A Catalunya, el teatre sembla estar renyit amb la història. Perquè quan una generació no ha negat l’anterior, ha estat la política la que ha tallat la trajectòria. Però, en realitat, Catalunya té uns referents comuns històrics que es van transformant, pas a pas. Des de Guimerà fins a Pere Riera, passant per Sagarra, Benet i Jornet i Belbel. El Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre és el port que procura rescatar els vestigis teatrals i establir-ne un discurs objectiu. El teatre d’avui és la història de demà. Autors, directors, coreògrafs, escenògrafs o intèrprets poden oferir els seus arxius per fer més extensiu i ajustat el capítol que avui respira a l’escena.
Les arts escèniques són, per definició, efímeres. Els actors han de convocar els personatges a cada funció, reviure les emocions davant d’un públic sempre canviant. Vol-Ras, després de trenta-cinc anys d’història, va penjar les botes fa uns mesos. Joan Segalés i Joan Faneca continuen actius però van voler fer pública la fi de la seva companyia de gest. Van néixer pràcticament alhora que Tricicle. El cas de la patata rossa (1981) va compartir programa amb els altres grups de mim que, sí, encara es mantenen actius, tot i que ja posen data de caducitat a la seva trajectòria. Companyies com Markeliñe o Yllana s’han inspirat en la recerca de Vol-Ras. La seva aportació més notòria al món del mim és la capacitat de construir una trama d’intriga, i sovint amb un pessic de sexe divertit i prou blanc, només amb el gest. Des de l’escena més popular de les festes majors o les programacions dels teatres de temporada han anat investigant en noves formes de narrativa gestual. Dels quinze espectacles estrenats n’han fet més de quatre-mil funcions i superen els dos milions d’espectadors, principalment dins l’Estat espanyol.
Vol-Ras deixa rastre
Avui, però, Vol-Ras és un nom que podria caure ràpidament en l’oblit. Si no fos perquè els dos actors van entendre la necessitat de generar patrimoni. Per això, van cedir tot el material possible al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre. Del material que ha servit per construir la seva vintena d’espectacles fins a elements físics de la seva escenografia: una biblioteca que, quan s’obre, fa un homenatge als còmics de tot el món (des de Charlot a la Santpere o a Joan Capri) o la mà gegant articulada de Strip-tease. Quan estudiaven a l’Institut del Teatre contemplaven astorats com a la biblioteca no hi havia cap material traduït sobre la seva especialitat. Per això, els mestres els animaven que fessin traduccions (amb paper carbó!) de les obres de referència.
Ara, Vol-Ras té el projecte d’imprimir els seus guions, en què explica la situació de cada escena i, si pot, desenvolupa els moviments dels actors. És evident que voler detallar un gest científicament és impossible (hi va haver qui va voler enumerar els moviments d’una mà i ho va deixar quan portava sis mil posicions!, comenta Segalés). Els guions, amb els vídeos respectius, són un ADN que es mantindrà latent per sempre més. Quan un alumne vulgui conèixer i entendre el treball de la companyia en tindrà prou a indagar al Museu de les Arts Escèniques. Són esquelets que es poden tornar a armar i que ensenyen petits instants de vida que formen part (potser inconscientment) del patrimoni teatral català i estatal.
Grans tresors de l’escena
El Museu de les Arts Escèniques és un transatlàntic que es manté enterrat, per ara, als soterranis de l’Institut del Teatre. Mentre esperen trobar un lloc idoni per fer una exposició que visualitzi els seus grans tresors (i permeti anar renovant discurs i rehabilitar material del seu fons), estan fent una feina ingent en la digitalització. Una feina inesgotable però imprescindible perquè la història del teatre i la dansa a Catalunya eviti els buits de patrimoni. Són moltes les companyies que els han cedit el seu material. Fa cosa d’un any, signaven un acord amb la Fura dels Baus i amb la companyia de dansa Gelabert/Azzopardi. Ara, a més de Vol-Ras, també es documentarà material de Rosa Novell, que cedeix la mateixa família. Més enllà dels records personals, les fotos, els vídeos i els llibres són història compartida entre els artistes i el públic. Rastres que ensenyen com, per on i per què ha anat creixent el teatre i la dansa a Catalunya.
Avui, el MAE disposa de més de 125.000 registres de tot tipus de material: des de teatrins a telons, vestuari o fotografies i incunables del segle d’or espanyol. El Museu es va forjar quan, el 1968, va adquirir el fons Sedó, format per més de 5.500 unitats documentals, en les quals s’inclouen fotografies, cartes, dedicatòries, autògrafs, invitacions i documentació administrativa de tota mena de persones i institucions relacionades amb el món de les arts escèniques de les darreries del segle XIX fins ben entrat el segle XX. A més del fons d’arxiu, també es va adquirir el seu fons bibliogràfic de més de 90.000 títols teatrals, especialment de teatre català i del segle d’or espanyol. Mentre esperem que el fons sigui visitable (hi ha una gran incorporació de material dels darrers vint anys amb referències de 12.000 obres, 25.000 intèrprets i 20.000 autors), s’ha digitalitzat fons a 50.000 arxius (principalment fotografies) perquè sigui consultable a través de les xarxes.
La implicació dels artistes
La directora del MAE, Anna Valls, considera que és hora d’implicar els artistes en la defensa del patrimoni. Allò que per a ells són records personals, per als seus familiars pot acabar sent material de deixalleria. I el MAE vol arribar-hi abans que ningú decideixi desprendre-se’n, per valorar-ho i poder-ne fer un inventari al més acurat possible. El MAE no és l’únic centre que acull dipòsits de materials, però, per a Valls, és important que es puguin concentrar tots els de les arts escèniques i la dansa (també hi ha una immensa col·lecció de titelles, per exemple) al MAE per facilitar la feina als futurs investigadors i evitar-los haver de consultar fons escampats arreu.
En aquest sentit, el MAE proposa que s’unifiquin els fons de material audiovisual dels diversos teatres públics (Mercat de les Flors, TNC, Lliure…) i que hi hagi un manteniment i possibilitat de posar-lo a disposició del públic de manera simplificada. De fet, per falta de recursos, bona part d’aquest material ha quedat en models de visionat desfasat i els equipaments no hi destinen recursos a actualitzar-los, a causa de les retallades sofertes aquests últims anys. El director del Mercat de les Flors va reconèixer en la presentació de la temporada 2016/2017 que hi havia aquesta voluntat d’unificar tot aquest material i fer-lo accessible. Va expressar l’interès d’oferir-lo per a finalitats pedagògiques, però va qüestionar com s’havia de resoldre el cànon dels drets d’autor.
Sobre el futur del MAE
L’Institut del Teatre necessita poder visualitzar el seu fons. Busca, des de fa anys, un espai on pugui ubicar-lo. I planteja un museu interactiu, que vagi renovant tot el material a partir d’exposicions temporals. El 2011, Jordi Font, aleshores director de l’IT, va aconseguir arrencar el compromís de l’alcalde Jordi Hereu per a la cessió de la Casa de la Premsa (a escassos dos-cents metres de l’Institut del Teatre). Es pretenia que el Departament de Cultura assumís les obres de rehabilitació. Va ser en va. L’any passat, va sorgir un nou espai que l’Ajuntament de Barcelona necessita rehabilitar i donar-hi vida des de fa anys: el Teatre Arnau. Semblava que el projecte s’encabia bé dins les restes d’una de les primeres barraques del Paral·lel, però ara ha topat amb la proposta d’un col·lectiu d’artistes i veïns
que aspiren a construir-hi un equipament escènic i per a usos del barri. La directora de l’Institut del Teatre, Magda Puyo, ha insinuat repetides vegades que podria ser compatible l’espai d’exposició del museu, el centre d’interpretació del Paral·lel i encara un espai en règim de concessió per a poder-hi fer les activitats. Avui, tot just s’han iniciat les converses per generar unes propostes que, posteriorment, es votarien en una consulta ciutadana. La temporada passada, el gerent, Jordi Roig, llavors director general en funcions, va decidir fer una petita mostra del que podria ensenyar aquest futur museu en el reduït espai que hi ha disponible al mateix Institut del Teatre.
