Agradar a un programador d’un altre país no només és qüestió de ser més o menys talentós, és qüestió de presentar una proposta que tingui sentit i interès fora de les nostres fronteres. Aquesta és, potser, l’afirmació amb què pràcticament tothom està d’acord. Ara bé, perquè algun artista pugui fer aquest tipus de propostes, primer les ha de poder fer, i mostrar, créixer com a artista i ser programat… i això, al nostre país, ja passa?
Ah, però, les companyies catalanes s’exhibeixen fora de les nostres fronteres?
Sí. I tant. Fora de les nostres fronteres hi ha un munt de companyies de teatre de carrer (com ara els Xirriquiteula Teatre, els Kamchàtka o Antigua y Barbuda, per citar-ne només tres) que fan molts bolos pel circuit d’exhibició francès, alemany i, fins i tot, canadenc o sud-americà. Són les companyies que fan de la fira de teatre de carrer de Tàrrega el seu gran bastió per ser conegudes arreu (l’edició de 2014 va comptar amb 789 professionals dels quals 461 eren catalans).
Ara bé, si parlem de teatre de sala, la cosa canvia radicalment. Només espectacles de Roger Bernat, els de l’Agrupación Sr. Serrano i, aquest últim any, David Espinosa i Mi gran obra poden presumir de contractes internacionals solvents. Roger Bernat té actualment cinc espectacles en gira per Europa i aquest 2014 ha fet 163 bolos, i els de l’Agrupación Sr. Serrano, 30 (per al 2015 ja en tenen 50 de lligats). El que tenen en comú aquestes companyies és la manera de produir, que ja pensa en la internacionalització (tipus d’espectacle, material de l’escenografia, costos de desplaçament, impediments lingüístics, etc.) des del primer moment.
Això, però, no impedeix que directors d’escena reconeguts (amb marca), com ara Àlex Rigola o Calixto Bieito, siguin contractats per fer espectacles en teatres europeus o participin en festivals d’arreu.
Quins factors fan que una companyia interessi a fora?
El fet que una companyia tingui una gira internacional respon a tres factors principals: que l’espectacle tingui sentit fora de les nostres fronteres, el nivell de producció i la participació en fires i festivals internacionals.
Si una companyia crea un espectacle de temàtica i factura similars al que es podria veure a diverses ciutats estrangeres, per què els hauria de programar un teatre si a la seva ciutat ja té el mateix? Els espectacles han de ser prou diferents per atraure l’atenció d’algú d’un altre país i, a més, han de poder ser vistos i entesos arreu.
I no tan sols això, la proposta ha de tenir un bon nivell de producció, de bona factura. En aquest aspecte, la crisi ha fet estralls. Avui dia és molt improbable que una companyia independent, sense vincular-se a cap teatre públic o privat, aconsegueixi 50.000 euros per fer una producció de qualitat (hem de tenir en compte que una producció mitjana d’un teatre públic o privat té un pressupost d’uns 150.000-250.000 euros, aproximadament). I per molt que un artista tingui una idea, si no la pot presentar en condicions… el resultat artístic se’n ressent.
Ara bé, a aquesta dificultat n’hi hem de sumar una altra no menys important: els teatres públics o privats no programen espectacles singulars (altrament dits de creació) i aposten pel teatre de text més conservador.
Així, si les companyies no tenen accés a finançament ni tenen oportunitat de veure les seves obres programades en sales de teatre, els creadors no podran progressar artísticament i arribar a un nivell d’experiència, excel·lència i professionalitat necessaris per iniciar una gira al circuit internacional.
Roger Bernat com a paradigma
Per posar un exemple, Roger Bernat (rogerbernat.org) es va iniciar en el circuit underground de mitjan anys noranta. I, gràcies a les institucions públiques, va passar de fer representacions a cases particulars a representar 10.000 kg al Festival Grec, que el mateix Grec li produís Àlbum el 1998, que el Mercat de les Flors li coproduís l’espectacle Flors l’any 2000 o que el Lliure fes el mateix amb Bones intencions (2003), LA LA LA LA LA (2004), Tot és perfecte (2005) o Domini Públic el 2008. I és arran de la presència d’aquest espectacle al desaparegut cicle Radicals Lliure, que un dels programadors del Kundstent que hi havia assistit li va proposar participar en la fira. Ho va fer amb molt èxit, tant, que va passar de quaranta bolos anuals a cent-vint.
Ara bé, més enllà de crear espectacles per a la internacionalització, com diu Roger Bernat, el que és important és l’escena local. Si no hi ha escena local, no hi ha escena internacional. Segons en Roger, cal fer funcionar les companyies que tens a casa, i, amb la crisi, l’escena local s’ha fet més conservadora. I continua: jo vaig tenir sort perquè hi va haver diner públic que va invertir en mi per poder anar creixent com a creador, però ara moltes companyies comencen a l’escena underground i ja no surten d’aquí, no poden arribar a teatres/espais de mig format. Amb sort, assegura, alguna passa de l’escena underground a la internacional, com El Conde de Torrefiel, gràcies a la setmana de programadors del Festival Temporada Alta.
Les fires, els festivals i un agent, les claus per moure’s pel món
Si alguna companyia aconsegueix tenir presència a la Kundstent de Bèlgica, al Festival d’Avinyó, al House Amerique de Montreal i al Foreign Affairs de Berlin, ja té mig camí fet. Tot i així, hi ha festivals que funcionen una mica com a fires. És el cas de l’Off d’Avinyó o el Fringe d’Edimburg.
A Catalunya, a part de FiraTàrrega també hi ha festivals que fan de plataforma d’exhibició i conviden a programadors internacionals, com ara el Festival Temporada Alta amb la seva setmana de programadors (o la més recent col·laboració amb la sala Timbre 4 d’Argentina per acostar la programació teatral catalana al públic argentí i uruguaià) i l’IPAM (International Performing Arts Meeting) del Festival Barcelona Grec, adreçat a generar projectes d’exhibició i producció amb l’objectiu de facilitar la circulació d’espectacles produïts a Catalunya i de propiciar la col·laboració d’artistes catalans amb creadors internacionals.
També aporten el seu important granet de sorra la Fira de Titelles de Lleida, la Mostra d’Igualada, el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, el Festival Shakespeare, el Festival MAC (la Mercè), l’Escena Poblenou, l’Obrador Internacional de Dramatúrgia de la Sala Beckett o el TNT de Terrassa, entre d’altres.
Una altra alternativa que ha anat creixent en importància en els darrers temps és la de l’agent/intermediari (tan habitual en el món del cinema). Marta Oliveras (momelvivero.org) en va ser una de les pioneres i la responsable que companyies catalanes de creació contemporània anessin (i vagin) de gira per tot el món (Carles Santos, Sònia Gómez, Cia. Prisamata, David Espinosa, entre d’altres). Iva Horvart (agente129.com) també es dedica a fer de contacte entre les companyies i diverses organitzacions culturals (Agrupación Sr. Serrano, Àngels Margarit/Cia. Mudances, Senza Tempo, Fundación Collado Van Hoestenberghe, Societat Doctor Alonso i Sol Picó cía. de danza).
“Fer-se el suec!”
Si un suec i un català tenen una mateixa idea brillant per fer un espectacle, és probable que el suec el faci en més bones condicions que el català (pressupost, assajos, recursos…), que aconsegueixi que el vegin els programadors internacionals i que vagi de gira per molts països.
I qui diu suec, diu belga o suís. I això per què passa? Doncs perquè el govern belga veu a les seves companyies teatrals co
m a ambaixadores del seu país i hi destina molts recursos. I perquè a Catalunya no hi ha diners per fer produccions d’espectacles i els que hi ha van als teatres públics o privats que tenen una programació de teatre de text més clàssic, amb poc espai per a la innovació i la creació contemporània.
Per aquesta mateixa raó, una companyia independent ho té molt complicat per fer alguna coproducció. Al final, s’acaben fent espectacles amb poc pressupost, petits, i menys ambiciosos.
Algunes administracions fan alguna cosa bé
Malgrat que la crisi ha fet que els teatres públics i privats deixin d’assumir riscos en les seves programacions i que les subvencions hagin disminuït any rere any, l’Institut Ramon Llull (IRL) ha mantingut gran part del pressupost destinat a recursos per a la mobilitat de les companyies que volen fer gires internacionals. Ara bé, aquests recursos (tant de personal com pressupostaris) són molt limitats i només arriben a finançar el 40% de cinc desplaçaments per companyia (si una companyia té quaranta bolos, el preu del viatge repercuteix en el cost de la producció i, per tant, poques companyies s’ho poden permetre). L’IRL també forma part de projectes diversos (com ara https://autopistes.wordpress.com o l’Avignon à la catalane, http://www.llull.cat/monografics/avignon2014/) i les seves delegacions exteriors ajuden les companyies a establir-se i a crear connexions.
L’Estat espanyol, amb més recursos, té dos programes molt importants (i més ben dotats econòmicament que els catalans), el PICE (www.accioncultural.es/es/progPICE, que fa una feina similar a l’IRL) i una dotació del Ministerio de Asuntos Exteriores (AECID) que, a través de les seves ambaixades i institucions culturals repartides pel món, crea una xarxa internacional d’acolliment i ajuda les companyies que volen fer gira internacional.
Aquest text s’ha escrit amb l’inestimable ajuda de: Enrique Baró Ubach, Roger Bernat, Guillem Clua, Pep Garcia-Pasqual, Arnau Marín, Josep Ma Miró, Marta Oliveres, Narcís Puig, Àlex Rigola, Àlex Serrano i Salvador Sunyer.
Buscar-se la vida d’una altra manera: Teatre de l’Enjòlit
Els components de la companyia Teatre de l’Enjòlit són actors, dramaturgs i pedagogs acostumats a treballar en altres països. És per aquesta raó que les ganes de treballar amb coneguts fora de les nostres fronteres i poder tirar endavant projectes des del punt de vista econòmic, els va portar a pensar en un espectacle amb la participació de tres entitats: el col·lectiu teatral luxemburguès independent Little Lies (ill.lu), el teatre italià Teatro Excelsior (teatroexcelsior.it) i ells mateixos (enjolit.wordpress.com).
El projecte Playing a Part (playingapartproject.wordpress.com), realitzat dintre el programa Grundtvig de la Comunitat Europea, va més enllà de la representació artística i barreja el concepte pedagògic amb el de creació d’un espectacle aprofitant una via de finançament europeu.
Així, l’espectacle 99%, multilingüe i que versa sobre les minories, està escrit per un dramaturg català (Elies Barberà) i un de luxemburguès (Ian de Toffili). L’obra es basa en textos sorgits de les experiències pedagògiques dels tres tallers fets a Bèlgica, Itàlia i Catalunya amb persones en risc d’exclusió social (persones que busquen feina i que no tenen estudis superiors ni són artistes professionals) .
L’espectacle ja s’ha vist al Teatre Nacional de Luxemburg i a l’Akadèmia de Barcelona, i aviat es programarà al Teatro Excelsior (Regello, Florència). La companyia espera que, gràcies a la singularitat i al multilingüisme, l’espectacle pugui girar per altres països europeus en breu.
Del res al tot gràcies a un concurs a Youtube
Tot i ser molt jove (33 anys), David Victori ja tenia una trajectòria com a ajudant de realització de Bigas Luna, i com a guionista i realitzador d’un parell de curtmetratges. Però tot va canviar quan va presentar el 2012 el curtmetratge La culpa (http://youtu.be/FiikS2xRSdE), amb 60.000 euros de pressupost, al concurs Your Film Festival de Youtube, organitzat pel director Ridley Scott i l’actor Michael Fassbender.
El premi, que va recollir al Festival de Venècia, eren 500.000 dòlars per invertir en la seva següent pel·lícula. Ara mateix, la revista Variety l’ha seleccionat com un dels deu directors espanyols que s’han de seguir, viu a Los Angeles i la prestigiosa agència CAA (Creative Artists Agency) el representa. El seu projecte actual és una websèrie per Youtube amb Michael Fassbender com a protagonista. I tot ell solet.
Els dramaturgs catalans volen sols
Un dramaturg no és el mateix que una companyia, ni que un actor. Són, de fet, escriptors i, per tant, els vehicles per a la internacionalització són molt diferents. Alguns d’ells (sorgits del fenomen dels dramaturgs catalans de la dècada dels 2000 capitanejats per la Sala Beckett), en veure limitada la seva feina (ja sigui perquè els teatres públics o privats prefereixen un altre tipus de textos o perquè de l’escriptura teatral no s’arriba a final de mes) han començat a moure els seus textos fronteres enllà.
I com ho fan? Hi ha qui té sort i, gràcies a lectures organitzades per l’Institut Ramón Llull (IRL) o l’Institut Cervantes, té encàrrec. D’altres tenen agents o traductors, que es mouen per aixecar una producció o convèncer algun director (fan d’agents sense saber-ho).
L’eina catalandrama.cat, una iniciativa de l’IRL i la Sala Beckett, és l’aparador de la dramatúrgia catalana amb textos d’autors d’aquí traduïts en diverses llengües. Des de la temporada 2012/13, el TNC ha iniciat una relació fructífera amb la Maison Antoine Vitez de París (institució dedicada a la traducció teatral i que té comitès de lectura de les diferents llengües i que fan comissions de lectura i de seguiment d’allò que s’estrena a la cartellera, les publicacions i premis que genera cada llengua) per intercanviar materials. A més, s’encarrega que dels textos de nova autoria que s’estrenen en aquest teatre se’n faci traducció en alguna altra llengua (anglès, castellà i francès) perquè es pugui donar a conèixer aquest material a la seva borsa de contactes teatrals.
El Ministerio de Cultura, a través d’Acción Cultural (accioncultural.es), ha posat en marxa programes d’internacionalització que faciliten la circulació de textos i la seva traducció. L’any passat va engegar una iniciativa en què un comitè escollia uns vuit textos d’autors de l’Estat espanyol (entre els quals Cunillé, Becerra, Conejero, Josep Maria Miró…). Els textos triats són traduïts i s’intenta tirar endavant programes de difusió en teatres, festivals i publicacions teatrals.
Josep Maria Miró, director i dramaturg amb diversos textos traduïts i representats arreu, assegura: la internacionalització d’un autor acaba sent beneficiosa per al conjunt del nostre sector i país i per això cal articular mecanismes per a garantir-ho. És important que hi hagi institucions que vetllin per la traducció i per fer de pont entre aquests materials i institucions i teatres de l’exterior.
