El 2 de desembre de 1976, abans que comencés Camí de nit, 1854, el públic va aplaudir un teatre que encara no havia començat a rodar. Aplaudia una esperança: una escena en català, independent i professional, amb seu pròpia i vocació pública. Cinquanta anys després, cinc persones fundadores del Teatre Lliure que van viure aquell moment confronten l’esperit dels orígens amb el 2026, entre l’entusiasme, les crisis i les transformacions inevitables Auca#211
Guillem-Jordi Graells, camí de professionalització
1976
“Dos anys abans de fundar el Lliure, el Fabià Puigserver, el Pep Muntanyès i jo havíem creat el Teatre de l’Escorpí. A partir d’aquella experiència, el Fabià va veure que calia superar les limitacions del teatre independent d’aleshores. Hi havia companyies, com Els Joglars o Comediants, que ja havien fet camí, però la combinació d’una companyia professional, amb una seu estable i pròpia, una temporada planificada i una programació oberta a la música i la dansa era un plantejament completament nou”.
“Aquell aplaudiment inaugural va ser sobretot per l’impacte de la sala i del dispositiu escènic. Ja es veia que no seria mai una sala a la italiana i que establia una vinculació entre públic i espectacle molt més intensa”.
2026
“El Lliure continua sent bàsicament fidel al model inicial, perquè teníem claríssim que no volíem convertir-nos en un teatre institucional. Des de la creació de la Fundació, mantenir l’equilibri entre les diverses administracions ha estat molt difícil, però ha estat l’única manera de garantir la independència i que les grans decisions es prenguin des d’un punt de vista artístic i per part del Patronat”.
“Al Lliure, els canvis de director sempre s’han produït a partir d’una determinada continuïtat. Julio Manrique [actual director] ja hi havia treballat com a actor i director. És una persona que ha viscut l’esperit del Lliure i que el pot mantenir amb les seves peculiaritats”.
Muntsa Alcañiz, gran família
1976
“Jo acabava d’estrenar el carnet d’actriu i vaig viure la fundació del Lliure com la cosa més normal del món, perquè no tenia res amb què comparar-la. Tenia la sensació de dir: ‘Va, arremanguem-nos i fem teatre’, però no una idea de transcendència com la que vaig anar adquirint després”.
“Quan el públic va començar a aplaudir abans de la representació inaugural, ens vam quedar perplexos. Era com estar dins d’un Ionesco: hem començat l’obra al revés, amb els aplaudiments”.
2026
“Vaig deixar el Lliure a la quarta temporada. No estava d’acord amb el que hi estava passant. Quan vaig començar a pensar com es rendibilitzaven les plusvàlues de les meves hores d’actriu i d’altres tasques, com cada vegada els directors tenien més poder i els actors menys, vaig començar a qüestionar-m’ho”.
“Potser soc l’actriu que més ha treballat al Lliure després d’haver-lo deixat. Hi ha aquesta paradoxa. Sempre m’han cridat i m’han tractat com si no n’hagués marxat. Considero família tots els fundadors i també els que s’hi van incorporar més tard. Els porto al cor”.
Toni Sevilla, de la cooperativa a Montjuïc
1976
“La inauguració va ser absolutament emocionant. En aquell moment, la professió no era com ara. Hi havia actors i actrius que tenien un altre ofici per sobreviure. De vegades no sabies si et pagarien. Hi havia voluntat i moltes ganes, i suposo que això ens va portar a crear la cooperativa per avançar cap a la professionalització”.
“A la cooperativa tots fèiem de tot, hi havia una cosa molt clara: el Teatre Lliure havia de tirar endavant, malgrat el que passés. I van passar moltes coses, perquè en totes les famílies de tant en tant hi ha cosetes”.
2026
“En un moment determinat vaig dir: ‘Ja en tinc prou. He de sortir d’aquí’. Me’n vaig anar perquè havia de fer altres coses. Crec molt en les etapes. Ara treballar-hi no em fa cap il·lusió perquè, per a mi, és una etapa passada. Hi he fet coses bones i no tan bones, però en guardo molt bon record”.
“Quan veig el Lliure d’ara sento entusiasme. Almenys vam aconseguir que allò continués i arribés on és ara. Que es pogués fer aquest teatre més gran a Montjuïc va ser important. Sabíem que no era el nostre xiringuito i que havia de seguir endavant com a projecte”.
Imma Colomer, de l’efervescència al gran vaixell
1976
“Estrenàvem el teatre, estrenàvem obra, ho estrenàvem tot. Estàvem a punt de sortir i aquell aplaudiment espontani ens va donar un ànim fantàstic. Vam pensar: ¡Aquí ho hem de donar tot, vinga’”.
“El 76 era un moment molt efervescent. Arreu passaven coses importants, sorgien iniciatives i ens arribaven coses de Madrid, on també hi havia companyies innovadores. Hi havia una gran empenta de gent creadora, amb ganes de fer i d’expressar que el món es transformava. Estava canviant el nostre país i també canviaven coses a fora. Et senties molt acompanyada”.
2026
“No imaginàvem que el Lliure acabaria sent una cosa tan gran, i això fa molta il·lusió. M’ha agradat continuar al seu costat i veure que allò que havíem començat ha crescut. S’han passat moltes crisis, s’ha quedat gent pel camí i ha estat dur. La mort del Fabià marca un abans i un després, perquè qui tenia clar què havia de ser el Lliure era ell”.
“El teatre d’ara és un vaixell molt més gran, i és difícil preservar aquella cosa artesanal de l’inici. Però s’intenta i es nota. Cada director ha intentat mantenir-ne l’esperit: un teatre per a la ciutat i per al públic, que no fos de cap partit ni de cap institució, sinó lliure”.
Lluís Homar, reserva d’entusiasme
1976
“Va ser un moment absolutament màgic, exactament un any després de la mort de Franco. Sempre m’ha agradat recordar una frase de Leonci i Lena, un dels primers espectacles que vam fer al Lliure. Jo feia de Leonce, que deia: ‘Tinc una gran dosi d’entusiasme en reserva’. Crec que explica molt bé aquell moment”.
“Jo tenia dinou anys, era el petit, però ho recordo gairebé com un fet revolucionari: un teatre de repertori en català, una normalització. Encara no existia el TNC ni el teatre públic. Teníem clara la funció que volíem assolir dins d’un panorama en què estava tot per fer”.
2026
“Com qualsevol institució que esdevé un referent, el Lliure ha d’estar en una revisió constant de quin és el seu paper. Al cap de cinquanta anys, és molt clar que és una iniciativa diferent, única, absolutament indispensable”.
“Penso en el Lliure d’aquí a cinquanta anys, en el Lliure del 2076. És aquell referent que en altres països poden ser la Royal Shakespeare Company, la Comédie-Française o el Piccolo Teatro de Milà: institucions que conformen el panorama artístic d’una ciutat, un país i una cultura. El Lliure és aquest batec de la cultura catalana”.
