El mite del poeta no para de créixer i, com la primavera, es renova amb força cada temporada a través de la mirada de nous creadors #Auca44
La tradició lorquiana té unes arrels profundes a casa nostra que travessen tot un segle fins al present. El Lliure estrena demà una nova versió de Yerma mentre joves companyies fan les primeres provatures amb reconstruccions de La casa de Bernarda Alba i Bodas de sangre. Convoquem i conversem amb tot un seguit de testimonis ferits per Lorca.
1 – El mite lorquià
ORÍGENS — “Per a Federico García Lorca, Catalunya va ser un escenari privilegiat per a la seva expansió dramàtica, artística i personal.” –ANTONINA RODRIGO és una investigadora cabdal de la figura del poeta granadí–. “La gran Margarida Xirgu, al barceloní Teatre Goya, va consagrar Lorca com a autor dramàtic. Agafat de la seva mà, el poeta rebia per primer cop una ovació del públic. Va ser durant l’estrena definitiva de Mariana Pineda l’any 1927, amb escenografia i figurins de Salvador Dalí. Fatídicament, vuit anys després, també a Barcelona i agafat de la mà de l’actriu, l’autor va rebre al Teatre Principal l’últim gran aplaudiment de la seva carrera per l’estrena de Doña Rosita la soltera […] De la Rambla va escriure que era «la calle más alegre del mundo», un agraïment cap a les floristes i cap a tot el fervor popular que despertava la seva figura a la ciutat. «Visca el poeta del poble», li cridaven als recitals […] Sense aquest públic no s’entén la recepció tan bona a Catalunya d’una obra que a la Granada natal havia estat rebutjada per llibertària en el context de la dictadura de Primo de Ribera […] «En España no se puede ser neutral», va deixar escrit en una carta als seus pares”.
EXPANSIÓ — “El règim de Franco ens van prohibir l’estrena moltes vegades, però un cop arrencada va ser imparable, vam passejar Lorca per tot el planeta”. –L’actriu i directora NÚRIA ESPERT es refereix a l’emblemàtic muntatge de Yerma (1971) de Víctor García, que ella va produir i protagonitzar. Peter Brook deia que l’escenografia en teatre es divideix entre “abans i després de la lona” que hi va dissenyar Fabià Puigserver, referent per a la nova versió que prepara el Lliure–. “Aquell espectacle va obrir moltes portes i trobo just que sigui una inspiració. […] Quan viatjàvem amb Lorca pel món em sorprenia sempre, perquè malgrat les traduccions hi ha alguna cosa magnètica que el fa irresistible […] La nostra etapa va ser molt important però cada generació aniran fent-se’l seu, com passarà ara amb la nova Yerma del Lliure, […] perquè Lorca no cansa. Acabo de girar l’espectacle sobre el Romancero gitano i encara ara, després de tantes coses, trobo molt plaer recitant-lo. Hi explico una part molt personal, records del meu pare copiant i recitant el Romance de la luna, luna que tant significa per a mi”.
UNIVERSALITAT — “Hi ha molts Lorca diferents, com també hi ha molts Picasso”. –LLUÍS PASQUAL va sacsejar el teatre lorquià amb el primer gran muntatge d’El Público (1986) i la Comedia sin título (1989), projectant un dramaturg menys folklòric i més atansat a les avantguardes–. “Sigui amb el vessant que sigui, Lorca és un èxit i un autor estimat, però penso que a ell no li hauria agradat la lectura de les seves peces només des del tòpic […] Jo m’he fet moltes vegades la pregunta: com sap aquest autor el que em passa a mi? Li parla a cada lector perquè el seu món és alhora particular i universal […] No pots ignorar el personatge, perquè Lorca és una síntesi de la seva obra. Representava tot el que odiava el feixisme, i per això el van matar. Ara peces com Bodas de sangre o La casa de Bernarda Alba semblen valentes, però en la seva època eren insultants per a les forces de l’Antic Règim. Després de Lorca, l’únic successor quant a valentia i crit poètic ha estat Pasolini, i també va acabar assassinat”.
2 – Tantes Yerma possibles
DESIG — “Lorca és tot allò que passa mentre vols fer Lorca”. –JUAN CARLOS MARTEL estrenarà Yerma demà 18 de novembre–. “D’alguna manera hi havia una anomalia històrica al Lliure, perquè gent de la casa ha estat molt lligada a l’autor però mai s’havia fet una gran producció d’una de les seves peces teatrals […] Aquesta versió és una tria molt personal, però també crec que està en l’ADN del teatre. Per això he buscat companys com Frederic Amat per construir l’espai escènic, un creador que va veure la Yerma del 71 i també ha col·laborat amb altres muntatges lorquians, controla la tradició. També ens acompanya un músic excepcional, Refree, perquè veig aquesta peça com una cançó de bressol, com un somni […] No és tan sols l’obra d’una dona que vol ser mare. Darrere de cada paraula, Lorca amaga sentiments, i al final acaba construint una enorme al·legoria del desig no materialitzat, un dels temes cabdals de l’autor […] No és una peça naturalista ni realista, la llegirem com a poesia i metàfora. El treball d’actor, per tant, serà crucial, i la disposició de l’escenari serà una de les grans sorpreses”.
DESAMOR— “En fer Yerma tenia la sensació que els personatges parlaven de mi tota l’estona” –MARC CHORNET va dirigir una versió del text per a Projecte Ingenu en 2017–. “Havíem començat per Shakespeare, i ens havia anat molt bé un dramaturg i poeta que no utilitzés un llenguatge quotidià, també el fet d’agafar un clàssic per poder imaginar-nos que els personatges prenen una dimensió contemporània. Ens va sorprendre, perquè s’hi desprèn una lectura de present. A diferència de Shakespeare, que és molt abstracte, Lorca toca molt de peus a terra. Tot i la poesia amb què s’expressen, els seus personatges transmeten una empatia i proximitat que ajuda a fer-los teus […] Quan escriu Yerma, Lorca tenia una edat molt semblant a la dels personatges, tot és molt personal en l’obra. L’esterilitat és un tema central, però també n’hi ha altres com el desamor: ens pregunta per què la gent no sap estimar-se millor. Per això crec que va agradar aquell muntatge, perquè a través de Lorca vam aconseguir un retrat de la nostra generació”.
MORT — “Els mites estan sempre presents perquè els reactualitzem”. –ERNESTO CABALLERO ha presentat aquesta temporada una altra versió de Yerma a Madrid per a la companyia Teatro Urgente–. “A Lorca, el tema i l’enclavament rural són una anècdota per incidir en una cosa més profunda i ucrònica, que està per damunt del temps i parla a través de les generacions. Per això, nosaltres situem la nostra Yerma en l’aquí i ara, perquè l’obra conté moltes analogies amb el present, temes que són al centre del debat, com el sentiment de la maternitat, l’existència o no d’un dret a ser mare. També volem aprofundir en el personatge, llegir-lo de manera contemporània com una metàfora de l’alliberament personal, però també des d’una altra òptica, com un personatge aliè a la realitat que per no voler reconèixer el món que l’envolta acaba recorrent a la violència i a la mort”.
3 – Llum i esperança
ABSÈNCIES — “Hem volgut fer un Lorca sexy perquè volem arribar a molts públics”. –PAULA ERRANDO, de la companyia Entrance, dirigeix La casa sin Bernarda al Centre de les Arts Lliures (La Brossa)–. “Quan eliminem el personatge de Bernarda Alba desapareix la seua visió hiperbòlica i el codi moral es contagia a la resta de personatges. T’adones, però, que s’evapora part de la violència. Hem estat molt fidels a la paraula de Lorca però hem buscat un lloc més lluminós, hem intentat estirar el text cap a l’altra banda, quasi en el terreny de la comèdia d’embolic. El negre és prohibit! […] A més de ser un geni, Lorca va ser un gran treballador, el seu teatre acull des de les classes populars fins a les més cultes. Per això volíem fer una peça per a tothom, però també per als joves. Hem investigat i treballat perquè el llenguatge de les filles respire joventut. Elles tenen entre vint i quaranta anys, amb un punt infantil perquè no han sortit mai de casa, i crec que la meua generació connectem amb aquesta conducta […] La il·lusió més gran és obrir la sala i veure què en pensa la gent jove”.
CONTRATRAGÈDIA — “De Lorca ens atreu el misticisme, era un visionari”. –CARLA COLL pertany al Col·lectiu Desasosiego, companyia que va capgirar FiraTàrrega amb el seu debut Un segundo bajo la arena, versió libèrrima de Bodas de Sangre que podrem veure al Maldà al maig de 2023–. Sembla que per ser joves hem de fer coses de joves, però per què no Lorca? […] L’hem portat al nostre terreny perquè Bodas de sangre s’ha fet moltes vegades i volíem dir alguna cosa diferent. Ens atrau perquè parla de l’ara, toca temes d’identitat, escriu sobre la impossibilitat de viure la teva vida, sobre la memòria col·lectiva. I això no és del tot positiu, perquè demostra que seguim endarrerits amb uns valors arrelats que estan antiquats i que hem de començar a trencar. Hem fugit de tot el que s’ha fet fins ara: agafem la tragèdia més absoluta per capgirar-la i poder celebrar la vida i no la mort. Som d’una generació que ens han venut que el món se’n va a la merda, i lluny de resignar-nos-hi volem continuar endavant i fugir de la distopia que ens imposen. Tot això, l’esperança, també es pot trobar a Lorca”.
Interminable
Juan Diego Botto a ‘Una noche sin luna’ © Marcos G.