Durant els mesos de confinament s’ha disparat el consum de productes audiovisuals i les grans plataformes nord-americanes n’han estat les més beneficiades. En unes setmanes s’han accelerat les tendències dels últims anys, com la presència cada vegada més esquifida del català a la televisió, el cinema, el doblatge i la subtitulació. La presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, ja va advertir en el discurs d’aquest any dels Premis Gaudí que el moment actual és “el pitjor” de la història recent “en el rodatge de pel·lícules i sèries”. Com canviar de rumb?
En els darrers Premis Gaudí van competir 29 llargmetratges de ficció. La xifra és una mica inferior a la de l’any passat, tot i que el que preocupa al sector sempre és una altra dada: la tendència a fer pel·lícules amb pressupostos cada vegada més petits. Si la mitjana a Europa és de 3 milions d’euros, a Catalunya n’hi ha poques que superin el milió.
En un món en què les pel·lícules poden viatjar més que mai, el cinema fet des de Catalunya és poc ambiciós a nivell internacional. La situació econòmica condiciona molt la producció i hi ha gèneres que sobreviuen gràcies a la passió col·lectiva, com el documental. Llàstima que justament les pel·lícules de no-ficció rebin un tracte menor als Premis Gaudí. Si bé totes les cintes de ficció són votades pels acadèmics, els documentals han de passar el filtre previ.
La majoria d’ajudes creen impotència, per a una productora petita aconseguir-les és un laberint.
A nivell internacional, les grans beneficiades per la pandèmia han tornat a ser les grans fortunes. L’exemple més evident és l’home més ric del món, Jeff Bezos, responsable d’Amazon. Des de principis d’any ha engrossit la seva fortuna en 35.000 milions de dòlars. La seva plataforma de continguts, Amazon Prime, ja disposa de tres vegades més pel·lícules que Netflix.
L’acaparament és també una lògica habitual del cinema espanyol. Enrique Cerezo és des del 2003 el president de l’Atlètic de Madrid, i també un dels homes rics d’Espanya. Posseeix un catàleg de 7.000 pel·lícules i ara fa dos anys va obrir la seva pròpia plataforma, FlixOlé. La seva pel·lícula Historias de nuestro cine va ser nominada en els darrers Premis Goya. El sistema de vots dels acadèmics va tornar a ser gestionat per l’entitat EGEDA, que ell mateix presideix.
Subvencions i ajudes
Malgrat la gravetat dels diversos indicadors i la tendència a la concentració, existeix la percepció que la gent que treballa al món audiovisual està especialment subvencionada. Ho desmenteix Carles Valdés, de la productora Vimema. Després d’un temps creant campanyes publicitàries de gran èxit viral, ha dirigit el seu primer curt. Es diu Fase 5 i s’estrenarà al setembre.
“La majoria d’ajudes em creen impotència”, explica. “Nosaltres som una productora petita, i aconseguir aquestes ajudes és un laberint. O contracto algú que s’hi dediqui o em trobo que demanen una documentació que ja no sé per on començar. Són procediments prehistòrics. A la gent creativa no ens ho posen gens fàcil”.
En el seu cas, ha decidit autoproduir-se sense haver d’esperar a ningú. Havien de rodar a l’abril i va acabar sent al juny. Calcula que el sobrecost motivat pel coronavirus és del 25%. Van haver de canviar la localització, els desplaçaments, els allotjaments, fer testos, material de protecció, tenir en compte la traçabilitat de materials…
“Hi havia diverses normatives. Les vam estudiar totes i vam pensar en la salut de tothom”, explica Valdés. Els movia la il·lusió de rodar un curtmetratge. Un format que, a hores d’ara, no té un mercat real. Ara també prepara el seu primer llarg.
I els figurants?
Els rodatges han estat la part més afectada durant l’estat d’alarma. Ho confirma Montze Meera. Des que el 2004 va acabar la carrera d’Art Dramàtic a Bilbao que ha anat intercalant les feines d’interpretació amb d’altres que li han permès sobreviure. En ple estat d’alarma va estar rodant com a figurant per a la sèrie Hache, de Neftlix, al Parc Audiovisual de Terrassa.
“Es roda menys, però més hores”, explica. “Sempre tenim una persona de recursos humans pendent que tothom porti mascareta. Tot s’ha complicat”. La percepció és que s’han alentit els processos i que s’han reduït les escenes on hi havia molta figuració.
“L’hora dels àpats es fa estranya. A les taules només podem ser-hi dues persones. Ens ho donen en un tàper. Hem de mantenir distàncies”. En el seu cas va poder començar a treballar després d’aportar una prova en què va donar negatiu.
“La part positiva és que hi ha molts càstings que ara són online. Això ens estalvia desplaçaments”, explica. La negativa, la precarietat. “Per demanar ajudes ens demanaven tenir un contracte que s’hagués cancel·lat. A nosaltres ens contracten d’un dia per l’altre. No ho podíem demostrar. Els que teníem estalvis ens els hem gastat. Però n’hi ha que no en tenien”.
La normalitat no era tan normal
Hi ha qui creu que la sacsejada pot ser positiva. La realitzadora Sally Fenaux viu a Barcelona i porta cinc anys dirigint pel·lícules. S’ha acostumat a trobar el finançament a l’estranger. No se sent inclosa en la indústria audiovisual.
Ha estat un bon moment per escriure. Som un sector creatiu i trobarem solucions creatives als entrebancs.
“El confinament ha estat dolent per als rodatges, però no per a la indústria. La gent ha vist moltes coses i demanarà continguts diferents”, explica Fenaux. “Si aquest canvi serveix per transformar una indústria injusta i parcial, em sembla fantàstic. Hem de sortir d’un statu quo que només funciona per a uns quants. Cal remoure els fonaments”.
Fenaux també valora haver tingut més temps per pensar. “Ha estat un bon moment per escriure. Som un sector creatiu i trobarem solucions creatives als entrebancs”.
Desitja que la situació viscuda serveixi per generar més empatia i consciència de comunitat. “Calen narratives que ens representin a totes”, explica Fenaux, que a banda de cineasta i guionista és també consultora de multiculturalitat per a l’audiovisual.
Catifa vermella amb mascareta?
Entre tants festivals online, cancel·lacions i compromisos posposats, s’espera que el ritme es reprengui el setembre amb el Festival de Sant Sebastià i el de Sitges. Entremig s’hi havia situat estratègicament el FIC-CAT, el Festival Internacional de Cinema en Català de la Costa Daurada, que se solia fer abans de l’estiu. Era previst que celebrés la 13a edició del 26 de setembre al 3 d’octubre, però recentment ha anunciat que es posposa fins al juny del 2021.
“Tenim moltes estrenes”, deia Antonio Barrero, el seu director, abans del comunicat. Entre la secció oficial de llargmetratges hi destacava La mort de Guillem, de Carlos Marqués-Marcet; La innocència, de Lucía Alemany, i L’ofrena, de Ventura Durall.
A Roda de Berà apostaven per ser 100% presencials. Volien ser una petita llum d’esperança per a un sector tocat. “Molta gent se n’ha anat a Madrid, hi ha productores que han tancat, la indústria és gairebé nul·la. Ara mateix, buscar pel·lícules en català és com buscar una agulla en un paller. També amb els curtmetratges, ni tan sols els de l’ESCAC són en català”, diu Barrero.
Al FIC-CAT reben cada cop produccions de baix pressupost, i TV3 té un paper cada cop més escarransit. “Hi ha talent, però no diners”, diu Barrero per resumir-ho. “El nostre país no ha tingut la cultura com a prioritat. Ens hauríem d’emmirallar amb França o en els països nòrdics”.
Entre les estrenes del FIC-CAT d’aquest setembre hi havia el documental El cinema que no veiem, de Marc Fàbregas, on una quinzena de professionals reflexionen sobre el cinema fet des dels marges. Fàbregas va ser un dels impulsors el 2015 d’una campanya per crear uns premis alternatius als Gaudí per reconèixer pel·lícules de baix pressupost. Ara ha dirigit aquest documental amb la intenció de demanar més suport per a la gent que comença. “I no em refereixo a la gent de 20 anys, jo vaig fer la primera pel·lícula als 40!”, diu Fàbregas.
“La situació és dura, no veig que pugui millorar a curt termini”, explica la directora Diana Toucedo, entrevistada al documental. “Ens cal una nova llei de l’audiovisual, més suport i un pla a llarg termini”, demana Jaume Ripoll, de Filmin.
Al documental, com en el sector, s’hi poden trobar dosis més o menys elevades d’optimisme. Però hi ha un sentiment ampli que s’ha vist confirmat per aquests mesos de confinament: la indústria audiovisual catalana necessita un bon replantejament.
Aquest article forma part del ‘Dossier Nova Normalitat’ publicat al núm.209 d’Entreacte. T’interessarà també:
Nous escenaris després de la pandèmia
Noves unions en el muntatge i el doblatge
