Sentir ‘Soy un truhán, soy un señor’ sense fer la coreografia de Tricicle és gairebé impossible avui dia. Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir formen part de l’imaginari escènic popular de casa nostra i part de l’estranger. Encara comparteixen camerino allà on van, deu ser perquè provenen del teatre de carrer i d’aquell procés de creació escènica que es diferenciava poc de fer vida de colònies. Després de 40 anys posen punt final a una carrera en què no han deixat de donar la mà al públic que cada nit omple el teatre.
Un banquer i un advocat es troben en una concentració de mims. No és l’inici de cap acudit. És la llavor de Tricicle, “grup de mim i pantomima”, un llenguatge escènic de moda a la Barcelona dels setanta. Tant, que Carles Sans deixa els estudis de dret i Joan Gràcia la vida de banquer per, amb Miquel Rimbau, establir-se com a grup. A canvi d’un sopar, l’any 1979 accepten actuar a Breda i de camí amb el cotxe decideixen que, com que són tres, s’hi presentaran com Tricicle.
Paco Mir, aleshores a l’Institut del Teatre, s’hi incorpora substituint d’urgència en Miquel just abans d’estrenar a la Setmana Internacional de Mim de Barcelona. “Cuando escasea la imaginación, se corre el peligro de hacer el ridículo”, va escriure l’endemà Joan de Sagarra a La Vanguardia. Una primera crítica que arriba quan tot just comencen les funcions de Tricicle al Llantiol.
A cop d’improvisació i convertint en material escènic qualsevol anècdota del dia, neixen esquetxos com “Jango” (el del conegut tema Soy un truhán, soy un señor, homenatge a Jango Edwards) o el dels nàufrags a l’illa. És la base del primer espectacle, que acabarà veient la llum a la Sala Villarroel sota el títol de Manicomic i que taparà un forat de quatre nits a la programació.
Tricicle neix al teatre de carrer i a la carpa de circ, com la del Circ Perillós que acull Manicomic tant a la Fira de Tàrrega com al Festival de Teatre de Sitges, abans d’acabar fent temporada al Teatre Regina i poc després a la Sala Cadarso de Madrid, quan apareixen al programa Un, dos, tres a TVE. De la nit al dia, la gent ja els reconeix pels carrers allà on actuen.
Anar amunt i avall amb el pont aeri els dona la idea del seu espectacle següent, Exit (‘sortida’), ambientat en un aeroport. Afortunadament, pel joc de paraules, Exit acaba sent un èxit, i per una d’aquelles casualitats aconsegueixen aparèixer a la revista Variety, referent del show bussines: “Fresca, intel·ligent, una veritable revelació.” A l’estranger Exit esdevé Take Off i a finals dels vuitanta la presenten a Holanda, Finlàndia, Los Angeles i el Japó. Això els fa aprendre a modificar gags i esquetxos sencers per connectar amb el públic de cada país.
En la Barcelona preolímpica Tricicle entra en el món de l’esport amb Slastic. Entre assaig i assaig encara tenen temps d’actuar al Chicago International Theatre Festival. De fet, l’aventura americana podria haver continuat en aquell moment a Broadway, però sospesant els pros i els contres –sobretot en relació amb els visats– finalment declinen l’oferta d’actuar sis mesos a Nova York.
Això del mim va de debò. La furgoneta dels bolos ara passa a ser un camió i l’any 1986 formen amb Dagoll Dagom i Annexa la societat Tres per 3, amb seu al Teatre Victòria, on cada nit les cues per veure Slastic confirmen la popularitat del trio còmic que ara a més a més té sèrie pròpia a TV3, Tres estrelles.
Slastic s’estrena a llocs com Sao Paulo, Buenos Aires, Lisboa, el Regne Unit, Boston, Suïssa i Montreal. “És originalitat, és energia, és una delícia”, diu Variety, revifant de nou el somni nord-americà del trio quan tot just apareixen a la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona i més de 3.200 milions d’espectadors els miren arreu del món.
Actuar al Théâtre de la Ville de París amb Exit va ser una fita, però coproduir amb ells l’espectacle Terrrific va ser la seva consagració a la cartellera parisenca. És l’espectacle tècnicament més gran i complex, amb el qual el públic gal es rendeix a Tricicle tant o més que a casa nostra, i fins i tot converteix en un referent de culte la pel·lícula Palace (1995), la seva primera aventura cinematogràfica, que a Espanya, per cert, passa més aviat desapercebuda.
I per fi, ara sí, Nova York. L’any 1997 Tricicle fa història com la primera companyia catalana que fa temporada a Broadway. L’espectacle Three for all (aquí Entretrés) ens situa al plató d’una sitcom televisiva sobre tres artistes que comparteixen apartament. Però al crític del New York Times no li acaben de fer el pes els spanish clowns i es carrega l’espectacle sense pietat. I això, en una ciutat on la crítica sovint marca els gustos del públic, va tallar de cop qualsevol expectativa d’èxit.
Amb el recopilatori Tricicle 20 agafen aire de cara a Sit, un salt estètic i audiovisual amb la cadira i una fictícia nissaga familiar, la dels Chairwood, com a fil conductor. Després, amb Garrick, ho va ser l’humor terapèutic i la figura del seu pioner, l’actor britànic David Garrick, mentre que amb Bits eren les noves tecnologies les que cohesionaven les diferents situacions, algunes amb clares autoreferències a espectacles anteriors.
I és que amb quaranta anys a l’esquena sembla inevitable anar mirant enrere des de la satisfacció d’haver format part de l’entreteniment de tota una generació i haver deixat petja en la història de la nostra escena. Hits, un resum del millor de tots els espectacles, és el comiat inevitable, la llei de vida que s’accepta amb un somriure i, com sempre, amb una encaixada de mans en sortir del teatre.
LA SATISFACCIÓ D’HAVER FORMAT PART DE L’ENTRETENIMENT DE TOTA UNA GENERACIÓ I HAVER DEIXAT PETJA EN LA HISTÒRIA DE LA NOSTRA ESCENA
