PARAULA: ELÈCTRICA
Sóc la Babeth. Tinc 40 anys. Visc a cavall, en plena mudança, entre el Guinardó i l’Eixample. Em guanyo la vida fent d’actriu als escenaris i a les aules de l’escola Nancy Tuñon. Sempre tinc present que res és tan greu.
DONA’NS PERFILS
Mires a una banda i veus…
L’Elisabeth mare, la dona del setanta-set ficada en mil causes diferents, activa a l’escola, fora de l’escola, i que necessitaria una estabilitat mental i econòmica.
I quan mires a l’altra banda?
La Babeth. L’actriu que s’adona un dia que sense ser-ho es torna una persona grisa, antipàtica, fins i tot s’engreixa molt perquè mira d’omplir el buit amb el menjar. Un buit que no s’omple amb el menjar sinó amb l’actuació.
Per què ets actriu?
La veritat és que he estat a punt de deixar-ho un munt de vegades, sempre he anat fent coses, però és una feina molt inestable. Trobo que no és una feina gens saludable. Recordo un dia que vaig dir a la meva mare: “No puc més”, i em va dir: “Per què no ho tornes a intentar una darrera vegada i, si no, ho deixes? I canvia’t el nom”. Ella era l’única que em deia Babeth i vaig pensar a utilitzar aquest nom i el seu cognom. Vaig enviar un currículum com a Babeth Ripoll i al cap de dos dies em va trucar el mestre Salvat.
Així que no ho vas deixar?
No puc. Soc actriu perquè m’adono que si no ho soc em torno una persona grisa, buida, poca cosa. És l’única cosa que realment m’omple, que també em dona molts maldecaps, però és l’única cosa que em satisfà professionalment. I ja són molts anys, vaig començar als 15 i aquest any n’he fet 40.
Recordes algun instant en el qual t’hagis dit a tu mateixa: “Ara sí, soc actriu”?
Evidentment quan et crida en Salvat o La Cubana et sents molt bé, però actriu jo crec que m’hi vaig sentir el dia que vaig prendre consciència del fet que si no sortia a l’escenari la meva vida era molt fosca.
Si et demano de què et sents més orgullosa del teu currículum, què seria?
La Cubana evidentment em dona molt d’orgull. Sempre diuen que és la “mili” del teatre perquè fas de tot i molt i és així. I a més quan et ve el públic i et diu que s’ho ha passat molt bé i que ha estat com una teràpia et fa sentir molt plena. Però també miro amb molt d’orgull algunes coses més petites, com una Salomé que es va fer al Teatre del Raval o un ¡Ay, Carmela! amb la meva àvia a la sala i sentint-la riure. Fins i tot d’exercicis presentats a l’escola que queden en l’anonimat. El Jordi Milán de La Cubana sempre diu que el teatre és efímer. Doncs em sento molt orgullosa de molts moments efímers que se n’han anat però que a mi se m’han quedat gravats al cor.
Has parlat molt de La Cubana. Com hi entres?
Envio un currículum l’any 2007 i no em truquen fins força temps després per a una possible substitució a la reposició del Cómeme el coco, negro. He de dir que La Cubana fa uns càstings meravellosos d’una hora, dues, el temps que faci falta, on realment et sents actriu.
I et truquen?
Em truquen l’any 2010 per fer un curset, un “intercanvi” que anomenen ells. Formes part d’un grup de 30 persones que faran un curset amb ells. La Cubana agafa gent creativa, viva, desperta, i a canvi els que hi anem i no pagarem tindrem l’experiència d’un procés creatiu amb La Cubana. Ens expliquen com funciona de dalt a baix, des de maquillatge, perruqueria, vestuari, la construcció del personatge, etc. El curs es diu Creació de Personatge, però per mi ha acabat sent “creació d’una actriu”.
I acabes sent de La Cubana…
Sí, tot comença amb un càsting un any remot que va a parar a un curset, i d’allà entro a formar part d’un projecte de petit format que no va sortir a la llum i d’això a Campanadas de boda. Ara bé, cada vegada que La Cubana ha tingut un projecte en el qual jo podia tenir cabuda, i et parlo de set anys cap aquí, he fet un càsting. Tens un peu dins, però evidentment has d’anar allà i no demostrar però sí mostrar.
Has passat el càsting i t’han agafat… i ara què? Com és un procés de creació de La Cubana?
Arriba un text que és gairebé una Bíblia, molt gruixut, molt detallat, i comencem a fer lectures, treball de taula. En aquestes lectures ja es veuen coses. Per exemple, un personatge que feia estava pensat com a cubana, la començo a fer en les lectures i ens adonem que em surt millor brasilera, doncs es canvia. Es va retallant text, es va veient com encaixa tot… es va aixecant lentament. La Cubana cuina a foc lent. El Milán sempre diu que ell no sap fer aquests processos de quatre setmanes d’assaig i a estrenar. Campanadas de boda, per exemple, van ser sis mesos de preparació de l’espectacle.
I una vegada estrenat queda tancat?
No, l’espectacle està viu fins al darrer dia de funció. El Milán passa notes gairebé diàries per corregir coses, ajustar, fins i tot retallar.
Comença la funció… sabeu exactament el que passarà, hi ha marge d’improvisació, com va?
Està mil·limètricament construït, és un rellotge suís, però ha de semblar que tot és improvisat. Evidentment hi ha una cosa que La Cubana sempre fa, que és trencar la quarta paret i anar al públic. En aquell moment tu no saps què passarà, però som una companyia preparada per reconduir i tornar a l’espectacle, i en el temps que ha d’anar perquè la funció no se’ns en vagi de mare. I darrere, l’espectacle també està igualment mil·limetrat perquè sovint hi ha molts canvis de personatges, a tota velocitat, amb poc lloc. Tens molts espais de canvi perquè no sempre tens temps d’anar al camerino. Tot això ha d’estar perfectament controlat i cada dia ha de ser exactament igual.
Has fet molta referència a La Cubana gairebé com a un ens, com si fos sempre la mateixa gent, i imagino que hi ha rotacions, etc. Com s’aconsegueix que el “clima” no es perdi?
Una vegada en un viatge en tren el Jordi Milán em va dir: “A mi m’agrada tenir bona gent”. Això pot quedar com si em tirés floretes, però, sincerament, crec que amb totes les mancances que vulguis som bona gent. Més que de clima parlaria d’esperit. La Cubana té un esperit molt determinat de treball en equip, d’artesania, de compartir i també d’exigència.
Sortim de La Cubana i anem a una altra faceta teva: la docència…
M’encanta! Aprenc molt de l’alumnat, em donen vida, m’informen del que està passant. Faig classes de dicció catalana i és molt ampli. Per mi és molt important el tema de la dicció. Treballem un estàndard que és necessari, però no perdem de vista que la parla de cadascú, allò que és incorrecte, tot allò que rebutgem, són personatges que queden allà perquè un dia els rescatem i els puguem aprofitar. Jo vaig aprendre de la que per mi és la millor, l’Araceli Bruch. És qui em va motivar i em va dir que m’hi podria dedicar, i tenia tota la raó. És una feina que m’encanta i que ho abasta tot: tons, ritmes, etc.
I a part de fer classes, què tens ara a la vista?
D’una banda amb La Cubana sempre hi ha projectes, es van coent i hem de deixar que segueixin el seu camí. D’una altra, estic en un grup que es diu Teatre Dona, un grup amb una doble militància teatral i feminista i que sempre estem actives, trimestralment presentem coses. I finalment, estem treballant amb l’Araceli Bruch. Es compleixen vint anys de les Cartografies del desig, uns espectacles que la mateixa Araceli va parir i que aleshores van tenir moltíssim ressò, i estem preparant la te
rcera cartografia, un homenatge a la Maria Mercè Marçal i la Maria Aurèlia Capmany. Aquesta cartografia va lligada a una exposició, i estic al costat de l’equip que l’està formant. A més a més hi ha un llibre que ha de sortir a la primavera del 2018 i també estic en la coordinació.
Un munt de projectes…
Als quals s’afegeix que jo, personalment, vaig pensant, vaig escrivint perquè m’agradaria fer alguna cosa que el meu fill de set anys pogués veure. Veig certes lletres que s’estan fent i m’esgarrifen. Però jo, com La Cubana, he de coure molt de temps. Sóc feminista, demòcrata convençuda, republicana absoluta, i tot això es va posant en una olla amb un objectiu clar, que és que arribi al meu fill i a la seva generació i és molt complicat.
FES UN TOMB SOBRE TU MATEIXA.
Un tomb impossible, en faig 1.000. Em veig caòtica, atabalada… a més m’enganxes enmig d’una mudança.
Per fer-ho fàcil…
Exacte! A més en un món en el qual se’m “convida” a marxar del meu pis perquè l’edifici s’ha venut. A més de l’enrenou normal d’una mudança, emocionalment i psicològicament a l’activista social l’enrabia molt aquesta especulació urbana tan sagnant i descarada. I aleshores has de buscar un pis de lloguer i veus la realitat en la qual s’està convertint Barcelona. Així que ara mateix més que fent un tomb estic en un remolí.
… I sobre la professió…
Els números són els números, és veritat. Som molts i hi ha poca feina, i sovint veiem les mateixes cares. Això és una realitat i són les regles del joc, hi jugues o no, però de la queixa no en traurem res. D’altra banda, en aquest moment justament, després de tot el que hem viscut, ens trobo més units, hi ha un intercanvi generacional i coses que fins ara no havia vist. És el de sempre… però diferent.
@BabethRipoll
