Objectiu: mantenir la qualitat de la creació al nostre país
Per David Marín
Ja han passat gairebé sis mesos (25 de juny) de la taula rodona organitzada conjuntament per l’AADPC i la Nau Ivanow, en la qual es van plantejar molts interrogants i es va posar de manifest la voluntat de treballar per trobar solucions i procurar una situació millor per a tots els implicats: d’una banda, les sales de petit format, i de l’altra, les companyies. Una de les principals conclusions a què es va arribar, de fet, va ser la necessitat de treballar plegats, la lluita conjunta com a factor decisiu, ja que l’objectiu és comú: mantenir la qualitat de la creació al nostre país.
És per això, i des de la més humil posició, que penso que hauríem d’establir espais de debat i reflexió sobre qüestions importants, com ara el funcionament d’una sala petita, els problemes que tenim per sobreviure, quina és la nostra cadena de valors, el risc que han de córrer les companyies per poder tirar endavant les seves produccions, etc. Crec que sovint donem per bo un seguit d’aspectes en la gestió, tant de les sales com de les companyies, que necessiten ser explicats o aclarits perquè uns i altres ens puguem sentir identificats amb els problemes aliens i, finalment, trobar-hi solucions.
Ja fa temps que l’AADPC i la Nau Ivanow treballem plegats per mirar d’unir esforços, i en aquesta línia vam començar a dur a terme taules rodones amb la participació de sales i de companyies. Tot i la rellevància d’aquesta activitat, considero que hauria de ser força més extensiva i que hi haurien d’assistir també les institucions; d’aquesta manera podrien sentir de primera mà quins problemes tenim uns i altres, i prendrien consciència de com ens poden ajudar, ja sigui millorant el calendari de les subvencions, per posar un exemple, o pagant-les dins dels terminis establerts.
Com a mostra del treball que es podria efectuar, m’agradaria explicar que el que estem impulsant és una xarxa d’espais de creació i producció, de la qual la Nau Ivanow és membre. Ens trobem en una situació similar: els espais que acollim projectes volem treballar per dignificar la feina dels artistes, però alhora hem de ser molt conscients de les estructures que gestionem. Amb aquesta voluntat, treballem per crear un mapatge i un codi ètic de funcionament i de relació amb els creadors, que els permeti, abans de posar-se en contacte amb un centre, saber com treballen i quins són els requisits mínims que segur que es compliran. Entenc que en el treball conjunt entre sales i companyies també hauríem d’aspirar, en un futur, a la creació d’un codi de relació, pel qual tothom sàpiga quines són les regles mínimes del joc i que permeti que totes dues parts se sentin responsables l’una de l’altra, ja que és evident que sense companyies no hi hauria teatre, però sense sales de petit format on poder començar i fer propostes més arriscades o no tan comercials, tampoc.
Sóc conscient que aquest plantejament és complicat perquè cada sala i cada companyia són molt diferents, però si això ha de servir per acostar posicions i per trencar amb certs discursos derrotistes que es van manifestar a la taula rodona del juny, ja haurà estat útil.
Ara és el moment de treballar plegats, d’unir les nostres forces i de procurar dibuixar un futur més òptim per a tothom, amb la certesa que si no ho fem, ningú no ho farà per nosaltres.
Les reivindicacions dels artistes
Per Daniela de Vecchi
Quines són les sales de petit format? Les no convencionals, les alternatives, les microsales? Les sales petites tenen un paper molt important en el desenvolupament del panorama teatral, ja que acompleixen múltiples funcions. Una de les més importants és servir com a espai de creació i experimentació i permetre el creixement artístic dels creadors que troben en aquestes sales el lloc idoni per fer el teatre que no té cabuda en les anomenades sales grans. D’altra banda, hi ha una qüestió física que produeix un fenomen social: un aforament més petit permet que l’espectador estigui molt a prop del fet teatral, cosa que genera vincles importantíssims per a la formació de públic que, posteriorment, omplirà els altres teatres. I encara porten a terme una tercera funció fonamental, la de donar sortida als nous creadors: dramaturgs, directors, actors i companyies que troben en les sales petites una plataforma on iniciar el seu recorregut professional, amb el suport de la infraestructura de producció, gestió i difusió d’aquests espais.
Durant un llarg període, les anomenades sales alternatives, amb més o menys èxit, amb molt d’esforç i amb el suport de les subvencions, acomplien aquesta funció. Arribada la crisi, ens adonem del fet que, possiblement, hi havia molts buits en aquestes dinàmiques. Les programacions ja no presentaven material innovador, les noves generacions no tenien accés a les produccions de les sales i la formació de públic havia quedat oblidada. Si a tot això hi sumem les retallades, els retards en el cobrament de les subvencions i la pujada de l’IVA, ens trobem amb un panorama desolador. Com a alternativa al tancament, hi ha la “resistència”, i només sobreviuen els que decideixen arremangar-se, embrutar-se les mans i treballar pensant en un futur en el qual podrem reconstruir el teixit teatral.
I mentrestant, què? De què vivim els que ens dediquem a la cultura? Com mantenim la dignitat laboral que tant d’esforç va costar a generacions anteriors? I com sobreviu la cultura a tot això?
No tenim la resposta, però dubtem que tornar al model anterior sigui dignificar la professió i no tot el contrari, no voldríem eternitzar un sistema que exclou el risc i dificulta els canvis generacionals. Potser som una companyia atípica; potser som conseqüència de la necessitat de canvi de què parlàvem, de la crida d’una generació en cerca del seu lloc. LAminimAL és un col·lectiu de vint professionals amb formació i experiència en diversos àmbits tècnics i artístics, que treballa per restablir el diàleg entre el teatre i l’espectador com una eina cultural de creixement social. Volem recuperar el lloc de debat que el teatre pot ocupar en el sistema de relacions en què vivim i és per això que el nostre treball es basa en la col·lectivitat. Com nosaltres, en un format potser més petit, els últims anys hem vist néixer molts grups que responen a una necessitat similar, trobar un lloc dins un sistema molt tancat. Som companyies que majoritàriament invertim en els nostres projectes i treballem amb recursos propis amb l’expectativa de recuperar la inversió i, finalment, treballar en bones condicions laborals.
Som conscients que possiblement aquest discurs soni antiquat, romàntic, infantil i, fins i tot, com ens han arribat a dir, amateur. Al cap i a la fi, es tracta de preservar la dignitat de la professió, de no cedir a les pressions del mercat, de recuperar l’status quo d’artista mereixedor del reconeixement públic i econòmic. Ara bé, quina dignitat laboral defensarem si no tenim espectadors a les sales, si ens quedem esperant l’arribada de la propera subvenció.
És preocupant la precarització de les condicions laborals i el perill que aquestes pràctiques cristal·litzin al llarg del temps és enorme, el mercat tendeix a regular-se pel costat del més fort, i els artistes som sempre l’últim esglaó. Hem de lluitar pels nostres drets i no cedir davant dels que consideren que la cultura no és un bé de primera necessitat, tenint en compte les diferències i les particularitats de cada moment. No podem criminalitzar les sales petites per la precarietat laboral, podem proposar la revisió de la gestió que fan dels diners públics, fins i tot criticar les seves línies artístiques, però no carregar contra les poques iniciatives que intenten donar altern
atives per a la supervivència del teatre en aquests temps.
Ara bé, si quan parlem de sales de petit format ens referim al naixement d’alguns nous espais aquest últim any a Barcelona, crec que en primer lloc hauríem de tenir en compte les seves diferències. D’entrada, els objectius són variats, n’hi ha de clandestines, de comercials, d’autosuperviència… Si és que hi podem trobar alguna similitud, resideix probablement en una qüestió artística, condicionada per l’eliminació de la distància entre públic i espectacle. Aquesta és una qüestió interessant que es pot debatre des del punt de vista estètic i artístic, però que no és al centre del debat que ara proposem.
Per a LAminimAL calen canvis estructurals en les polítiques culturals perquè les sales petites puguin complir amb les seves funcions de manera eficient. És un debat molt ampli i esperem poder contribuir amb les nostres experiències a construir alternatives que canviïn aquestes polítiques.
Iniciatives híbrides
Malgrat les dificultats, la vida teatral no es pot detenir. La conjuntura econòmica no ha refrenat l’aparició de nous espais de petit format a Barcelona, vinculats a companyies. L’últim (de moment) que s’ha incorporat al mapa escènic de la ciutat ha estat La Vilella (Passeig de l’Exposició, 95-97), un lloc de trobada i reflexió al voltant de les arts escèniques, gestionat per la companyia Sargantana. Jordi Pérez i Soldevila és el director artístic d’un espai polivalent, en què el teatre conviu amb exposicions de pintura, fotografia o escultura relacionades amb els muntatges que s’hi programen.
El 2 de desembre, Els Pirates Teatre va donar a conèixer el seu projecte de gestió i direcció artística del Círcol Maldà (c. del Pi, 5), inactiu des que Pep Tosar es va acomiadar de la sala a l’inici de la tardor. Ara, el Círcol compta amb Adrià Aubert com a director artístic i una programació dividida entre teatre, dansa, concerts i cabaret.
I no n’és una, sinó moltes, les petitíssimes sales que acullen Animals de companyia, un text d’Estel Solé, dirigit per Marilia Samper, que fa gira pel circuit més alternatiu (i exclusiu) de la ciutat: els domicilis particulars. L’obra va néixer com un exercici interpretatiu que va emprendre Solé juntament amb Eduard Buch, Míriam Tortosa, Martina Tresserra i Juanma Falcón, i té l’esperit i les dimensions idonis per representar-se al menjador de casa. Una taula i quatre cadires són tota l’escenografia que requereix aquesta història d’uns amics que han preparat un sopar sorpresa a una altra amiga que ha sortit d’un psiquiàtric.
Són iniciatives en què la figura del creador i la de l’exhibidor es fon en una de sola, una tercera via al problema que artistes i sales miren de resoldre i que, si més no, fa que les companyies-gestores busquin l’equilibri entre els riscos de la gestió i els de la creació.
