S’estrena als cinemes el documental d’Isabel Coixet sobre el cas d’abusos destapat pel diari Ara.
“Si tanco els ulls veig el sostre de l’habitació. Groc.” Defugint el morbo i el sensacionalisme, Isabel Coixet trasllada a l’audiovisual la història d’unes noies que denuncien haver patit abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida. El documental –que beu d’un reportatge d’investigació del diari Ara– porta per títol El sostre groc i està causant un fort impacte per allà on passa. De fet, no només remou consciències a les butaques, sembla que també podria reobrir el cas als jutjats, ja que s’ha presentat com una prova a la Fiscalia.
Hi ha portes que semblen tancades i barrades, fins que espeteguen impetuosament i no se les pot ignorar més. Un vendaval insuflat des del periodisme va trobar l’escletxa per revifar una causa reconeguda però arxivada, ja que la denúncia (el 2018) arribava quan els fets (2001-2008) havien prescrit. Tot presagiava que les denúncies d’abusos a alumnes de l’Aula de Teatre de Lleida romandrien a l’empara del silenci, però un reportatge d’investigació del diari Ara va alterar el rumb de les coses.
Se’n tornaria a parlar i, a més a més, incorporant noves veus, més recents, que no només corroboraven els fets, sinó que els perpetuaven en el temps, estirant-los tota una altra dècada, amb el que això implica a nivell judicial. El reportatge Vint anys d’abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida, signat per Albert Llimós i Núria Juanico, es publicava el maig del 2020 i treia el relat de l’asfíxia.
S’estrenarà als cinemes el 16 de desembre i després es podrà veure en obert a TV3 i TVE
La porta s’obria, però encara li esperava la batzegada definitiva. La reputada directora de cinema Isabel Coixet se sentiria commoguda per la història i voldria fer-ne un documental que s’estrenava dos anys més tard, el setembre de 2022, al Festival de Sant Sebastià, esbombant els fets a nivell internacional. Ja s’ha pogut veure al festival Som Cinema i s’estrenarà a les sales el 16 de desembre. Posteriorment es projectarà a TV3 i TVE.
Així doncs, quatre anys més tard d’una denúncia que va caure en un pou sense fons, el cas torna a estar a la llum pública. Ara, però, les noies se senten menys soles i més empoderades per continuar lluitant per depurar responsabilitats. En aquests moments El sostre groc és a la taula de la Fiscalia per demanar la imputació de dos exprofessors i dues de les exdirectores del centre. El temps dirà si per aquesta porta que, de bat a bat, clama justícia entraran aires frescos.
Contra el morbo
Coixet, que destaca la “importància” que es pugui veure en obert, comenta que fent el guió van donar moltes voltes a com fer arribar la història, ja que els semblava “molt potent”, però es podia perdre fàcilment en moltes coses. El to era una de les premisses clares: “No volíem morbo, perquè aniria en sentit contrari al documental”. Precisament, una coneguda plataforma va desestimar el projecte en la seva fase inicial –després d’haver-hi mostrat interès– en saber que no hi hauria detalls escabrosos. “Em van dir que sense violència
i violacions no els interessava”, assenyala.
I afegeix: “Hi ha un món que vol les coses d’una manera molt gràfica, suscitant el morbo. Però, a veure, això a qui escalfa? Potser dona idees a altres depredadors, persones que no estan bé… El que volíem fer era una altra cosa”.
Guarir la ferida
“La Isabel ha sabut posar el focus on nosaltres volíem. En ell, no en nosaltres, no en les víctimes, com sempre. No, canviem una mica la història. Posem el focus en qui de veritat s’ha de sentir culpable, en qui de veritat ha de sentir vergonya”, deia una de les noies a la roda de premsa de Sant Sebastià. Coincideixen que “no ens volem identificar com a víctimes”, que la directora ha retratat la seva experiència d’una manera “preciosa” i que tot el procés les està ajudant a guarir la ferida.
Abans del reportatge del diari Ara no se sentien “còmodes i segures, en confiança” per parlar-ne, ara estan donant la cara fent d’altaveu d’una problemàtica estructural. Experimenten sororitat i resiliència: “Hem anat donant-nos suport les unes a les altres per arribar fins aquí. Han estat moments de valentia i cada vegada que ens trobàvem amb una persona que ens deia: ‘Sí, jo et crec’, era allà on agafàvem la força”.
