Viatgem entre Tbilisi i Barcelona, saltem de la idea de santedat a la violència patriarcal que implica Auca#212
Ortodòxia
Casualitats de la vida i del teatre que s’assemblen tant, connecto vacances i escena a través de la llegenda de Maria Egipcíaca. A la catedral de Tbilisi, com en altres esglésies ortodoxes de Geòrgia, crida l’atenció la icona d’una santa eremita, representada extremadament prima. Amb aquella candidesa de còmic infantil, típica de l’estètica arcaïtzant de la pintura oriental, als retaules la dona intenta tapar-se el cos nu, assecat i ennegrit per la vida al desert. Acostumats a santes princeses, mares abnegades o monges beates, sorprèn trobar una figura tan extrema, molt venerada en una tradició ortodoxa que tampoc s’escapa del masclisme. Maria Egipcíaca havia viscut “lliurada als plaers” abans de retirar-se al desert, on va passar dècades en penitència fins a convertir-se en exemple de santedat. Ja se sap, com li va passar a l’altra Maria, la Magdalena, la religió sembla arraconar les dones en dues úniques opcions, ser santes o pecadores. No hi ha terme mig.
Maniqueisme
L’obsessió per la icona es torna carn al teatre. A Šventoji (La Santa), l’actriu lituana Eglė Jackaitė encarna Maria Egipcíaca en una peça que ha creat amb Oskaras Koršunovas i Dali Rust. Koršunovas és un director habitual de Temporada Alta de Girona, i ara també del Flaix de Tardor, cicle internacional en paral·lel al festival que s’ha desplegat a Barcelona en les últimes setmanes. Šventoji actualitza la història d’una dona que vivia a Alexandria al segle IV i que la tradició identifica amb el pecat (de la carn, clar) i la redempció. El monòleg al teatre contrasta el seu pelegrinatge mitològic amb una escenografia contemporània, ofega el misticisme en alcohol i tabac i reconfigura des de la primera persona el periple vital de la santa. Més que un blanc i negre entre l’infern i la salvació, la companyia lituana posa el focus sobre un entorn d’opressió i vulnerabilitat on les dones han de posar el cos per sobreviure, figures relegades a la condició de mercaderia utilitària, objectes sexuals o instruments de reproducció. Jackaitė i Koršunovas es pregunten si l’Egipcíaca va escollir ser la pecadora o bé la violència sistèmica li va imposar l’ofici i també l’estigma.
Estigmes
Tot i que havia despuntat com un renovador de les formes, Koršunovas serveix a Šventoji una posada en escena força convencional, amb l’ús de vídeo, projeccions i ombres que no aporten gaire novetat. La interpretació de Jackaitė ho compensa amb una rotunditat abassegadora, sobretot en la primera part que reescriu la història de la santa apartant-la dels clixés religiosos. Menys poètic resulta el fragment final en què l’actriu s’endinsa en l’autoficció més descarnada per mirar de traçar similituds entre el relat hagiogràfic de l’Egipcíaca i la seva experiència personal. L’aterratge en el present resulta un punt forçat pel caràcter quasi terapèutic de la confessió, però no per això la peça sembla menys oportuna i necessària. “Culpa, vergonya i por”, tres estigmes compartits per dones de tots els temps, obligades massa sovint a assumir com a pròpia la responsabilitat de la violència que pateixen.
Finestra
El Flaix de Tardor ha portat a Barcelona set espectacles internacionals de Noruega, Itàlia, Alemanya, Argentina, Xile i Lituània, amb companyies com Carte Blanche i Piel de Lava i creadors com Stefan Kaegi i Oskaras Koršunovas. El cicle ha inclòs també Navegar por el Neva, un exercici de metateatre en què l’elenc original de Neva, de Guillermo Calderón, es retroba tretze anys després per revisitar l’obra i confrontar-la amb el pas del temps i els canvis vitals dels intèrprets, especialment els d’un Jorge Becker, que ha patit un ictus. El teatre esdevé així ficció i vida alhora, i completa el clima revolucionari de l’obra original amb la pregunta de per què continuem fent teatre. Al costat de Šventoji (La Santa), la peça ha posat punt final a un Flaix internacional que suposa també unes vacances per al clima poc ventilat i sovint estancat de l’escena de Barcelona.
