en viu pel carrer. Una de les directores d’actors d’aquella empresa era Lindsay Ramos. Molt anys després d’aquella etapa, ens vam retrobar i parlant que m’encantava viatjar i que m’agrada compaginar-ho amb la feina d’actriu se li va encendre el llum i em va dir que tenia el treball ideal per a mi. Em va presentar Àlex Rendon, que és el director d’Osadía. Ell en aquell moment buscava una actriu per fer aquest espectacle. Vam veure que podíem treballar junts, em va formar durant uns mesos en creació d’escultures amb cabell per poder fer aquestes transformacions, vam començar a viatjar…. i fins avui.
Volteu pel món… i Catalunya?
És curiós perquè a tot l’Estat només hem fet un bolo, al Carnaval de Lloret de Mar de l’any passat. És, com passa amb altres companyies, un espectacle molt valorat arreu i que, en canvi, aquí és totalment desconegut.
FES UN TOMB PER TU MATEIXA.
Què veus?
Doncs, moltes ganes de continuar viatjant amb la meva feina. A part d’Osadía he estat en un projecte a Letònia, un altre a Malta, Nova York… i continuo volent conèixer món i crear art en contextos molt diferents. També tinc moltes ganes de fer altres coses, ara estic estudiant Filologia Anglesa, també m’atreu la fotografia, la poesia… Tinc encara molta il·lusió per aprendre. Contínuament m’estic formant en l’àmbit actoral i ara tinc moltes ganes de començar a fer cinema perquè és un territori que em queda per explorar. I continuar creixent, i gaudint del teatre i de l’art.
I sobre la professió…
Està anant cap a millor. Vivim un moment molt creatiu, potser impulsat per la mateixa crisi, s’estan buscant vies per mostrar projectes fora de les sales convencionals, que estant cridant l’atenció dels espectadors. Sóc optimista.
@Adela_Silvestre
