Dues actrius que van marcar època
El 26 de maig passat, el Teatre Romea va acollir l’acte inaugural de les commemoracions oficials de dues grans personalitats del teatre català: les actrius Mercè Bruquetas i Lloveras (1925-2007) i Josefina Güell i Saumell (1925-2024). Caldrà estar ben pendents de les pròximes activitats –exposicions, projeccions fílmiques, lectures dramatitzades i taules rodones– destinades a reivindicar i difondre el seu llegat amb motiu del centenari del seu naixement.
L’homenatge amb motiu del centenari es prolongarà amb diverses activitats
L’acte del Romea, amb la direcció artística d’Enric Llort, va ser presentat per Àngels Gonyalons, que va evocar amb emoció aquelles “veus que no s’apaguen”. Les actuacions van ser a càrrec de les cantants Celeste Alías i Gracia Fernández i dels músics Raúl Patiño, Ana Fernández i Marina Romo.
Van pujar a escena companys de professió que hi havien treballat, com Josep Maria Flotats, Carme Sansa, Maife Gil o Ricard Reguant –d’altres, com Teresa Cunillé, Joan Pera, Lloll Bertran o Mario Gas, van ser-hi a través d’intervencions enregistrades–, a fi de posar en relleu el paper actiu d’aquestes dues “empresàries de si mateixes” i “bastions de resistència cultural” –en paraules de Xavier Albertí– durant la segona meitat del segle XX. Ester Bartomeu, vicepresidenta de l’AADPC, va recordar que aquestes “donasses” havien estat apassionades defensores de la professió fins a l’últim dia.
També van prendre la paraula els fills de la generació d’actors a què pertanyien Güell i Bruquetas. Francesca Anglada (filla de Rafael Anglada), Araceli Vilarrasa (filla de Teresa Cunillé), Albert Reguant (nebot de Lluís Nonell), Sílvia Güell (filla de Josefina Güell) i Carme Lloret (filla de Carles Lloret i Carme Contreras), entre d’altres, van evocar una infància màgica entre caixes i bambolines. No hi van faltar les anècdotes divertides, la menció de les dures condicions laborals i un record per a altres grans intèrprets de l’època.
Mercè Bruquetas
i el repertori teatral en llengua catalana
Nascuda a Vilassar de Dalt, va iniciar-se en el món del teatre dins grups amateurs i va debutar l’any 1951 al Romea amb El marit ve de visita, de Xavier Regàs. Ben aviat es va incorporar a la companyia titular del teatre, en espectacles com Els milions de l’oncle, de Carles Soldevila (1951), i La vida d’un home, de Feliu Aleu (1952). Entre els papers que va interpretar destaquen la Ventafocs (1952) i els personatges de Josep Maria de Sagarra, com la protagonista de La filla del Carmesí, dirigida per Lluís Orduna (1953).
El 1957 va entrar a formar part de la companyia Teatro a Domicilio, creada per José Castillo Escalona, que feia funcions a preus populars a diferents barris de Barcelona. Al llarg dels seixanta es va consolidar com una de les grans actrius del repertori teatral en llengua catalana, en muntatges de la Companyia Maragall com La gran pietat (La drecera), de Joan Oliver (1961), o Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol (1961). El 1964 va participar en L’hostal de la Glòria, a les ordres de Màrius Cabré, i el 1969 en El gandul (diari d’un tècnic de la mandra), amb Joan Capri. Va treballar amb autors com Salvador Espriu, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Benet i Jornet i a les ordres de multitud de directors, entre ells Esteve Polls, Ricard Salvat, Jordi Mesalles, Josep Montanyès i Hermann Bonnín. Josep Maria Flotats, que l’havia dirigit a Dret a escollir (1987), va voler ressaltar la humilitat, el compromís i la gran presència escènica de Bruquetas. Tots els testimonis van coincidir a ressaltar la generositat i dolçor de l’actriu; de fet, molta gent la coneixia com “la nena maca”, després que Ricard Reguant l’hagués rebatejat amb aquest afectuós apel·latiu.
Durant les dècades dels setanta i vuitanta va participar en Allò que tal vegada s’esdevingué, d’Oliver (1977); Gente bien, de Rusiñol (1980); L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada (1984), i L’alcova vermella, de Sagarra (1986). Les seves darreres aparicions sobre l’escenari inclouen Pigmalió, de Dagoll Dagom (1997); El maniquí, una obra de Mercè Rodoreda dirigida per Pere Planella (1999), i Revisió anual (mai no és tard), de Montserrat Cornet (2000).
Premis i televisió
El 1977, Mercè Bruquetas es va convertir en la cinquena actriu guardonada amb el Premi Memorial Margarida Xirgu gràcies a l’exitós monòleg Mercè dels uns, Mercè dels altres, escrit per Carles Valls i dirigit per Ventura Pons. Dolça de les Tàpies (1982), del mateix autor, també li va valer nombrosos reconeixements. L’any 1999 va rebre la Creu de Sant Jordi i va ser nomenada filla predilecta de Vilassar de Dalt.
Tret d’alguna incursió puntual, com Don Jaume el conquistador (1994), d’Antoni Verdaguer, no va fer cinema, però va tenir una presència remarcable a la televisió, en produccions com la sèrie divulgativa Català de primera mà (1982) i la comèdia La claror daurada (1989), ambdues a RTVE. També va aparèixer en sèries de TV3 com Quart segona (1990), I ara què, Xènia? (1993) i, sobretot, en la popular Nissaga de poder (1996-1998), que li va atorgar una gran visibilitat entre el públic televisiu.
Josefina Güell
Del vodevil al cinema negre
Nascuda a Barcelona el 9 d’abril de 1925, va iniciar la seva trajectòria artística en companyies de teatre amateur abans de debutar l’any 1951 al Teatre Talia amb la comèdia Manolo ante el peligro, que protagonitzava Josep Sazatornil.
Güell va tenir una presència destacada al Teatre Romea amb produccions com La Pepa maca (1959) i La cançó de la florista (1959), de Cecília A. Màntua, o Soparem a casa, de Sagarra (1959). Va compartir cartell amb icones del teatre popular com Capri –Romeo de cinc a set (1955), El senyor Perramon (1960)–, Paco Morán i Màrius Cabré. Va fundar la seva pròpia companyia, amb la qual va presentar vodevils com Nannette m’ha dit que sí (1961) i Clementina no rellisquis (1965), de Joan Cumellas. També va assolir un gran èxit a Madrid, amb muntatges com Las tres perfectas casadas, d’Alejandro Casona (1966); El diluvio que viene, de Pietro Garinei i Sandro Giovannini (1977); La ratonera, d’Agatha Christie (1975), i Sin chapa y sin collar, de Carles Valls (1986).
La seva versatilitat interpretativa, capaç d’abordar tant drames intensos com comèdies lleugeres, li va valer el respecte de la crítica i l’estima del públic. El seu estil, innovador i modern –en el qual va influir una estada de dos anys a Veneçuela–, trencava amb els convencionalismes teatrals. Maife Gil, que va treballar molt amb ella, en destacava la vitalitat i la complicitat entre bambolines. Enric Majó afirma que era la reina del vodevil.
En pantalla gran
En l’àmbit cinematogràfic, va participar en dues obres mestres del cinema negre barceloní: La cárcel de cristal (1956) i Distrito Quinto (1957), de Julio Coll. També va actuar a les pel·lícules Cita imposible (1958), d’Antonio Santillán; El frente infinito (1959), de Pedro Lazaga; Cristina (1959) i Gaudí (1960), de José María Argemí; Brillante porvenir (1965), de Vicente Aranda; El paraíso ya no es lo que era (2001), de Francesc Beatriu, i Chuecatown (2007), de Juan Flahn.
Mercè Bruquetas i Josefina Güell, tan merescudament homenatjades, formaven part d’una àmplia i generosa família teatral que va fer del seu compromís amb la cultura una forma de vida. El seu llegat resulta encara avui molt inspirador. Com diu Josep Maria Flotats, sense aquestes i altres grans còmiques –noti’s el triple estigma que van haver de patir per ser dones, catalanes i actrius–, el teatre català avui no seria on és. Mantinguem la seva memòria.
