Són joves, encara que de diferents generacions, i tot i que no estan en el mateix moment professional, tots tres s’asseuen a la cadira del director. Ens trobem, i les primeres converses són cordials i disteses, entre petons i cops a l’esquena: “que si fa calor”, “quina jaqueta has portat tu per a la sessió de fotos?”, “jo vinc d’allà, avui hi ha molt trànsit…” Però quan ens centrem per intentar explicar “què és la direcció” i “en quin moment està el teatre català”, tot es frena, les paraules es mesuren i les respostes són pausades i meditades.
Segurament tot el que ha passat a l’entorn de l’escena del nostre país en els últims mesos no és fàcil de pair ni de verbalitzar. Tothom calcula molt bé què diu i fins on diu, i entreveig a les seves mirades aquella incògnita de: “I ara què ens preguntarà aquesta? Quin meló obrirà?” Aquí haurem de trencar el gel.
La figura del director: estrelles o col·lectius. Tots tres han passat de pujar a l’escenari a dirigir l’escena. De fet, coincideixen a dir que aquestes figures, la de l’actor que passa a director i també la de l’autor-director, són les més habituals. Àlex Mañas dispara: “No em donaven feina com a actor i per això vaig començar a dirigir, després els companys em van dir que feia millor això que actuar.” Marta Aran recorda que sovint els personatges femenins no la representaven i que va començar a escriure per explicar el seu punt de vista. D’aquí a dirigir, només hi va haver un petit pas. Alberto Díaz afegeix una frase contundent: “Al final, si no et dirigeixes tu, ningú et dirigeix.” És a dir, la necessitat i la voluntat d’explicar històries pròpies els va fer directors.
Precisament, Díaz considera que aquest periple els ajuda a ser bons directors d’actors, “els pots entendre més”. Amb la faceta de director ha descobert que, en general, els actors “ens mirem molt a nosaltres mateixos i posem moltes excuses”. Malgrat tot, reconeix que la direcció és molt més i que ordenar la posada en escena o prendre decisions tècniques no t’ho ensenya el fet d’haver actuat abans.
Tots tres estan d’acord que les maneres de fer estan canviant. Cada vegada més, es treballa col·lectivament i les companyies tenen molt pes. Aran reconeix que ella ha acabat “fent de mama” del seu repartiment i que creu fermament que d’aquesta manera s’obtenen els millors resultats. “Això de ‘la letra con sangre entra’, no és de la nostra generació.” Díaz afegeix: “Els processos d’assaig són moments fràgils i una figura autoritària és el pitjor que et pot tocar. És incòmode i poc productiu.” Àlex Mañas, a més, considera que és el moment de qüestionar el discurs hegemònic i que s’ha de fugir de buscar “la teva veu”; que és molt més ric el grup, l’intercanvi de visions. Té ganes de provar de treballar d’altres maneres, d’una manera més compartida.
Marta Aran
PRECARIETAT I HOMES I DONES ORQUESTRA
Les restriccions econòmiques i la poca inversió en cultura, però, no els deixen crear com voldrien. Expliquen que sempre que entren a la sala d’assaig és amb les idees clares i amb el muntatge analitzat. El poc pressupost que hi ha per a les produccions i la pluriocupació de molts professionals de les arts escèniques impedeixen dedicar tot el temps que seria desitjable als assajos i s’ha de treballar de cara a la barraca.
Alberto Díaz denuncia que produir i aixecar un muntatge és molt complicat. I aquí comença la seva llista de greuges cap al sistema. Marta Aran confessa que haver de ser una bona venedora per col·locar el seu projecte la cansa i Àlex Mañas denuncia que demanar subvencions és tan complicat que gairebé haurien de tenir algú contractat perquè ho fes, cosa que és impossible. També explica que, en general, és fàcil que et programin a les sales, però les condicions que t’ofereixen no són bones. Tots tres estan d’acord que repartir el taquillatge amb un 70 % per al teatre i un 30% per a la companyia és injust i no permet sobreviure. Per Aran, literalment, és “una ruïna”. Diuen que tot seria millor si les ajudes anessin directament als creadors i no als espais i, evidentment, si globalment es destinés més diners a la cultura. Mañas diu una frase molt reveladora: “No ens barallem per l’statu quo, ens barallem per cobrar. Si el circuit alternatiu estigués més nodrit econòmicament, no caldria anar a una sala gran.”
Tot i així, aquesta temporada l’Àlex serà a la Tallers del TNC amb Amanda T. Explica que això el fa molt feliç i que creu que és un premi a la seva tenacitat i fins i tot, diu, “a ser un pesat”.
DEMANAR SUBVENCIONS ÉS TAN COMPLICAT QUE GAIREBÉ HAURIEN DE TENIR ALGÚ CONTRACTAT PERQUÈ HO FES, COSA QUE ÉS IMPOSSIBLE”
QUI FORMA EL TAP GENERACIONAL?
Malgrat l’oportunitat que ara ha tingut Àlex Mañas, aviat surt a la conversa el concepte de “tap generacional”. Marta Aran es queixa que “amb 35 anys encara som emergents i joves”. Mañas no hi acaba d’estar d’acord. Considera que això no va de guerres generacionals sinó de privilegis. Que hi ha gent de la seva edat o més gran que fa molt que lluiten per un lloc i tampoc el tenen i que, a més, també és bo beure de l’experiència dels veterans. Els altres dos el matisen. Aran: “El tap existeix perquè sovint sembla que només aquests veterans són els bons.” Díaz afegeix: “Si no podem sortir del circuit alternatiu nosaltres també som un tap per als que venen.”
Al final acaben estant d’acord en el fet que la professió està plena de lobbies i que les oportunitats no estan repartides uniformement. La solució, diuen, és la mateixa que plantejaven fa una estona: nodrir el circuit alternatiu i que els diners arribin a les companyies.
També coincideixen en el fet que si es canviés la manera de gestionar els grans teatres s’obririen les portes a nous talents. Confien que els fets recents al Teatre Lliure marquin una tendència per al futur i que aviat la manera de triar les direccions dels equipaments canviï.
Alberto Díaz
Díaz pensa que estaria bé fugir de directors d’escena que fan de gestors de teatres perquè llavors és inevitable que es decantin per les seves preferències. A més a més, Aran apunta que seria interessant fer unes direccions artístiques col·lectives perquè es representés millor la diversitat de la societat. Aquí, a més a més de reivindicar les dones, demana un lloc per a les persones racialitzades, que encara tenen menys presència a l’escena catalana.
LA VEU DE LES DONES
Aquesta, la de representar el conjunt de la societat en escena, és una de les assignatures pendents del teatre català. Tots tres ho corroboren. Marta Aran, a més a més, com a debutant de directora, està molt sorpresa pel canvi de tracte dels companys ara que és ella qui porta les regnes dels muntatges. Diu decebuda que “el món del teatre sembla molt modern però encara hi ha molt a fer”. S’ha sentit a dir coses com “no sembla que això ho hagi escrit una dona” o que “agafen dones directores només per quota”. Està cansada que les històries considerades universals siguin les escrites pels homes i que, quan a una dona se li dona l’oportunitat d’aixecar un text propi, ho hagi de fer perfecte per no quedar arracona-da. No obstant això, reconeix que “tots n’estem aprenent” i que col·lectius com Dona’m escena són molt útils per visibilitzar la desproporció d’espectacles capitanejats per homes i dones als teatres catalans. Tots tres defensen que aplicar les quotes de gènere seria efectiu per canviar la repartició d’estrenes a la cartellera, i Aran té una resposta irrebatible per quan algú li critica aquest posicionament: “De quotes de gènere n’hem tingut sempre. I, si no, mira els gràfics de Dona’m escena: tot homes.”
Per acabar, els tres directors demanen que públic, mitjans de comunicació i sector teatral remin tots en la mateixa direcció, que hi hagi companyonia i solidaritat. Es podria resumir dient que desitjarien menys tuits i rànquings i més reflexió; menys crits i més comprensió; menys egos i més col·lectiu. I, sobretot, més oportunitats, més veus, més art.
MENYS TUITS I RÀNQUINGS I MÉS REFLEXIÓ; MENYS CRITS I MÉS COMPRENSIÓ; MENYS EGOS I MÉS COL·LECTIU
