L’escena i l’audiovisual catalans mantenen oberts els ponts culturals amb un continent que s’allunya dels seus ideals essencials Auca#210
Fil
En llegir el número d’Entreacte 234 que acaba de sortir al carrer, ens adonem que, directament o indirectament, Europa hi és molt present com a fil conductor. No tant com una realitat geogràfica o una estructura política, sinó com un marc cultural compartit, una promesa que durant dècades ens ha ajudat a pensar-nos i que avui trontolla amb l’avenç de les polítiques reaccionàries d’extrema dreta. Europa travessa la nostra realitat cultural com a referent, espai de trobada i, sobretot, com a interrogant.
Aniversari
En relació amb el cinquantè aniversari del Teatre Lliure que ens ocupa el trimestre –també el dossier de la revista i la portada–, Juan Carlos Olivares subratlla en un article del número la importància que la brúixola europea ha tingut al llarg de la història de l’equipament. El Lliure va néixer mirant el Piccolo Teatro de Giorgio Strehler, del qual va prendre fins i tot la divisa “un teatre d’art per a tothom”. S’hi incorporava, a més, l’experiència adquirida per Fabià Puigserver a la Varsòvia dels anys cinquanta. Dècades més tard, amb Àlex Rigola a la direcció, el mirall es va desplaçar cap a la Schaubühne berlinesa de Thomas Ostermeier, referent estètic i humà d’una etapa d’expansió i projecció internacional. No es tractava de copiar models ni d’abraçar un cosmopolitisme buit. El teatre i el cinema catalans han fet servir l’escala europea per traduir influències i incorporar-les a una llengua, una tradició i una realitat pròpies. La capacitat d’emmirallar-se sense renunciar a la singularitat explica una part important de la vitalitat no només de l’escena i l’audiovisual, sinó de tota la cultura catalana, cruïlla d’influències.
Desorientació
Mentre una bona part dels festivals i de les escenes de ciutats no tan llunyanes continuen girant al voltant de tradicions teatrals poc ventilades i formes creatives autoreferencials, cites com Temporada Alta, el Grec o FiraTàrrega s’esforcen per construir ponts més enllà dels Pirineus, fins i tot amb l’Amèrica Llatina. L’obertura no respon només a una estratègia comercial d’internacionalització, sinó a la voluntat de confrontar mirades i compartir les preguntes d’un present comú. No és casualitat que moltes de les propostes escèniques internacionals que ens visitaran enguany abordin temes centrals com la memòria, les fractures i la desorientació del continent.
Davant de la crisi de valors, Europa corre el risc de quedar reduïda a una escenografia buida de sentit i, sobretot, d’acció
Veu
L’anàlisi més severa de l’Entreacte 234 arriba en l’entrevista a Romeo Castellucci, visionari creador italià que denuncia un continent podrit per la seva inacció davant del genocidi comès per l’estat d’Israel: “Europa va morir a Gaza”, sentencia. Enfront de la crisi de valors, el marc simbòlic compartit corre el risc de quedar reduït a una escenografia buida de sentit i, sobretot, d’acció. Representar Europa canvia aleshores de sentit. Ja no es tracta només d’emmirallar-nos-hi, sinó d’intervenir en la seva crisi. El que durant dècades ens ha servit d’horitzó és avui un terreny en disputa on tenim veu pròpia.
