Un dels poders culturals fàctics alemanys són les arts escèniques. El 2018, els escenaris de teatre i òpera van atreure 25 milions d’espectadors, repartits entre 140 teatres públics i 220 de la Freie Szene (literalment, ‘escena lliure’), que de la mateixa manera etiqueta una sala alternativa que un teatre privat d’oferta comercial. Per mantenir aquesta ingent activitat escènica, el país destina 3,6 mil milions d’euros, dels quals un 21 per cent són assumits per les administracions locals.
Xifres envejables amb comparació amb el nostre paupèrrim panorama. Sembla que ningú no qüestiona —fins ara— aquesta enorme inversió en cultura (la suma total federal per a totes les àrees culturals s’eleva a 10 mil milions d’euros), sobretot després de passar per dues importants crisis financeres. Va ser greu la del 2014, però sense comparació amb la del 1973, quan institucions intocables com el Thalia Theater d’Hamburg i altres del mateix nivell van estar a punt de desaparèixer.
Despesa bilionària que sobreviu amb relativa estabilitat a friccions, tensions i qüestionaments, com l’absoluta dependència del teatre de l’erari públic. Existeixen, però comparteixen titulars amb els nomenaments, els cessaments o les dimissions de les direccions artístiques, les estrenes polèmiques, l’extrema competència de l’escena plasmada en festivals i mercats de textos dramàtics i els debats artístics i metafísics sobre l’enorme poder dels directors (Regietheater) o els dramaturgs en les institucions o els processos creatius.
El conflicte està servit, i des de fa moltes dècades la paraula censura torna a formar part del debat públic.
Aquest indefugible i conscient protagonisme en la realitat cultural del país es tradueix també en un discurs artístic i ideològic potent i —sorpresa— independent. Un posicionament progressista que es plasma en primer lloc en la creació escènica, però que cada vegada més surt dels teatres per fer-se present als carrers en defensa de les llibertats i els drets civils, per la multiculturalitat de la societat alemanya.
Una visibilitat pública i política que ha coincidit amb la irrupció de l’extrema dreta en la representació política. El conflicte està servit, i des de fa moltes dècades la paraula censura torna a formar part del debat públic. És el xoc d’iniciatives com el manifest Die Vielen (‘Els molts’) i les seves manifestacions amb banderes daurades, que advoca per una societat oberta que no deixi ningú al marge i el tancament dels seus espais a discursos populistes o directament feixistes, amb partits com Alternativa per Alemanya (AfD), que qualifiquen els teatres com “institucions educatives antifeixistes” i espais sense neutralitat ideològica i una visió positiva de la història alemanya.
Les línies de combat de l’AfD en els parlaments autonòmics i en el Bundestag se centren en la retallada de subvencions i en les objeccions directes a determinats muntatges que qüestionen la unitat cultural alemanya. Crítiques a espectacles i peticions de dimissió dels seus directius. Una campanya de fustigació per tot el territori alemany que ha posat en alerta el col·lectiu i les seves institucions teatrals.
Per primera vegada, el teatre se sent a la diana, i encara que la seva llibertat de pensament i acció no sembla en perill, des d’alguns estaments es percep que ha començat una certa autocensura. L’escàndol comença a ser mal vist.
