Si donem una mirada històrica i rigorosa a l’art del teatre musical, ens hem de remuntar a l’any 580 aC a la Grècia antiga. Tespis, poeta de ditirambes a qui s’atribueix la transformació dels cants tràgics corals, representa el primer pas del que avui és el teatre cantat. No és fàcil reconstruir amb exactitud les parts musicals de les tragèdies i de les comèdies gregues, però se sap que la música constituïa un element essencial de la representació, tot i que era força simple. Això evolucionaria notablement mil anys després, a finals del Renaixement.
Pels volts de 1600, un grup d’erudits i d’humanistes coneguts amb el nom de Camerata Fiorentina, amb un gran interès per les formes clàssiques i la voluntat de reviure-les en el seu temps, van emmirallar-se en aquelles antigues tragèdies i comèdies i en la capacitat de la música cantada per expressar emocions, per tal de crear el dramma per musica. L’historiador Girolamo Mei (1519-1594) sostenia que l’antiga música grega consistia en una única melodia cantada per un sol vocalista o per un cor i que podia ser interpretada amb acompanyament o a cappella. Això va ser determinant perquè es vinculés aquesta base melòdica de la música amb el fet de provocar a l’oient grans afectes valent-se de l’expressivitat del registre rítmic i vocal. Així va néixer el que avui coneixem com a òpera. Però l’òpera no és teatre musical. O sí?
En paraules del compositor Stephen Sondheim: «Quan es fa a l’Opera House és òpera i quan es fa a Broadway és teatre musical. És el mateix».
Perquè… Què és el teatre musical? El teatre cantat, sigui totalment o parcial. Teatre en què l’acció dramàtica avança amb la música. Teatre que suma disciplines. L’òpera, l’opereta, la sarsuela, el cabaret. Fins i tot el teatre que sense saber-ho, i potser sense voler-ho, ho és.
Musicals, sí, i en català
Amb nombrosos espectacles de creació autòctona o espectacles traduïts i adaptats al català, Catalunya té una llarga i prolífica, però malauradament amagada, trajectòria en aquest gènere. Amb molts estils i formats diversos i amb companyies dedicades exclusivament al teatre cantat.
Dagoll Dagom, la productora Focus o El Musical més Petit han posat el seu gra de sorra perquè el teatre musical sigui popular a Catalunya, cada un des de la seva òptica particular, des del seu punt de vista. No es pot passar per alt l’èxit de Memory, estrenat el 1991, sota la direcció escènica de Ricard Reguant, la direcció musical del desaparegut Jordi Doncos i protagonitzat per Àngels Gonyalons, una actriu avançada al seu temps, cantant, actuant i ballant, que acostava a Catalunya el musical americà. Dagoll Dagom, amb una línia pròpia de creació, va gestar un dels grans espectacles creats a Catalunya: Flor de Nit. Amb el triangle de protagonistes, Carme Cuesta, Carlos Gramaje i Òscar Mas, el llibret de Manuel Vázquez Montalbán i una exquisida partitura d’Albert Guinovart, i sota la direcció escènica de Joan Lluís Bozzo i la direcció musical de Josep M. Duran, van crear sense saber-ho el musical de culte català. El Musical més Petit, per la seva banda, amb la direcció escènica de Daniel Anglès i la musical de Manu Guix, va acostar les grans produccions al petit format. I fóra injust no citar la gran posada en escena que va fer Mario Gas de Sweeney Todd, amb la direcció musical del també desaparegut Manuel Gas, versió que el mateix Sondheim va veure en directe en una recordada nit al Teatre Poliorama de Barcelona.
Flor de Nit
Però molt abans que tots ells, a Catalunya el teatre musical ja gaudia d’una salut envejable i formava part de la vida quotidiana de la gent del carrer. Tothom coneix alguna versió del tema Rosó. Doncs resulta que aquesta peça es diu Cançó de Blai i és el tercer tema d’allò que aleshores s’anomenava un sainet líric, titulat Pel teu amor. Amb música de Josep Ribas i lletra de M. Poal-Aregall, es va estrenar el 1922 al teatre Tívoli de Barcelona i el van protagonitzar l’icònic Emili Vendrell al costat de Josefina Bugatto. Ha estat durant més de vuit dècades una de les cançons emblemàtiques de la música popular catalana. Així doncs, fa cent anys ja teníem musicals de creació a casa nostra.
Efervescència al Paral·lel
Si ens situem al Paral·lel barceloní de fa un segle, hi trobem una efervescència teatral i musical desbordant. Teatres colossals com el Teatre Onofri, amb tres mil localitats, o el Teatre Circ Olympia, amb capacitat per a sis mil persones, on es combinaven espectacles de circs americans o europeus, concerts de l’Orfeó Català, concerts de la Banda Municipal, espectacles escènics, com ara òperes, sarsueles, revistes, cinema i, fins i tot, espectacles aquàtics! El Paral·lel era una avinguda que tenia de tot. Fins i tot, acadèmies per formar les cupletistes, fundades pels mateixos mestres compositors. Joan Viladomat, conegut per ser l’autor de temes memorables com El vestir d’en Pasqual, El tango de la cocaína o Fumando espero, o Vicenç Pastallé, elegit membre de la Junta del Sindicat de Mestres Pianistes de Barcelona, tenien les seves pròpies acadèmies. Primeres figures del panorama musical d’inici del segle XX ensenyant i creant el que avui anomenem teatre musical, just en el mateix moment en què a l’altra banda de l’Atlàntic es consolidava la cruïlla més famosa del món: Times Square. Un dels dos països s’ho va creure i va crear una de les indústries escèniques més potents del món. A l’altra banda de l’oceà, hi va haver grans herois que van lluitar, i alguns encara lluiten, perquè, com a mínim, la pols no faci malbé obres mestres de la música escènica catalana. Tampoc no pot caure en l’oblit d’aquest repàs del teatre cantat en català l’acurat treball de l’Associació Wagneriana de Barcelona, que va editar els textos i les partitures de Wagner en català i va crear una escola de cant i declamació per interpretar les obres de la millor manera possible. Sorprenentment, descobrim que, a l’inici del segle XX, Catalunya tenia escoles de cant, veu i declamació, espectacles musicals propis i espectacles adaptats al català.
Aquests herois i, sobretot, moltes heroïnes eren treballadors de l’espectacle que van gastar el terra dels escenaris actuant, cantant i ballant durant els anys vint i trenta. I no només oferien varietats o revista, també feien sarsuela catalana, com ara Cançó d’Amor i de Guerra, de la qual tenim una versió enregistrada el 1926. Tot i així, des del 1850, al Gran Teatre del Liceu i a altres teatres de la ciutat comtal, ja s’hi representaven espectacles musicals en català. Més de quatre-centes partitures catalogades en són un testimoni prou revelador. Durant la Guerra Civil espanyola el Paral·lel era el lloc on els barcelonins podien oblidar la crua realitat. Els llums del teatre s’apagaven i s’aturava la funció durant els bombardejos. Quan el perill s’havia allunyat es reprenia l’espectacle i la funció continuava. La sarsuela en català va sobreviure a la guerra i fins i tot al silenci que s’havia imposat a la nostra llengua. Tenim un bon reguitzell d’espectacles en català dels anys seixanta i setanta enregistrats en vinil. L’obertura de la Cova del Drac el 1965, nucli de la nova cançó, va ser un altre punt determinant per a l’expansió d’aquest gènere. S’hi representaven espectacles teatrals de petit format i varietats, sempre en català. Va ser allà mateix, el 1968, quan Maria Aurèlia Capmany va estrenar Dones, flors i pitança, amb Carme Sansa, Elis
enda Ribas, Joan Miralles i Enric Casamitjana.
L’evolució d’un gènere
El 1963 Salvador Escamilla va gravar un EP amb cinc temes de West Side Story adaptats al català. El seguirien My Fair Lady, Mary Poppins i una extensa publicació de treballs musicals de la cantatriu Núria Feliu, que el 1972, dins l’àlbum Núria de nit, va interpretar el primer Sondheim adaptat al català, just un any després de la seva estrena a Broadway. El teatre musical en català quedava enregistrat per a la posteritat. Fins avui, cap altre enregistrament modern ha superat el nombre de peces de musicals americans adaptats al català que hi havia en aquells vinils. En aquella època també va néixer un dels clàssics catalans més representats, El retaule del flautista de Jordi Teixidor, amb música de Carles Berga. Va rebre el premi Josep Maria de Sagarra del 1968. Un any més tard va irrompre La Trinca. Sempre visionaris, van portar dalt dels escenaris una mescla perfecta de disciplines escèniques en els espectacles Trincar i Riure i Mort de Gana Show. Però no estaven sols a l’escenari, es van envoltar del bo i millor: Elisenda Ribas, Enric Pou o Rosa Maria Sardà. Aquesta última ens ha deixat immortalitzada la seva veu i els seus dots d’actriu en discos tan fascinants com Festa amb la Sardà. Dins l’univers estètic del teatre musical català també hi ha òperes i sarsueles rock com La Granja Animal, del 1976, amb música de Joan Vives, i Don Jaume el Conquistador, del 1978, amb música de la Trinca. Just llavors s’acabava de fundar el Teatre Lliure liderat pel gran Fabià Puigserver i allà, per descomptat, també n’hi trobem: Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagony, La bella Helena, Rosa i Maria, Fulgor i Mort de Joaquin Murrieta, La flauta màgica o Company. Gràcies al fet que el Lliure va tenir l’encert de publicar els textos dels seus muntatges, tenim editat el primer llibret complet d’una obra de Sondheim. El Lliure també va publicar discos dels espectacles que oferia i fins i tot els de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure dedicats a Stephen Sondheim. En aquells mateixos anys va aflorar també Dagoll Dagom, companyia que muntatge rere muntatge va anar creixent i es va especialitzar en el gènere. Destaquen adaptacions lliures de grans títols, com El Mikado, Els Pirates o Boscos endins; obres de creació pròpia, com Antaviana, Nit de Sant Joan o Mar i Cel, representada en tres edicions i convertida en un clàssic català, i Flor de nit o Poe, amb música del gran Òscar Roig. El mateix compositor ja havia estrenat Sóc lletja i El temps de Planck, dirigits per Sergi Belbel. L’any 1984 va tornar a la cartellera L’Òpera de tres rals, que s’havia estrenat en català el 1963, i el 1987 l’Off Broadway va posar per primera vegada els peus a Catalunya amb La botiga dels horrors.
Eclosió del gran format
Durant els noranta hi va haver una gran eclosió del gran format. Focus va produir molts espectacles musicals de Broadway o el West End, com ara Snoopy, Estan tocant la nostra cançó, Memory, Germans de sang o Tots dos. Paral·lelament, durant aquells anys prolífics, a la cartellera catalana van sorgir diferents iniciatives per representar muntatges: Cabaret, Casem-nos una mica, Rocky Horror Show, Chicago, i per celebrar els deu anys de la companyia Flotats es va representar una aplaudida versió de Cal dir-ho; un any més tard, el 1995, el Poliorama va rebre el Sweeney Todd adaptat al català. El gran format tenia una salut de ferro, però no era l’únic que gaudia d’aquest estatus perquè el petit format no havia perdut la força. Ester Formosa, amb La Canyí, va portar el cabaret alemany a Catalunya, i el 1996 va néixer la companyia El Musical Més Petit, amb una nova fornada d’intèrprets que van donar a conèixer al públic jove i a l’aficionat al gènere obres que mai s’havien interpretat en català.
Després d’aquestes companyies i productores que van falcar els fonaments del teatre musical modern a Catalunya n’han vingut moltes més. Egos Teatre, La Roda produccions, Els Pirates, Gataro o La Nota Teatre, entre d’altres, s’han fet un lloc al costat de les multimilionàries produccions de gran format que trobem a la cartellera catalana. Aquestes últimes, però, malauradament no les podem gaudir en català. En definitiva, hem tingut i tenim espectacles de teatre cantat per a tots els gustos i espectadors. Gran, mitjà, petit i microformat omplen les sales del país en una oferta rica, diversa i envejable.
Però, malgrat l’aparent bona salut del gènere, també hi ha mancances importants. Els grans títols d’espectacles de gran format que es representen arreu del món, amb èxit incontestable, arriben a casa nostra només en castellà, tot i que, com hem observat en el repàs històric anterior, temps enrere ho havien fet amb adaptacions al català. També tenim una mancança molt important i sorprenent de material pedagògic dedicat al teatre cantat, no hi ha ni un sol llibre especialitzat en el gènere editat en català. Ni biografies sobre autors, ni assajos, ni llibres sobre coneixements tècnics o de la història del gènere, res de res. El llibre editat en català més proper és Òpera i Drama, de Richard Wagner. Això resulta paradoxal al costat del fet que tenim escoles especialitzades que han format els nostres professionals des de fa més de vint anys. Però, malauradament, el buit no acaba aquí. Ja entrat el segle XXI, no tenim adaptades ni publicades les principals obres de la història del teatre musical. Obres d’autors que han guanyat els premis Tony, Oscar, Pulitzer, Drama Desk i que formen part de la història del teatre universal. Show Boat, Oklahoma!, per exemple, i altres obres essencials en la trajectòria del teatre musical, només han aparegut en alguns discos i en alguns espectacles de reculls. Per no parlar de grans autors, no només dins del teatre musical, grans autors de la història de la música i les arts en general, orfes a Catalunya. Només un espectacle de Leonard Bernstein s’ha adaptat al català, però ni tan sols la seva obra magna, West Side Story, amb llibret d’Arthur Laurents i lletra de Stephen Sondheim, no existeix en la nostra llengua. Així, doncs, ens queda un llarg i apassionant camí per recórrer, encara.
Per tal de fer llum a la història d’aquest gènere a Catalunya, fer recerca i trobar un lloc de confluència entre els professionals i els amants del teatre cantant, pròximament un servidor inaugurarà el web arxivístic i de notícies www.teatremusical.cat. El primer web especialitzat dedicat íntegrament al teatre musical que s’ha escenificat al nostre país. Espectacles, llibrets, partitures, enregistraments d’àudio, DVD, programes de TV i tot el que pugui vincular-se a aquest gènere meravellós hi serà representat. Espero que aquest nou lloc de trobada pugui ser testimoni de grans fites del teatre musical en català.
