Màrius Hernàndez

Et defineixes així tot i haver fet moltes més coses que actuar?

Sí, perquè les altres coses han sorgit del fet de fer d’actor. Si no fes aquesta professió segurament no m’haurien sortit les altres alternatives de feina. Si dono classes o dirigeixo alguna cosa ha sigut perquè, abans, he tingut un currículum com a actor. I ho englobo tot en el fet de ser actor, que a més és amb el que em sento més identificat.

DÓNA’NS PERFILS

Mires a una banda i veus?

Si miro cap a una banda veig vertigen, el “què passarà demà?” i un camí molt incert, encara que portis molts anys a la professió. També les inseguretats pròpies d’un mateix i les pors que tens respecte a la professió i a altres coses de la vida, i ho veig negre. És curiós, perquè després de molts anys dedicant-me a això encara tinc la sensació de ser un actor novell i no és coherent, però és el que veig en aquesta banda.

I en mirar l’altra?

Doncs, de cop i volta t’adones que has fet feines molt ben fetes, que tu pensaves que no estaven tan bé, però mirades des de la distància penses: “Això ho he sabut fer jo”, i t’omple d’orgull. Et sorprèn la teva capacitat de feina i de sortir-te de qualsevol situació.

PARLA’NS DE TU

Per què actor?

Perquè és el que he volgut fer des que era nen. Vaig tenir la sort que la meva família m’havia dut al teatre de petit i m’emocionava molt ser en una butaca, que s’apaguessin els llums, que s’obrís un teló i que, de cop i volta, una gent sortís i expliqués una història des d’uns personatges. Sempre he volgut fer això, explicar històries vivint altres vides que no eren la meva. Les primeres sensacions eren de somiar, d’imaginar, de jugar; com quan ets un nen que ja agafes el rol d’un pirata o d’un vaquer.

Recordes algun moment concret que et diguessis a tu mateix “ara sóc actor”?

La primera sensació de ser actor no la vaig tenir quan vaig començar a estudiar teatre, en aquell moment em sentia com algú que anava a classe; per mi va ser quan em van agafar per a la primera feina professional. I em vaig dir: “M’han agafat i em pagaran per pujar a un escenari”, aleshores em vaig sentir actor. Alhora, vaig tenir un atac de pànic i d’inseguretat positiva. De vertigen, perquè el que havia somiat es feia realitat.

I en algun moment aquest somni ha deixat de ser-ho?

Sí que hi ha moments en què he pensat de deixar-ho. De fet, he de confessar que hi va haver un moment, després d’un temps sense feina, en què vaig decidir que ho deixava i que no volia continuar patint. És més, com que jo associo molt la meva feina a la meva vocació, i era una cosa que m’anava directament a l’estómac, vaig decidir buscar ajuda professional. Vaig anar a un terapeuta perquè em fes l’acompanyament per poder deixar aquesta cosa tan íntima. El més curiós és que en la teràpia vam parlar deu minuts de la professió, em va dir que si em podia guanyar la vida no tenia perquè deixar-ho, i vam passar un any i mig treballant altres aspectes personals.

Treball que et va canviar també com a actor?

I tant, vaig guanyar seguretat. Tu ets el teu propi instrument i toques diferents ressorts, i l’experiència vital i altres coneixements que no tenen a veure amb el fet teatral t’enriqueixen i els pots aplicar a la feina, cosa que t’ajuda. Evidentment, els canvis personals influeixen inclús en l’actitud a l’hora de posar-te a treballar.

I DE LA FEINA

Actor, però toques moltes tecles.

Sí, som en un moment en què no es pot fer fàstics a res i on les fronteres entre una feina i l’altra s’estan diluint cada vegada més i ens hi hem d’adaptar.

Com a actor, treballar diàriament en una sèrie, què t’aporta?

Et dóna molta tranquil·litat, saber esta
r davant d’una càmera, aprens del contacte amb els companys. Notes molt quan ve algú a fer un episodi, sembla que aquelles escenes que han de fer els són tot un món i els hi va la vida. A mi m’ha ensenyat a relativitzar, a fer just el que has de fer en aquell moment. A més, et dóna tranquil·litat econòmica.

Què t’aporta la docència?

M’aporta una cosa molt evident, que allò que jo no sé no ho puc explicar. Que només ser transmetre allò que controlo i amb el que em sento segur. A vegades fins i tot et passes informació amb altres companys del tipus “fes fer aquest exercici”. Si jo no ho domino i no ho tinc clar no ho sé fer. M’ha situat molt a saber com sóc com a actor, quines necessitats tinc, amb quines coses em sento segur i amb quines no.

També fas direcció i sovint no en projectes propis sinó amb textos i intèrprets ja definits, què et suposa?

D’entrada, un repte. Jo mai no m’havia plantejat dirigir i, de cop i volta, aquests darrers anys m’he trobat dirigint coses. En aquests darrers temps, a més, amb algun text que m’ha arribat ja amb un repartiment que jo no he escollit. Aquest fet, el més important que m’ha donat és conèixer gent nova. Si jo hagués d’escollir els actors i les actrius agafaria gent amb formació similar a la meva o gent que conec, perquè és més fàcil, malauradament. La gran sorpresa és conèixer gent diferent que t’aporta coses que no t’esperaves, altres maneres de funcionar, i t’adones de la injustícia que representa el fet que hi ha molta gent que no coneixes i que t’has tancat en determinats cercles, en diferents famílies teatrals properes i de cop ets conscient que hi ha una realitat teatral paral·lela. Ara tinc moltes ganes de conèixer gent nova, de veure com treballa altra gent.

Últimament has dirigit una peça de miniteatre, on també has estat en altres ocasions com a autor i actor. Com és aquesta experiència?

És una experiència molt divertida i de les més sorprenents que he viscut com a actor. Es fan diferents funcions diàries, tens el públic a tocar, els mires directament als ulls. De cop i volta, descobreixes una altra manera de treballar, gairebé com si estiguessis davant la càmera, però és teatre. És molt maco trobar aquest equilibri i recomanaria l’experiència a tots els actors i actrius.

FES UN TOMB PER TU MATEIX

En aquest tomb que comença en un punt i vas girant, m’adono del munt d’experiències que he viscut tant fent teatre, com televisió, i les poques coses de cine que he fet. Veig la gent que he conegut i amb qui he compartit hores de feina i en arribar de nou al punt d’origen veig que tinc la mateixa il·lusió que al principi. Més evolucionada, però el punt d’origen i de tornada és el mateix.

I SOBRE LA PROFESSIÓ

Que no té res a veure quan vaig començar i com està ara. La situació econòmica és una excusa que està fent mal, crec que hi ha molt talent, tant de dramaturgs, com de directors i d’actors i actrius, però la gestió cultural que s’està fent és nefasta i en alguns moments anem cap enrere, cap a un cert amateurisme. Com si de cop i volta ens haguéssim de conformar només amb projectes a taquillatge, que és la manera que tens per expressar-te. Això dóna una certa precarietat perquè la gent ha de fer altres coses per guanyar-se la vida. Alhora, la cosa positiva és que està apareixent molt d’enginy per tirar endavant projectes i per explicar històries, i això és molt interessant.

Creus que, malgrat tot, si hi ha propostes interessants es poden arribar a ensenyar?

I tant, el primer consell és no esperar la trucada, qualsevol cosa que sigui un projecte i que puguis presentar en algun lloc, endavant. La iniciativa és important. No serveix de res la queixa. Jo crec que hi havia vies alternatives per presentar les coses. Han aparegut a escena la figura dels centres cívics que busquen gent professional per cobrir espectacles. Sovint entres en un sistema de bescanvi, potser pots assajar i a canvi fas un bolo de contraprestació, i això està molt bé perquè com a mínim ja tens un lloc on mostrar la teva feina.  

Publicitat