Una repassada a les obres del teatre català recent que analitzen el món des d’una mirada compromesa
La preocupació per reflectir les problemàtiques i tensions de la societat travessa la cultura en totes les seves manifestacions. En aquest sentit, el teatre que remet a fets reals des d’una mirada social i de denúncia té una nova i fructífera vida.
L’incombustible Jordi Casanovas, que ha plasmat escènicament la història recent en diferents peces, reflexiona sobre el procés independentista català a Alguns dies d’ahir (2020). Per la seva banda, Llàtzer Garcia, a La Font de la Pólvora (2021) –un text/reportatge, en paraules de l’autor– posa en primer terme les dificultats dels habitants d’un dels barris més pobres de Girona. La companyia La Calòrica aborda, en to de comèdia i de farsa, els populismes del segle xxı –Els ocells (2018)– i el canvi climàtic –De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda (2020)–, i la jove companyia José y sus hermanas posen en el punt de mira el sistema educatiu a Arma de construcción masiva (2018) i el model turístic a Explore el jardín de los Cárpatos (2020) –es van donar a conèixer amb Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (2017), un espectacle sobre l’herència del franquisme, el mateix any que Carla Rovira estrenava Màtria en clau de gènere i postmemòria.
En l’escena més híbrida i performativa trobem les propostes d’Agnés Mateus i Quim Tarrida: Hostiando a M (2014) i Rebota rebota y en tu cara explota (2017) constitueixen una denúncia directa de la violència estructural i de gènere a partir d’accions enormement contundents i dissociades del discurs. Per la seva banda, Laida Azkona i Txalo Toloza han completat la trilogia Pacífico, que documenta exhaustivament els estralls del neocapitalisme al Con Sud i explora la relació entre la barbàrie sobre els pobles originaris llatinoamericans, el neocolonialisme i la cultura contemporània. També el de Lali Álvarez –Barcelona (contra la paret) (2016); Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc (2019)– és un teatre que fomenta l’activisme i promou, a més, la participació.
Pel que fa a la deriva (post)pandèmica en què ens trobem immersos com a societat, el dramaturg franco-uruguaià Sergio Blanco va estrenar al Festival Grec 2020 un espectacle d’alterficció catàrtic i sanador, COVID-451, i Ferran Joanmiquel aborda les conseqüències de l’emergència sanitària a la peça documental i verbatim El·lipsi (2021). La companyia gallega Chévere, d’absoluta referència en el camp de l’agitació teatral, passarà pel Teatre Lliure per oferir-nos N.E.V.E.R.M.O.R.E., que relaciona la pandèmia amb la crisi del chapapote.
Migracions a escena
Des de formats propers al documental, molts autors han portat a escena qüestions relatives a les onades migratòries més recents. En la itinerant Migranland (2013), d’Àlex Rigola, catorze immigrants residents a Girona referien les seves experiències personals. En un codi radicalment diferent –amb la característica fórmula que integra cinema en viu, narració, maquetes i performance–, Agrupación Señor Serrano va parlar de migracions i tràfic de persones a Birdie (2016).
El col·lectiu Mos Maiorum, especialitzat en teatre d’investigació immersiu i de denúncia, va desplegar a Mos Maiorum (2017) un dispositiu escènic sobre la immigració. I Sous la plage (2017), de Marc Villanueva Mir, Gerard Valverde Ros i Mohammad Bitari, una peça a mig camí entre el paisatge sonor i el teatre documental, vehiculava una reflexió crítica entorn de la construcció del discurs europeu sobre les primaveres àrabs i l’anomenada crisi dels refugiats. Marta Galán s’ha dedicat, en els darrers anys, a dirigir projectes comunitaris fortament polititzats, apuntant cap a una desapropiació de la cultura amb la força de la reivindicació pública i amb mitjans tècnics de gran qualitat. Si a Akana (2018) portava a escena una representació de la comunitat gitana del barri de la Mina de Sant Adrià, i a Rebomboris (2018) –codirigida amb Marta Vergonyós– posava en primer terme la precarietat de les treballadores de la llar i de les cures, a Forasters vindran… (2021) s’ocupa de les migracions internes i de la memòria viva d’unes persones que als anys cinquanta i seixanta van arribar a Barcelona a la recerca d’un futur millor.
Violència estructural en primera persona
Entre els muntatges que, en un exercici de responsabilitat ètica, porten a escena narratives en primera persona –relats vivencials que serveixen de punt de partida per a la denúncia argumentada–cal referir-se, en justícia, a la companyia La conquesta del Pol Sud, que va portar a terme una reeixida trilogia documental sobre dones, història i identitat integrada per Nadia (2014), Claudia (2016) i Raphaëlle (2018). Nosaltres (A nosotros nos daba igual), escrita per Helena Tornero i dirigida per Ricard Soler Mallol, fa un viatge per les dificultats i els estigmes que han d’enfrontar cinc fills d’immigrants –tots cinc en escena– en una societat plena de prejudicis i limitacions.
De denunciar el racisme estructural se n’ha ocupat i se n’ocupa Silvia Albert Sopale, amb obres com No es país para negras (2018) i Blackface (y otras vergüenzas) (2019) –també ho fa Denise Duncan, però des de la ficció, en peces com Negrata de merda (2019). Didier Ruiz va presentar a la darrera edició del Festival Grec Dale recuerdos XXXVI (Je pense à vous), on va comptar amb els testimonis en escena de nou persones grans d’origen africà que viuen a Barcelona.
L’exclusió social derivada de la precarietat econòmica i habitacional va ser abordada a Sis personatges –Homenatge a Tomàs Giner (2018), un constructe autoficcional amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció de Juan Carlos Martel que jugava amb el fals documental, alhora que convocava a escena sis testimonis reals que van viure al carrer en algun moment de la seva vida. I, en un altre ordre de coses, Clàudia Cedó, fundadora d’Escenaris Especials, ha fet pujar a escena, en formats no documentals –Mare de sucre (2020), Calígula murió, yo no (2021)–, intèrprets amb diversitat funcional, com una manera d’escenificar la lluita quotidiana en favor de la diferència i la dignitat.
Teatre verbatim i compromís amb el present
Un dels primers dramaturgs a explorar la tècnica verbatim, reproducció dramatitzada de paraules enregistrades per testimonis d’esdeveniments traumàtics, va ser Jordi Casanovas, amb peces com Ruz-Bárcenas (2014) i Jauría (2019), entre d’altres. El col·lectiu Mos Maiorum, especialitzat en teatre documental i polític, torna enguany a l’Antic Teatre amb Gentry, la ciutat en venda, a propòsit del fenomen de la gentrificació.
Aquestes i altres propostes demostren que el teatre d’avui es preocupa –i molt– de portar els debats i conflictes del present a escena
En els darrers anys, la Sala La Planeta i Mithistòrima Produccions han impulsat diversos cicles verbatim i han produït, entre d’altres, No m’oblideu mai (2018), de Llàtzer Garcia, sobre el suïcidi juvenil; Mili KK (2019), de Jumon Erra i Marc Angelet, sobre la insubmissió i l’objecció de consciència a Espanya; Els diners, el desig, els drets (2019), de Marta Galán, que aborda críticament la pràctica de la gestació subrogada, i Serà el nostre secret (2020), de Daniela Feixas, sobre els abusos a menors –tema que l’autora va tractar també a Sandra (2021), dins el cicle “#jotambé. Violències de gènere i estructures de poder”, organitzat per la Sala Beckett.
Encara hi ha algú al bosc (2020), amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i direcció de Joan Arqué, ha donat veu a diverses supervivents de la guerra dels Balcans. La proposta es va estrenar al TNC, on es va veure també Prostitución, un espectacle amb dramatúrgia d’Andrés Lima i Albert Boronat a partir de testimonis reals i entorn d’una qüestió que no pot estar més d’actualitat. Aquestes i altres propostes demostren que el teatre d’avui es preocupa –i molt– de portar els debats i conflictes del present a escena.
