PARAULA: CONFIANÇA
Sóc el Raül Tortosa. Tinc entre 33 i 43 anys depenent del personatge. Visc al Poblenou de Barcelona i hi viuré mentre el preu del lloguer em deixi. Em guanyo la vida, en un 80%, com a actor. Sempre tinc present que la interpretació és una carrera de fons.
DONA’NS PERFILS
Mires a una banda i veus…
Tot l’esforç, els cursos i la formació que un fa per tenir certes habilitats com a actor, i tota la preparació i la feina necessària per crear un personatge per a un projecte concret.
I a l’altra?
La necessitat, en el moment de sortir a l’escenari o començar a rodar una seqüència, d’“oblidar” tot el que he après i confiar que la feina ja està feta, per simplement viure-ho i gaudir-ne. Si no ho faig, el cap em molesta massa.
Per què ets actor?
Sempre he tingut els actors en un cert pedestal. M’han fet viatjar i viure coses que per mi sol no hauria viscut ni descobert, m’han donat punts de vista i m’han ensenyat. El fet de poder ser un instrument per poder fer el mateix amb altres persones és un honor.
Recordes algun instant en el qual t’hagis dit a tu mateix: “Ara sí, soc actor”?
És una línia difusa, però en teatre ho tinc més clar. Et diria que a la primera funció del Tu digues que l’estimes al Teatre Gaudí. Era el meu primer muntatge de teatre professional i obria l’obra amb un monòleg. Darrere aquella cortina vaig pensar: “Ara ja no hi ha marxa enrere”. Vaig sortir a escena, que per mi era com un gran precipici, i quan es va acabar vaig tenir la sensació que aquell dia havia fet un pas diferent, decisiu.
Si repasses el teu currículum, de què et sents més orgullós?
Per sort he pogut treballar força, i segur que en cada feina podria assenyalar alguna cosa. Però no puc deixar de mencionar que soc molt fan dels llibres de Cançó de gel i foc, que és la novel·la en la qual es basa la sèrie Joc de trons, i haver participat en un capítol per mi és increïble. També em sento molt orgullós de l’espectacle A voz ahogada, un homenatge a Miguel Hernández, en el qual interpreto Lluís Martí Bielsa, un ex-pres polític del franquisme. Vaig tenir la sort de poder comptar amb ell per preparar el personatge; ara té 95 anys i hem compartit converses i estones, i això són regals únics que de tant en tant et fa aquesta professió. I el fet de contribuir a donar a conèixer la seva figura i la seva vida et fa sentir molt orgullós.
Parlem de Joc de trons. Com hi arribes? Imagino que no et truquen un dia perquè t’han vist en alguna feina i et volen en un episodi?
No, no, per aquestes coses no truquen. Tot el càsting principal el gestionen des de Belfast, i quan van a una localització el que fan és el càsting dels extres. Contacten amb una empresa local i fan aquestes seleccions. Jo volia fer-ho. Recordo que vaig parlar-ne amb la meva representant i em va dir: “Tu ja no has de fer aquestes feines”, però jo ho volia viure des de dins encara que fos com a extra. Vaig pujar a Girona, a fer les cues, a omplir la fitxa, les fotos, etc., i em van trucar per fer de ciutadà de King’s Landing. Vaig tornar a pujar a Girona, a fer la prova de vestuari, etc., i em van donar dates de rodatge. Al cap d’uns dies em truca la representant i em diu: “Què fas aquests dies, que hi ha una possible feina?”. La meva resposta va ser: “Tant me fa la feina que sigui, ni m’ho diguis, jo me’n vaig a fer d’extra a Joc de trons, que em fa molta il·lusió”. Ella em trucava per dir-me que faria de capità de l’exèrcit de Tyrell. No m’ho podia creure. Es veu que la persona que tenien no els quadrava. Van revisar el meu currículum, la foto, etc. i els funcionava. Vaig fer una altra prova i van acabar sent cinc dies fent de capità per a una seqüència del capítol 6 de la sisena temporada.
Vertigen a l’hora de rodar?
No, vertigen no, sensació de flipar. És Hollywood, allò. Aquella seqüència que acaba sent de dos minuts van ser cinc dies de rodatge, 450 extres com a ciutadans, 120 com a soldats, sis protagonistes, cavalls, darrere les càmeres 300 persones… Vaig poder parlar una bona estona amb alguns dels protagonistes, una experiència brutal.
Imagino que no sempre has treballat amb produccions així…
No! És la cosa de ser actor, un dia fas un microteatre i l’endemà rodes Joc de trons. Una feina molt curiosa.
Amb què estàs?
Amb teatre, aquest estiu vaig fer Sota la catifa al Teatre Gaudí i va funcionar molt bé i no descartem tornar-la a programar, i tinc també bolos per Espanya d’A voz ahogada, l’espectacle que et comentava abans sobre Miguel Hernández.
I has passat també l’any anant cap a Madrid a rodar, oi?
Sí, aquest any ha anat força bé i toco ferro perquè el proper sigui igual. He estat rodant El secreto de Puente Viejo, una producció de Boomerang TV per a Antena 3, fent un personatge que es diu Aquilino Benegas. És una sèrie que porta moltes temporades i cada dos anys, més o menys, renoven trames. El meu personatge el van fer servir per acabar-ne una.
Sèrie diària, complicat el ritme de gravació?
És dur. Jo havia treballat en dues sèries diàries per a TV3 i és cert que el ritme de treball és diferent per la durada dels episodis. Per exemple, havia treballat a El cor de la ciutat, on els episodis no arriben als 30 minuts, mentre que en una sèrie com Puente Viejo els episodis són de 55 minuts, amb la qual cosa hi ha molta més feina. Poden arribar a ser jornades de dotze hores, seqüències molt llargues, amb molt text, etc. Per sort havia rodat a Acacias 38 i la manera de treballar és la mateixa, així que sabia el que trobaria i anava preparat. Vaig enganxar ràpidament el ritme, però vaig necessitar un parell de dies per aterrar.
Com és el procés de gravació?
Es roden dos blocs, que són deu episodis, en quinze dies. La direcció et diu, per exemple, que en aquestes dues setmanes rodaràs cinc dies, i et donen un pla provisional de rodatge, que m’interessa molt per quadrar trens, etc., perquè soc de fora.
D’aquesta logística te n’encarregues tu?
Exacte, es veu que abans no era així, però jo no ho he viscut. Ara et contracten i visquis on visquis és cosa teva. Ho entenc, però quan fas números veus que un terç del sou se’n va en transport.
I els guions, els reps gaire temps abans?
Una setmana o setmana i mitja abans de rodar et donaven els guions encara no definitius, en els quals en alguns casos hi podia haver canvis importants, i això ho complicava si havies avançat feina. Cinc dies abans tenies els definitius i a estudiar. Arribes a rodatge, passes per maquillatge, perruqueria i esperes. Quan estan a punt d’acabar la seqüència anterior, t’avisen per entrar al plató a fer una lectura de text, que és el moment en què, si des de la direcció veuen alguna cosa que no encaixa o fins i tot tu trobes que hi ha alguna cosa incoherent amb el bagatge del personatge, es revisa i es corregeix.
I es fa al peu de la lletra?
Primer et remarquen que el text és inamovible i que no es pot modificar, però amb el temps t’adones que no és ben bé així. Fan bé de remarcar-ho al principi perquè la cosa no se’n vagi de mare.
I ja a rodar?
Exacte! Marquen càmeres, es fa un assaig, un assaig gravat, i a fer les preses que calguin.
Imagino que les que calguin fins a un límit, si em dius que han de fer tantes seqüències per dia…
I tant! Des que t’avisen per anar a pass
ar text fins que s’ha de donar la seqüència per bona tenen 45 minuts aproximadament. A més, són seqüències llarguíssimes i en castellà antic. Així com el vestuari t’acosta al personatge, el llenguatge no t’ho posa fàcil, almenys en el meu cas.
A més tu entres en una sèrie que ja té un engranatge que funciona i unes complicitats creades. Va ser complicat?
No, vaig agrair moltíssim la professionalitat de l’equip, impecable, i la generositat dels companys. Els actors són estrelles, aquí potser no es veu tant, però a la resta d’Espanya i sobretot a Itàlia són déus. En cap moment vaig veure cap comportament de “divisme”. Et posaré un exemple: un dels protagonistes és l’Ángel de Miguel; doncs un dels primers dies va venir i em va dir: “Vols que passem text?”. Vam passar les nostres seqüències junts i en acabar em va dir: “Vols que passem altres seqüències teves?”. Aquest noi que va atabaladíssim de feina… que tingui el detall d’ajudar-te amb escenes que no són seves, és un gest a agrair.
FES UN TOMB SOBRE TU MATEIX.
Doncs segueixo sent la mateixa persona de fa vint anys i sovint em pregunto com pot ser que ja n’hagin passat vint. Veig que tinc el mateix respecte però menys por que quan començava, que a mesura que faig projectes em veig amb més confiança.
… I sobre la professió…
Tot i haver tingut un parell d’anys bastant bons personalment, no la veig bé, crec que hi ha un problema estructural que s’ha d’agitar d’alguna manera. Hi ha iniciatives: jo pertanyo al Col·lectiu de Companyies Independents de Teatre de Catalunya, que és una de les plataformes des d’on s’intenta millorar les condicions dels professionals del sector en aquest país perquè penso que no són bones. Veus aquestes estadístiques que diuen que el 75% dels actors tenen una segona feina per poder viure o que només un 8% cobren més de 1.000 euros al mes. És devastador i et preguntes si hi ha alguna altra professió que estigui pitjor que nosaltres… i aleshores arriba el rebut del lloguer i l’has de pagar. Vius sempre amb una sensació d’estar a la corda fluixa que sovint fa que tinguis el cap més ocupat en les preocupacions del dia a dia que en la mateixa feina.
@raul_tortosa
