Parlem amb l’actor sobre la seva carrera amb motiu de les entrevistes del número especial EntreacteLGTBI
És un actor tot terreny. Amb un peu a Barcelona i l’altre a Madrid, treballa habitualment tant al teatre com a la televisió, sense deixar de flirtejar amb el cinema.La gran oportunitat als escenaris li va arribar per sorpresa a finals del 2012 amb Smiley, de Guillem Clua, una història d’amor entre dos nois aparentment incompatibles. “Vam pensar que estaríem dos mesos a la Flyhard amb tots els marietes de Barcelona i que després ja no vindria ningú més”, confessa. Petit error de càlcul: el muntatge va fer temporada al Lliure i al Capitol i, després de nou mesos en cartell, va encetar una gira per tot Catalunya abans de fer el salt a Madrid. “Funcionava perquè parlava de l’amor, perquè agafava l’esquema de la comèdia romàntica clàssica i el traslladava al teatre, més enllà del fet que els protagonistes fossin dos nois.” Tot i així, va costar treure’s de sobre l’etiqueta de ser una obra gai. “Quan vaig a veure Romeu i Julieta no em diuen que és una obra hetero sobre l’amor. Per a mi no hi ha obres gais i obres hetero, el que passa és que vivim en una societat que sent la necessitat d’etiquetar tot allò que s’escapa del patró heteronormatiu imperant, i ja va sent hora que aquestes etiquetes tan curtes de mires desapareguin.”
El col·lectiu està molt mancat de referents, sobretot de referents propers, que es puguin sentir seus”
El que encara sembla més curt de mires és contractar un actor per fer de gai (us imagineu com de ridícul seria proposar a un intèrpret un paper d’hetero?). Doncs això encara passa. L’exemple més clar el va viure amb Ciega a citas, la sèrie diària que va fer a Cuatro el 2014 i que suposava el seu retorn a la televisió estatal després d’aparèixer a Doctor Mateo. “Jo havia de ser l’amic gai de la protagonista, però em vaig negar a fer la loca divertida, vaig intentar fugir del clixé en tot moment.” Una decisió que al mateix temps li va generar molts dubtes: “També em preguntava: i quin mal hi ha a fer la loca divertida? A vegades, per no caure en l’estereotip, tendim a heterosexualitzar el gai perquè pugui ser acceptat, tant a la ficció com a la societat. Això passa, dins el col·lectiu. El clixé no és dolent, està molt bé tenir ploma i que cadascú se senti lliure de ser el que vulgui ser. El problema ve quan això es ridiculitza.”
Ens calen ficcions més plurals. Ara n’hi comença a haver, però sempre estan als marges del ‘mainstream'”
Tant el fenomen d’Smiley com el seu paper a Ciega a citas (especialment en la seva reemissió a l’Amèrica llatina) van convertir Ramon Pujol en un referent per a molts homosexuals: “Vaig rebre un munt de missatges de nois que em deien que els havia ajudat molt. Per a mi va ser la constatació que el col·lectiu està molt mancat de referents, sobretot de referents propers, que es puguin sentir seus. La gent està fins als collons d’haver de canviar les històries, de veure Pretty Woman i haver-se d’imaginar que són un dels dos. Ens calen ficcions més plurals. Ara n’hi comença a haver, però sempre estan als marges del mainstream. Les hem de col·locar als grans circuits.”
La por sempre hi és, però m’estimo més viure conseqüentment amb qui soc. Si això em suposa perdre oportunitats professionals, mala sort”
La falta de referents, però, no només afecta la ficció: “Intenta pensar en actors de primera línia del teatre català que siguin obertament gais. Te’n venen gaires al cap?” Per a Pujol, encara ara, declarar-se homosexual pot tancar portes: “Sé de dos directors que tenien seleccionat un actor protagonista i que, en assabentar-se que era gai, el van substituir argumentant que no hi havia química, fins i tot amb el procés d’assajos començat. Un d’aquests casos va passar aquí, a Barcelona, en un teatre públic. L’altre va ser en un rodatge de cinema a Madrid.” Pujol, malgrat tot, prefereix ser honest amb ell mateix: “La por sempre hi és, però m’estimo més viure conseqüentment amb qui soc. Si això em suposa perdre oportunitats professionals, mala sort.”
Però d’oportunitats no n’hi falten, tampoc al cinema, un àmbit on fins ara havia fet personatges més aviat testimonials, en pel·lícules com El perfume de Tom Tykwer, Mil cretins de Ventura Pons o No tengas miedo de Montxo Armendáriz. No obstant això, recentment ha signat el seu primer paper de protagonista a la gran pantalla. Ha estat amb Fin de siglo, l’òpera prima del director argentí Lucio Castro, rodada a Barcelona en sols dotze dies i amb un equip de set persones. “És una reflexió sobre l’amor entre dos homes en tres temps diferents i en diferents estadis de les relacions de parella”, explica Pujol, que comparteix protagonisme amb el també argentí Juan Barberini. La cinta va arrencar el seu periple al festival New Directors / New Films de Nova York i al BAFICI de Buenos Aires, on es va alçar amb el premi a la millor pel·lícula. Ara, Fin de siglo busca el seu forat als festivals europeus de tardor abans d’aterrar a les sales de cinema, ja de cara a l’hivern i la primavera. “Crec que és la feina de la qual estic més content. És el que s’acosta més al que tenia ganes de fer quan vaig començar a treballar d’actor”, explica orgullós.,
‘Smiley 2’ serà una comèdia romàntica que explorarà què passa després dels finals feliços”
A banda del seu paper a la sèrie de TV3 Com si fos ahir, els seus projectes més immediats passen de nou pels escenaris. Aquest estiu estrenarà una versió lliure d’El mercader de Venècia dirigida per Carlos Aladro que farà temporada a Madrid, i l’any que ve es retrobarà amb Albert Triola per reprendre la història de l’Àlex i el Bruno a Smiley 2, escrita i dirigida per Guillem Clua. “Serà una comèdia romàntica que explorarà què passa després dels finals feliços.”
