Aquesta setmana els teatres de Barcelona s’ompliran pel festival Grec 2016, que aquest any arriba a la quarantena edició. El seu director, Ramon Simó, ens recordava en la presentació els lemes que lluïen les pancartes aquell primer de juliol de 1976: “Teatre Grec 76. Temporada Popular. Per un teatre al servei del poble. Teatre i llibertat. Per un teatre imaginatiu”. Aquest és l’esperit que jo recordo i no tan sols pel que fa al Grec.
Encara no feia un any que havia mort el dictador i la fam de llibertat i de cultura en totes les seves expressions era insaciable. La gent va prendre el carrer. La creativitat, fins aleshores mediatitzada per la censura, va esclatar. I va arribar la Constitució, la Generalitat i les institucions democràtiques… Ens vam anar fent grans com a creadors i com a públic.
Què en queda, del que deien les pancartes del primer Grec? Què en queda, de la Temporada Popular? I del “Per un teatre al servei del poble”? Fins i tot, què en queda del “Teatre i llibertat”? Probablement, l’únic que se sosté és “Per un teatre imaginatiu”, perquè imaginació és el que necessiten la gran majoria d’artistes per poder mostrar el talent i la creativitat.
Al llarg d’aquests quaranta anys s’han construït i han millorat multitud d’equipaments teatrals, que sovint s’han de regir pel criteri de la rendibilitat si volen continuar existint, però els tenim! També hem aconseguit crear un conveni teatral que garanteixi la subsistència i la continuïtat dels i les nostres artistes, que massa sovint queda en paper mullat, però el tenim! Vivim un moment en què la creativitat i els grups anomenats emergents proliferen arreu del nostre país, i no sempre compten amb el suport del públic, però hi son! Ens apliquen un IVA del 21% perquè, com tothom sap, la cultura és un article de luxe. Tenim una política cultural… Perquè, després de quaranta anys, alguna en devem tenir, oi?
No sé pas de què ens queixem!
