L’èxit de les confluències

Cinquanta anys després de la seva fundació, el Teatre Lliure reivindica l’esperit d’una època de transformació i una identitat escènica construïda amb la mirada posada en Europa.

Un tòpic gastat és el millor recurs per tornar a mirar qualsevol principi llunyà. El temps i l’acumulació dels fets són els que permeten parlar d’un alineament històric dels astres o de les circumstàncies. Des d’aquesta perspectiva, potser el naixement del Teatre Lliure no va ser un accident, sinó un projecte que va saber respondre amb èxit a l’esperit del temps d’una societat i d’una ciutat en eclosió, al Zeitgeist en tots els seus fronts de futur.

Com se sap, el Lliure va aixecar el teló el 2 de desembre de 1976 en una sala del vell teatre de la cooperativa obrera La Lleialtat, a Gràcia, que prèviament havia enderrocat el seu escenari a la italiana. Però gairebé un any abans de la inauguració s’havien convocat importants manifestacions. Al febrer van tenir lloc dues convocatòries massives per l’amnistia, les de la proclama “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i el significatiu concert de Quico Pi de la Serra al Palau Municipal d’Esports. Al maig, el paranimf de la Universitat de Barcelona havia acollit les Jornades Catalanes de la Dona, la primera gran resposta del feminisme a la democràcia en embrió. Finalment, l’Assemblea d’Actors i Directors es llançava a organitzar al juliol el primer festival autogestionat al Teatre Grec. L’efervescència social no era aliena als fundadors del Lliure, com el mateix Fabià Puigserver, lligat al PSUC per qüestions familiars i complicitats personals.

Hi havia la necessitat imperiosa –d’una energia gairebé adolescent– de substituir les realitats caduques per altres de noves afins a la societat que es reivindicava des de postulats democràtics. Enmig d’una crisi galopant del teatre privat barceloní i fracassat el Teatre Nacional de Barcelona pilotat des de Madrid, la professió buscava, a més de condicions laborals més dignes i professionalitzades –en part resoltes gràcies a la vaga d’actors de 1975–, els seus propis espais estables per abandonar l’estat itinerant de “guerrilla”, com ho qualificava Lluís Pasqual. Potser el Lliure recollia succintament la frustració de l’“Operació Off Barcelona” a L’Aliança del Poblenou, una inicia­tiva efímera que havia aspirat a convertir-se en l’aparador de les companyies independents catalanes. De manera recurrent apareixen ja en aquells projectes els noms que després serien protagonistes de la història del Lliure: Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Josep Montanyès, Pere Planella o Guillem-Jordi Graells, entre molts d’altres, cadascun amb experiències acumulades al Teatre de l’Escorpí, el Grup de Teatre Independent, el Grup d’Estudis Teatrals d’Horta o l’Orfeó de Sants. Les relacions encreuades són evidents només repassant vells programes de mà.

Identitat europea

Provada l’afinitat electiva, els protagonistes buscaven un lloc propi per posar en marxa un espai escènic que fixés la seva identitat. Un tret definitori evident era la seva necessitat manifesta de lligar-se a referents europeus. Fins i tot la seva divisa fundacional (“un teatre d’art per a tothom”) és una traducció directa del lema del Piccolo Teatro, nascut tres dècades abans a Milà. Afiliació que fins i tot es pot seguir en els dos muntatges que van obrir les seves respectives trajectòries: L’albergo dei poveri (adaptació d’Els baixos fons, de Gorki) i Camí de nit, 1854. A la influència de Giorgio Strehler i la seva defensa de l’ànima artesanal del teatre se sumen els coneixements acumulats per Puigserver com a alumne de l’Escola Superior de Belles Arts de Varsòvia –als anys cinquanta del segle xx, la capital de l’avantguarda artística dels països de l’altra banda del teló d’acer– i després a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on regnaven, de la mà de Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany, Stanislavski i Brecht.

La proximitat a Europa i els seus corrents artístics ha estat una constant. Si la influència fundacional de Strehler és innegable, reforçada per la vinculació personal del director amb Pasqual, amb l’arribada el 2003 a la direcció del Lliure d’Àlex Rigola, el mirall referencial es desplaça cap al nord, cap al projecte de Thomas Ostermeier a la Schaubühne de Berlín, epicentre de la versió assumible del Regietheater alemany. Aquesta relació també es tradueix en la participació del Lliure en dos dels principals fòrums de teatres públics europeus, primer com a membre fundador de la Union des Théâtres de l’Europe (iniciativa del ministre de Cultura francès, Jack Lang, i el mateix Strehler) i després, una vegada desvinculat d’aquest projecte, de la xarxa transnacional de teatres públics Mitos21, amb companys de viatge com el National de Londres, el Dramaten d’Estocolm o el Toneelhuis d’Anvers. Una ambiciosa complicitat artística –malgrat les abismals capacitats econòmiques– que en els últims temps també s’ha vist reforçada amb diverses coproduccions internacionals, entre d’altres, amb el Festival d’Avinyó.

Mirall naturalista

La proximitat amb les estètiques i els moviments europeus, que no deixa de ser també un anhel compulsiu de la mateixa ciutat de Barcelona que va abraçar el Lliure com a quelcom propi (assumit entre el públic oficiosament com el principal escenari públic català fins i tot després de la constitució, el 1981, del Centre Dramàtic de la Generalitat), ha estat un dels trets propis més benvolguts pels cercles teatrals de l’Estat. Aquesta singularitat va ser aviat reconeguda el 1978 amb el Premio Nacional de Teatro.

Si a Madrid, amb la seva amical nèmesi, van resistir i persisteixen uns certs deixos més conservadors lligats a determinades nissagues familiars –sobretot en la manera com se serveixen les interpretacions i s’entén el ritual d’acudir al teatre–, al Lliure, propiciat també per la buscada proximitat amb el públic, es va instal·lar un estil més naturalista, fins i tot en la manera d’acostar-se als clàssics. Maneres transmeses en les successives generacions d’intèrprets que han treballat en el Lliure que no s’han propagat més enllà de les seves fronteres naturals. En el context espanyol, el Lliure continua sent un projecte teatral més admirat que emulat, encara que en el naixement de La Abadia i el Teatro Kamikaze al Pavón (ara sense teatre propi) es poden trobar interessants similituds. A la capital se celebra el teatre català com fan els anglesos amb les visites del teatre continental.