PARAULA: INCONSCIENT
Sóc el Jorge-Yamam Serrano. Tinc 38 anys. Visc entre Madrid i Barcelona, aquí en un pis llogat al Poble Sec. Em guanyo la vida escrivint, dirigint i actuant. Sempre tinc present d’estar “present”.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Miro a una banda i veig que m’adapto com un gat. Tu llença’m i jo caure de peus. He descobert que el que vull és explicar una història, que aquesta em mani, i la flexibilitat de poder escriure, dirigir o actuar fa que una faceta alimenti l’altra.
I quan mires a l’altra banda?
Veig com a negatiu que ho vull fer tot, que em disperso. Però es que tot m’interessa! També que em passaria tot el dia treballant, i de fet ho faig, i no és bo tampoc.
PARLA’NS DE TU
Quina és la teva primera vocació? Actor, dramaturg o director?
Cap!
Aleshores si et pregunto per què ets, per exemple, actor la resposta és…
No ho sé (riu). Jo em penso que la meva vocació la vaig tenir a l’inconscient, de fet vaig començar a treballar en teatre sense haver anat mai al teatre. Ni de petit! Vaig estudiar Audiovisuals i per pagar-me els estudis em vaig presentar a un càsting i em van agafar, aixi l’un darrere l’altre, i es va convertir en la meva professió. Clarament la vida em porta i la meva voluntat va molt per darrere del que la vida m’ofereix.
I també accedeixes a dirigir de manera inconscient?
Sí. Quan treballo com a actor, m’agrada preparar-me molt i treballar amb veritat. Com si fos un coach personal de mi mateix i de manera natural faig això mateix per a altres persones. És a dir vaig arribar a la direcció des del treball amb els actors. M’interessava el teatre “a la manera argentina” en què el motor de les històries són els actors. I provant vaig ficar-me en una dramatúrgia complicada, La noche Lorca. Era com si al casament de Bodas de Sangre hi anessin els personatges d’altres obres de Lorca. Hi havia trenta actors, tres músics, jo també actuava… una gran bogeria i amb un resultat que déu n’hi do. Seguidament vaig crear i dirigir una peça teatral en uns aparadors comercials que es deia CTRL-ME.
Després d’això em poso amb Que vaya bonito, la primera obra que també vaig escriure i de cop i volta guanyo el premi de FiraTàrrega, finalista als Max Revelació, etc. Em dic “ara toca fer això, no sé fins quan”. Un cop més és la vida qui em marca el ritme.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
La primera vegada que no vaig tenir el sentiment que jo era un frau va ser fent Fando y Lis, de Fernando Arrabal.
I DE LA FEINA
Si et demano de què et sents més orgullós del teu currículum, de què seria?
Valorant no només el resultat sinó tot el procés, em sento molt orgullós de REC. Vaig fer mil càstings, amb moltíssima gent i en arribar a la darrera prova, quan només quedàvem dos o tres, de les tres escenes que havia de fer, a mi només me n’havien enviat una. Vaig haver d’estudiar i preparar-me dues escenes en deu minuts allà mateix. Em va sortir una seguretat que no sabia d’on sortia i vaig descobrir que l’instint i l’inconscient saben on et porta. I també em sento molt orgullós de la meva primera obra professional Dissabte, diumenge i dilluns, a la sala gran del TNC, i com a projecte personal, el Que vaya bonito.
En què estàs?
Ara començaré com a actor una coproducció amb la companyia mexicana Vaca 35, amb ells ens hem anat trobant en festivals i va sortir la proposta. Estrenem a Tàrrega i ja tenim actuacions tant a diferents sales de Barcelona com a la resta de l’Estat. És una obra documental que es diu Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido. Una obra on els actors no fan personatges sinó que reflecteixen la seva vida a través d’uns plats que preparen per celebrar la Festa dels Morts. Allà és tradició cuinar als morts el seu plat favorit. Una obra que és la celebració de la mort, que no deixa de ser la celebració de la vida. Estem en ple procés de creació. També estic amb alguns bolos tant del Que vaya bonito com de Camargate. Aquesta ha fet la seva primera temporada a Barcelona, ara tenim gira, temporada a Madrid i tornarem a fer una segona temporada a Barcelona. I amb la meva productora audiovisual La Rueda Films estem en la preproducció d’un llargmetratge.
Parlem de Camargate… què et motiva a muntar-la?
Ho vaig somiar. Em van proposar, a mi i altres companyies com La Calòrica, fer una obra per al 1r cicle de companyies independents de Barcelona anomenat El Cicló. Em van donar carta blanca per muntar alguna cosa al Tantarantana. Al cap de poc vaig somiar que estava fent Camargate i amb les actrius amb qui ho vaig acabar fent, em vaig despertar i em vaig dir “ho de fer”.
M’estàs dient que si haguessis somiat, que sé jo, la cria de l’anxova hauries muntat una obra sobre això?
Sí, o almenys n’hagués fet l’estudi de camp. Segur.
Però vas somiar Camargate?
Sí, no és conya. Jo crec molt en el que t’arriba mentre dorms, mentre et dutxes, allò que m’arriba de manera no conscient. Vaig començar a buscar informació sobre el tema i em vaig adonar de la teatralitat brutal que hi havia al darrere i la necessitat de mostrar tot aquest material al públic. L’obra està construïda, menys un petit monòleg que he afegit per contextualitzar, cent per cent amb diàlegs reals.
Un treball de dramatúrgia complicat, no?
Una bogeria, jo parteixo de la gravació total, no d’aquesta de dues hores i escaig que circula per Internet. Vaig aconseguir la gravació sencera de tres hores i mitja i la vaig convertir en una obra de seixanta minuts. També hi afegeixo altres documents reals per corroborar el viatge que proposo a l’obra.
Com aconsegueixes el material?
Vaig començar la recerca fa més d’un any, aleshores era molt di
fícil trobar-la. No sé si és causal o casual però a partir de la caiguda dels Pujol s’hi accedeix amb molta més facilitat però en aquell moment era complicat. De fet, encara hi ha judicis pendents i comptes de Twitter i Youtube tancats per haver-la fet pública, però si la buscaves sense filtres i amb cert esforç hi acabaves arribant.
I la gravació és molt teatral, tant que el públic es pensa que no és real tot el que està veient ni que el que allà es diu sigui tan bèstia. També és cert que una vegada tinc aquest material, ja en el procés de creació, han contactat amb mi personatges reals i he tingut certes trobades “curioses” amb gent de la política o de l’empresa que m’han aportat més informació del que va passar allà.
Explica’t, així sembla que estiguis en una pel·lícula d’espies?
Només et diré que, per exemple, va contactar amb mi una persona que, per parlar per telèfon, només ho podíem fer des d’una línia telefònica “segura” i em va convidar a dinar… al reservat del restaurant La Camarga.
Has de convèncer el públic d’aquesta frase tan típica que la realitat supera la ficció?
Totalment. De fet, a les prèvies només era un personatge qui deia que tot el que sentirien era real i a mesura que anàvem fent funcions refermàvem aquest missatge amb projeccions i avisos cada cop més evidents que tots els diàlegs són reals.
FES UN TOMB PER TU MATEIX
Abans, tot i que fa molt temps que tinc companyia, m’esperava més a veure qui em contractava. Ara, en canvi, actuo, dirigeixo i faig dramatúrgia dels meus propis projectes o per a altres. He notat un canvi en els darrers dos anys en què se m’han obert diferents portes. Ara sí que tinc una producció, tinc diferents entorns que em diuen “porta-m’ho primer a mi” i això, per mi, és el més important del que visc. …
I sobre la professió…
Crec que el sistema tant teatral com cinematogràfic està canviant. Els afecta la crisi i el 21% d’IVA cultural però també els nous formats, Internet, etc. Les coses estan pitjor en el terreny de econòmic però hi ha més humanitat. Per exemple, hi ha l’Associació de Companyies, en la qual no estem competint sinó cooperant i repensant les maneres de fer. Crec que la crisi ho va fer saltar tot, la por ja ha passat i ara ens estem reubicant. També hi ha una fet interessant que estic veient des dels últims anys a Catalunya i que ara passa a la resta de l’Estat. Els ajuntaments, els grans teatres, etc. s’estan guardant una quota d’entre el 20 i el 30% per portar obres no convencionals, més arriscades o de nous formats i això ens obre possibilitats de fer bolos encara que els caixets siguin més baixos.
