PARAULA: EMPRENEDOR
Sóc el David Moreno. Tinc 28 anys. Sóc de Ripoll i visc a Barcelona en un pis de lloguer de la secretària de l’Institut del Teatre, que és amiga meva i me’l deixa a bon preu. Em guanyo la vida produint els meus espectacles, fent imitacions a Catalunya Ràdio i a Ràdio 4 i amb el meu grup de música Versión Imposible. Sempre tinc present de ser just, honrat, humil, constant i treballador.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i veus?
Veig una persona que ha aconseguit viure d’aquesta professió, un showman: humorista, imitador, actor, doblador. Molts pals diferents però tots dins d’aquesta professió, jo només ser fer això.
I quan mires a l’altra banda?
Veig sacrifici, recordo que els meus amics anaven de festa i jo a dormir d’hora perquè l’endemà agafava un tren a primera hora per anar a assajar amb el meu grup de heavy-metal. Des dels quinze anys només he viscut d’això, però aconseguir-ho implica molt d’esforç i molt de risc. He invertit els diners que guanyava com a actor o imitador a crear els meus pròpies espectacles i la meva empresa, Horror Box, que tinc juntament amb la meva dona. També és cert que la família em dóna suport i en moments econòmics complicats he comptat amb ells.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actor?
Jo estudiava enginyeria de so al matí i doblatge a la tarda. El doblatge m’anava molt bé i els professors em deien: “Tens una faceta d’actor molt destacable, per què no fas les proves a l’Institut del teatre?”. Vaig anar a informar-me’n i em van dir que hi havia una modalitat de teatre musical, i vaig pensar: “A més d’actuar, aprendré a cantar i ho aprofitaré per al meu grup de música”. Allà vaig descobrir tot un món, jo era un noi de Ripoll, amb els cabells llarguíssims, que tenia un grup de heavy i imitava Torrente. A l’Institut vaig descobrir que hi havia facetes, tant en cançó com en text, que ni sospitava i que se’m donaven bé.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
No, jo mai m’he considerat actor, potser tinc massa respecte a la paraula. Em sorprèn quan convoco un càsting per a actors amb formació i experiència demostrable i m’envia el currículum tothom. Si jo veig un anunci en què busquen un cirurgià no se m’acut presentar-m’hi, amb la nostra professió sembla que tothom s’hi atreveix.
I DE LA FEINA
De què et sents més orgullós del teu currículum?
Crec que de les coses que he engegat jo. És una satisfacció quan et truquen per donar-te un paper però quan ets tu el productor i el director de l’obra és una responsabilitat molt reconfortant. Poder oferir allò que a tu t’agradaria veure, jo com a productor no miro de guanyar el màxim possible sinó d’oferir el que a nosaltres ens agradaria trobar. I crec que gràcies a això estem tenint èxit amb Horror Box.
Què és Horror Box?
És una productora d’espectacles especialitzada en el gènere del terror. La meva dona i jo ens vam conèixer a l’Hotel Kruguer del Tibidabo i tots dos som molt apassionats del gènere. Vam veure que hi havia una mancança d’espectacles de terror de bon nivell en tots els sentits. Per exemple, hi ha espectacles de zombis en què els actors es pinten de color blanc, una ombra d’ulls i ja està. Si hi ha un zombi en els nostres espectacles ha d’anar maquillat com a The Walking Dead i l’ha d’interpretar un actor professional. Se li ha de donar valor al gènere. I fer terror seriosament és molt complicat, s’ha de suggestionar la gent, ha de ser gairebé hipnòtic perquè l’espectador cregui que el que està vivint pot passar realment.
Dius “el que està vivint”, entenc aleshores que el públic no es només algú que mira?
Exacte, a nosaltres ens agrada molt més el terme experiència que espectacle. El públic n’és partícip, recorre els espais, res de seure en una butaca. Per exemple, vam fer un espectacle al Teatre Coliseum i els fèiem recórrer les sortides d’emergència, l’antiga zona de calderes, estar a l’escenari mentre passa una acció al pati de butaques. Evidentment és un esforç econòmic perquè aquest espectacle es feia per a quatre-centes persones en grups de vint. Quatre-centes persones hi caben a la sala 1 del Capitol, on es pot veure l’espectacle de David Guapo, que treballa tot sol. En el nostre espectacle eren uns divuit actors cobrant el sou que marca el conveni.
No paguem a ningú per sota del que marca el conveni, sempre el marca o per sobre. I això ho fem perquè som actors i hem de ser justos amb la feina de l’actor i amb la seva dignitat professional. A partir d’aquí, com a productors en traiem un benefici, que després reinvertim en altres produccions, però primer paguem els sous dels actors. Nosaltres ens hem fet empresaris per obligació, per poder autoproduir i gestionar projectes en els quals, en el seu dia, ningú volia invertir un euro. Però mai oblidem que som currantes i tractem els nostres treballadors com un equip, com una família i com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres.
Algun espectacle t’ha servit d’inspiració?
Jo vaig veure a Nova York Sleep no more, un espectacle en què l’espectador va amb una màscara a l’estil Eye wide shut per les set plantes d’un hotel de l’any 39, on es representen diferents escenes. L’espectador va sol, entra a les habitacions que vol, veu el que hi passa, és un voyeur. A mi, la idea em va fascinar.
I vas muntar…?
Infection, el nostre tercer Horror Experience, un espectacle de terror en què, amb l’acompanyament de les veus d’Eduard Farelo i Laura Monedero, una persona o dues van soles pel Museu de Cera. A les fosques, amb una llanterna i entre les figures de cera hi ha actors caracteritzats de zombis. Els espectadors han de passar unes proves, mentre fugen dels zombis, i resolent totes les proves aconsegueixen una combinació que obre una caixa forta on hi ha l’antídot. I és clar, fer-ho en un espai com el Museu de Cera, on podem passar fàcilment desapercebuts entre les figures és perfecte.
Com treballeu? Amb guió tancat, interactueu amb el públic?
Els espectacles els fem en anglès i en castellà perquè tenim molt de públic estranger i d’arreu de l’Estat. Busquem sempre actors que tinguin capacitat per improvisar perquè treballem interactuant amb el públic però és un guió força tancat. A més, procurem que en les improvisacions no tinguin tendència a anar cap a l’humor… S’ha de mantenir aquesta sensació de por i de misteri. A mi m’agrada molt tant el terror com l’humor però no els barregem. A més, com que fem grups de vint persones, no podem fugir gaire del guió, perquè saps que ve un altre grup al cap de pocs minuts, no et pots allargar i provocar que els grups coincideixin.
I a més d’aquest espectacle has creat un escape room, què és?
Doncs agafant aquesta mateixa idea de les proves, en aquest cas en grups d’entre dues i sis persones, han de trobar la manera d’escapar d’una situació. Hi hem donat un vessant molt teatral, a partir de les escenografies, la il•luminació, el so, etc. I a l’hora ho fem molt real perquè és quan la suggestió és completa. Normalment una persona fa la reserva i els altres vénen a cegues, i està fet de manera que no sàpiguen si és segur o no, evidentment ho és, però volem aconseguir que arribin a tenir por real del que està passant, que pensin que potser els mateixos organitzadors els faran alguna cosa.
FES UN TOMB PER TU MATEIX
Doncs veig que per molts dec s
er una mica freaky. A mi m’han ofert papers importants en musicals o treballs de renom i he dit que no, i hi ha gent que no ho entén. Però m’apassionen els projectes que engego i aquesta feina amb la qual provoquem sensacions. A més, sóc una persona de compromís, si he engegat un projecte, per petit que sigui, no el deixaré encara que m’ofereixin una cosa més important.
I per la professió…
Veig que hi ha molts professionals que esperen que els truquin, jo en aquest sentit ho visc d’una manera diferent perquè engego projectes i sóc qui truca per oferir feina. Això sí, moltes vegades busco actors i em costa trobar-ne perquè ja estan treballant en altres produccions i això m’omple d’orgull. D’altra banda, veig que hi ha molt no diré intrusisme, però sí que tothom s’hi atreveix, com si aquesta feina la pogués fer qualsevol, no es valora ni com a professió ni sovint econòmicament. Jo em sento orgullós de pagar els sous als meus actors. Darrerament, veig al Facebook dels companys que estan en projectes en què que no cobren i això és molt greu.
@morenodelmetal
