Legislació laboral versus legislació mercantil.
La Confederació FAPAE, entitat sense ànim de lucre que integra la majoria de les productores de cinema i televisió estatals, va emetre una circular informativa als seus associats en la qual, basant-se en la sentència 115/2016 de la Secció 6a de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional, recomanava a les productores que no acceptessin la factura emesa pels representants artístics per la gestió de la contractació dels actors, en cas aquests disposessin d’intermediació de representants.
En les relacions professionals que s’estableixen entre la productora, els actors i els representants artístics conflueixen dos tipus de legislacions diferents que, en cap cas, es complementen: legislació laboral versus legislació mercantil.
La productora contracta els actors d’acord amb els convenis col·lectius existents (autonòmics i/o estatals) i, per tant, la relació que s’estableix és laboral.
A aquesta realitat s’hi afegeix la prestació de serveis (legislació mercantil) dels representants artístics als actors, que està al marge de la contractació laboral subscrita entre la productora i els actors.
Tanmateix, fins ara les productores, de manera consuetudinària i voluntària, i entenent que els actors no podien deduir-se la despesa que la contractació dels representants artístics els suposava, acceptaven rebre la factura dels representants artístics i efectuaven l’ingrés de l’import corresponent.
Amb la publicació de la sentència esmentada, s’interpreta que, per extensió, la productora no pot retribuir els representants artístics si no presten un servei directe a la productora. En aquest cas, s’estaria deduint una fiscalitat inexistent.
Des de l’AADPC i des de CONARTE es va tractar aquesta qüestió i es va considerar oportú iniciar un estudi que recollís una proposta de modificació legislativa a l’efecte de l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF), perquè els treballadors artístics poguessin deduir-se la despesa efectuada per aquest concepte si eren contractats laboralment.
No obstant això, aquesta problemàtica es tractaria de manera diferent en cas que la feina dels representants artístics s’entengués com una prestació de serveis que facilita la feina tant de la productora com dels actors. Des d’aquesta visió i perspectiva, la productora podria continuar recepcionant factures dels agents artístics contractats pels actors, sense témer que hisenda inspeccionés la productora.
