Close Menu
Entreacte
    Facebook X (Twitter) Instagram
    • Nosaltres
    • Subscripcions a l’edició en paper
    • Publicitat
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Entreacte
    • ACTUALITAT
    • PERSONATGES
      • ENTREVISTA
      • PERFIL
      • PROTAGONISTES
    • A FONS
    • AUDIOVISUAL
    • OPINIÓ
    Entreacte
    Estàs a:Inici»Entrades»Opinió»Auca»Franco: una vella, coneguda pudor
    Auca

    Franco: una vella, coneguda pudor

    Manuel Pérez i MuñozPer Manuel Pérez i Muñoz19 de novembre de 2026No hi ha comentaris4 Minuts de lectura
    'Always Franco', instal·lació d'Eugenio Merino © Roberto Ruiz

    Cinquanta anys després de la mort del dictador, el teatre examina les empremtes del franquisme que encara travessen la societat Auca#215

    Publicitat

    Símbols

    Una bandera franquista descomunal de 20 metres quadrats. La “bona”, la del pollastre, l’emblema del record més rabiüt de 40 anys, 10 mesos i 28 dies de dictadura. El drap rojigualdo oneja sense cap explicació prèvia a l’escenari de la Sala Tallers del TNC, sense cap acció ni intèrpret que li doni context. Els minuts passen i entre el públic s’instal·la el desfici, també se sent algun riure. A Patatas fritas falsas (2022), Agnès Mateus i Quim Tarrida van denunciar de forma directa la vibració gens soterrada que travessa la societat, la inèrcia – per no dir-ne nostàlgia– d’un temps en què les elits governaven sense oposició i podien imposar un model de societat “atado y bien atado”. Mateus i Tarrida (estrenen el nou Massacre a Temporada Alta) explicaven que van poder encarregar la bandera gegantina per Internet sense que ningú fes cap pregunta. Contemplar la gran icona preconstitucional a un teatre públic pot semblar una tortura simbòlica, però, com es queixava Tarrida, “el que és insuportable són 40 anys de dictadura o el meu avi pres”.

    ‘Patatas fritas falsas’, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida© Lil i Marsans

    Herències

    L’any 2011, El Conde de Torrefiel estrenava Observen cómo el cansancio derrota al pensamiento llançant la pregunta següent: “¿Y me puedes contar algo característico de España? Sí. El fascismo en Alemania, el nacionalsocialismo de Hitler, duró de 1933 a 1945. Duró 12 años. El fascismo en Italia, el Partido Nacional Fascista de Benito Mussolini, duró de 1922 hasta 1943. Duró 21 años […] Nuestro fascismo español no fue un aperitivo antes de la comida. […] 40 años de educación católica, de militares por la calle, de mujeres desencantadas, de ignorancia ensalzada, de cristianismo desbravado”. El text va ser reaprofitat per la companyia José y sus hermanas a Los bancos regalan sanwicheras y chorizos, obra que torna a La Villarroel 10 anys després de la seva estrena igual de roent en la seva anàlisi d’allò que s’anomena franquisme sociològic. “Nadie se hace responsable de todo esto, pero también está bastante claro que todo esto nos ha salpicado. Así, entendiendo que venimos de un supercáncer de 40 años, podemos entender mejor nuestra actual situación política española posdictatorial”.

    ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’, de José y sus hermanas @ cecimontobbio

    Pervivències

    No són pocs els muntatges que, en la nostra escena recent, han intentat radiografiar la malaltia històrica que encara avui perviu en forma de metàstasi d’extrema dreta. En són exemples aproximacions heterodoxes com Dama dictadura, d’Hermanas Picohueso; Frank, de Clara Manyós i Xesca Salvà; conferències performatives com El pacte de l’oblit (2026), de Sergi Casero Nieto, i propostes musicals com Cançons que acaben en fade out (2022), de La Copla de Wisconsin, que revisita la petjada del franquisme en la cultura popular i els imaginaris de gènere. Acadèmics com Gabriel Sansano han estudiat el trauma que la Guerra Civil i la repressió franquista han deixat en l’escena contemporània, però a més de la recuperació de la memòria, convé enfocar i posar en valor els processos creatius que denuncien les pervivències de la dictadura, especialment ara que les seves estètiques i dèries han tornat a la primera línia política.

    ‘Frank’, de Clara Manyós i Xesca Salvà © Sílvia Poch

    Ressò

    “En Franco és a dins de mi, se m’arrapa com un llimac. La vella i resseca pelleringa no se m’acaba de morir. Em fa mal”. És un fragment de L’hora violeta (1980), novel·la inclosa en la dramatúrgia de Roig i violeta, muntatge de Magda Puyo que s’estrena al gener al TNC. Com comentarem en detall en el pròxim número d’Entreacte, fins a quatre propostes escèniques recuperen aquesta temporada la figura de Montserrat Roig, escriptora i periodista clau per entendre i pair un país que carrega amb els traumes d’una llarga dictadura tancada en fals. Mig segle després de la mort de Franco, amb el risc real que els seus hereus tornin al poder, la vigència de la Roig es fa palesa als teatres mitjançant temes com l’avortament, el feminisme i el sentit de col·lectivitat, qüestions arrossegades de nou al debat públic en la disputa pels drets ja conquerits. No es tracta ja de fantasmes del passat, sinó d’una realitat sinistra que mai no ha deixat de projectar-se sobre el present.

    ‘L’última entrevista (Roig/Capmany)’, obra sobre Montserrat Roig que torna a l’Atrium al maig © David Ruano
    Publicitat
    actualitat Agnès Mateus El Conde de Torrefiel Hermanas Picohueso José y sus hermanas Magda Puyo Montserrat Roig Quim Tarrida Teatre Nacional de Catalunya
    Comparteix. Facebook Twitter LinkedIn WhatsApp Email
    Article anterior11N: Cultura en vaga
    Manuel Pérez i Muñoz
    • Facebook
    • X (Twitter)
    • Instagram
    • LinkedIn

    Periodista i director d'Entreacte, entre altres coses. Crítica teatral a El Periódico de Catalunya.

    Articles Relacionats

    11N: Cultura en vaga

    18 de novembre de 2026

    Romeo Castellucci: “Europa va morir a Gaza”

    12 de novembre de 2026

    Combatre el FOMO a cop de reposició

    5 de novembre de 2026
    Deixa un comentari Cancel Reply

    Publicitat
    No et perdis
    Auca 19 de novembre de 2026

    Franco: una vella, coneguda pudor

    Cinquanta anys després de la mort del dictador, el teatre examina les empremtes del franquisme…

    11N: Cultura en vaga

    Un cinema accessible per a tothom, l’assignatura pendent

    Romeo Castellucci: “Europa va morir a Gaza”

    Segueix-nos a les xarxes
    • Facebook
    • Twitter
    • Instagram
    On aconseguir Entreacte?
    Edició paper
    Núm 234 • Tardor 2026
    Publicitat

    L’única capçalera en català especialitzada en arts escèniques i audiovisuals. Entrevistes, reportatges, notícies, agenda... Tota la informació del sector del teatre, el cinema, les sèries i el doblatge a Catalunya.

    Editat per:
    AADPC
    Facebook X (Twitter) Instagram
    Últims Articles

    Franco: una vella, coneguda pudor

    11N: Cultura en vaga

    Un cinema accessible per a tothom, l’assignatura pendent

    CONTINGUT
    • ACTUALITAT
    • PERSONATGES
      • ENTREVISTA
      • PERFIL
      • PROTAGONISTES
    • A FONS
    • AUDIOVISUAL
    • OPINIÓ
    • Ajuntament de Barcelona
    • Generalitat de Catalunya
    • Cobierno de España
    • +34 93 231 14 84
    • entreacte@aadpc.cat
    • publicitat@entreacte.cat
    • © 2026 Entreacte
    • Nosaltres
    • Subscripcions a l’edició en paper
    • Publicitat

    Escriviu a sobre i premeu Intro per cercar. Premeu Esc per cancel·lar.

    imunify-bot-check