Davant d’una cartellera saturada d’estrenes, reivindiquem els espectacles que tornen i els festivals que necessiten més altaveu Auca#213
Sostenible
Els que ens dediquem a les arts escèniques i abusem, cal dir-ho, del bon costum d’anar sovint al teatre, de vegades perdem una mica la perspectiva. La percepció de qui va al teatre dos o tres cops per setmana és ben diferent de la de qui només hi va un o dos cops l’any, com fa bona part de la població. Més enllà de si el teatre és car o no, és comprensible que el públic vulgui anar sobre segur a l’hora de comprar entrades. La cartellera de tardor és plena de reposicions, o com diuen els empresaris, “èxits que tornen”. Hi ha constants inamovibles com el Mago Pop i el nadalenc El petit príncep, segones vides per a grans produccions com L’herència, El retrat de Dorian Gray o Tots ocells, o fenòmens difícils de classificar com Gola, Un poyo rojo o l’incombustible Acorar que Toni Gomila porta al Texas després de quinze anys voltant pel món. L’exhibició teatral es transforma per fer-se més sostenible, menys addicta a la novetat de les estrenes, més porosa al boca-orella. Josep Maria Mestres allargarà els períodes de representació al TNC perquè el sector deixi de ser “una trituradora d’espectacles”. Tenallats per l’algoritme de la immediatesa, els mitjans i els seus professionals també hem de girar el focus i parar més atenció a la segona fila, muntatges de gran qualitat que sovint queden enlluernats pels flaixos que apunten a les estrenes.
Xup-Xup
Un d’aquells espectacles que mereixen llum i més oportunitats és Sum Vermis, de Ferran Dordal Lalueza i Albert Prat, que es pot veure fins al 26 de novembre al Teatre La Fàbrica i que també farà parada a Temporada Alta el 6 de desembre, a la Sala La Planeta. D’entrada, cal no espantar-se per un mite poc llegit des del present i sovint encotillat per les lectures acadèmiques. El muntatge recupera el Jacint Verdaguer més iconoclasta i rebel, el dels darrers anys, desencantat i maltractat per la societat rància del seu temps. Lluny de l’estampa folklòrica i reverencial, Sum Vermis combina música i teatre per construir un artefacte escènic poc convencional, que posa en primer pla les contradiccions d’un home que va incomodar el seu temps i que encara avui resulta difícil d’encasellar. Estrenada el desembre de 2025, en plena voràgine nadalenca, la tornada de Sum Vermis reivindica el dret dels espectacles a madurar, reposar i tenir segones oportunitats.
Objectar
Una cartellera saturada que no para d’expandir-se també perjudica els esdeveniments que, per la seva naturalesa heterodoxa, només transiten pels escenaris uns pocs dies. Dijous, la Brossa va acollir la inauguració del Festival IF (dramatúrgies de la imatge) amb Epidermis Circus, de la companyia canadenca SNAFU, una petita joia que difícilment arribarà a les portades, i no per falta de mèrits. Amb les mans nues, objectes quotidians, una càmera i una pantalla, la irreverent titellaire canadenca André-Anne LeBlanc construeix en directe un cabaret de varietats delirant, poblat de criatures insòlites i humor a l’engròs sense gaire vocació de correcció, ni en el contingut ni de vegades en la forma. Amb només tres funcions fins dissabte, LeBlanc és la cirera del pastís de la programació de l’IF que encara ens reserva altres troballes, com Il Terzo Reich, de Romeo Castellucci, una experiència visual eixordadora sobre el poder de les imatges; Recreativos Federico, d’Álex Peña, que converteix l’univers de Lorca en un saló de jocs dels anys vuitanta, o Se necesita un pantalón, de Víctor Colmenero, a partir d’un text inèdit de Ramón Gómez de la Serna. La programació de l’IF és un itinerari per als qui encara entenen el teatre com un territori d’aventura i no pas com un aparador de novetats.
Mentrimentres
Un altre exemple de pop-up en la cartellera. En marxa també el Festival Clàssics, que aquest cap de setmana presenta al Heartbreak Hotel l’Odissea, de La Moukhles & Sentís, una relectura d’Homer amb la complicitat de Christiane Jatahy i música de Raül Refree. La programació, dedicada enguany a la mentida, encara reserva altres cites, com el monòleg d’Oye Sherman Una història certa sobre la mentida (24 de novembre, 1 i 8 de desembre), la conferència Decadència i elogi de la mentida, de Joan Fontcuberta (2 de desembre), i la lectura Digues que m’estimes, Montserrat Roig, amb Anna Alarcón (15 de desembre). Exemples no en faltaran de bones propostes que passen massa de pressa per la cartellera. Contra el FOMO, reposició.
