Veterans de la casa revelen el dia a dia rere l’escenari
Quan el públic s’asseu a la butaca només entreveu una petita part d’una maquinària inesgotable. Als tallers es construeixen escenografies, al cosidor es transformen vestits, a les oficines es coordinen temporades i, a la sala, es posa tot a punt perquè res falli. Però qui fa possible aquest engranatge?
Sis professionals amb dècades d’ofici al Teatre Lliure expliquen la seva feina i com ha evolucionat la institució des del petit teatre de Gràcia fins al gran equipament de Montjuïc. Parlen d’escenaris impensables, vestits salvats a l’últim segon, directors artístics amb segells diferents i una manera de fer que es transmet de generació en generació. Perquè, al Lliure, la funció sempre ha de sortir sense perdre el somriure.
Bernat Cardoner (tècnic)
Construir impossibles
En arribar al Lliure, el 1990, Bernat Cardoner era un manetes que acabava de tornar de la mili i repartia congelats. Havia estudiat fusteria i, a força d’anar cada dia al teatre, el van acabar contractant. “Per pesat!”, riu. Des d’aleshores ha estat una peça clau dels tallers, planificant i muntant escenografies. Dues de les singularitats de la casa –hereves de l’esperit artesanal de Fabià Puigserver– són la capacitat de remodelar la sala (mouen parets) i de construir les produccions pròpies. Aquesta llibertat dona peu a ocurrències impensables en altres teatres: “Els escenògrafs ens pregunten què no s’ha fet i proposen bestieses que aquí es poden fer”. Pensant com aixecar un decorat, encabir-lo a Gràcia, fer-lo anar de gira o regalar-li una segona vida, ha fet realitat centenars d’espectacles.
Montse Olivella (sastreria)
Vestir els personatges
La seva primera tasca al Lliure va ser una funda de burra amb cinc metres de roba. Era el 1994, i Montse Olivella, que havia estudiat moda i feia arranjaments per a coneguts, va deixar la parada familiar del mercat per endinsar-se en l’ofici teatral. Si abans una bona part del vestuari era d’època i es confeccionava internament, ara és més de carrer i sovint es compra. Busquen les peces i les transformen: les tenyeixen, les envelleixen o les adapten a cada personatge. “El màxim que fas és dels anys setanta. No vas tant des de zero, però porta més feina”. Evocant un vestit amb serrells que, abans de sortir a escena, ajudava a pentinar qui pogués, constata: “L’única cosa que no ha evolucionat és que es prescindeixi d’algú de sastreria durant la funció. Si hi ha molts canvis de vestuari, o s’ho fan entre actors o els ajuda la regidora”.
Noemí Alesan (relacions públiques)
La cara del Lliure
Noemí Alesan ha conegut el Lliure des de pràcticament tots els àmbits. Hi va arribar el 1999 com a taquillera després de fer d’acomodadora al TNC. Més tard va ser cap de sala, secretària de direcció (amb Àlex Rigola), secretària de comunicació i, des del 2004, responsable de relacions públiques. “Cada director ha deixat la seva empremta, i això fa que t’hagis de posar les piles. És molt enriquidor”. De la casa, valora la possibilitat de “passejar pertot arreu i veure la feina dels companys”, així com la pinya i l’estima de l’equip més enllà dels departaments, ben presents a les barbacoes. També destaca el privilegi de veure grans espectacles i tractar amb creadors internacionals. Entre els records, llargues converses de taulell amb Anna Lizaran i l’època “boja, divertida, apassionant” de Rigola.
Albert Minguillón (comunicació)
Fer del públic una comunitat
L’actual director de Comunicació, Públics i Mediació Cultural –comparteix el càrrec amb Anna Madueño– ha crescut professionalment al costat del públic. Des del 2003 ha fet acomodació, taquilla, atenció al públic, cap de sala i direcció de públics. Avui acosta el projecte artístic als espectadors i vetlla perquè els sigui proper i s’hi vinculin. “No volem només que la gent vingui, sinó que torni”. Per Albert Minguillón, cada canvi de direcció implica “una renovació” de la manera de treballar i del que s’espera de l’equip: “Quan ens plantegen un repte, ens arremanguem i el tirem endavant, perquè som el Lliure i ho podem fer a còpia de voluntat i feina ben feta”. Mai oblidarà una funció en què, després de reconfigurar la sala, van numerar malament les butaques i ningú trobava el seu lloc.
Ana Castillo (secretària de direcció)
La memòria de la casa
Les primeres passes d’Ana Castillo al Lliure van ser com a taquillera a Gràcia. Era el 1994, venia del món de l’oficina i el teatre li era pràcticament desconegut. Tant és així que, en una de les entrevistes, no va reconèixer l’aleshores director, Lluís Homar: “Em sonava molt, però no l’acabava d’ubicar. Quan vaig veure que era el de La Colometa em moria de riure”. El 2001 va assumir la secretaria de direcció coincidint amb el trasllat a Montjuïc, “una experiència brutal”. Com diuen al Lliure, “l’única cosa que no he pogut fer ha estat cosir amb en Fabià Puigserver”, però ha treballat amb totes les direccions, organitzant el dia a dia i fent de pont entre equips. Han canviat les eines de treball i les dimensions del projecte, però assegura que l’esperit continua sent “molt casolà”.
Carles Cano (coordinador de direcció)
De la recepció a la gerència
Carles Cano no s’explica sense el Lliure. L’adjunt a gerència va iniciar-se el 1997 com a recepcionista, quan a Gràcia eren pocs i feien una mica de tot. “Va ser com entrar a treballar a l’Olimp”, afirma. Després va passar per relacions públiques, cap de sala, producció (amb el salt a Montjuïc) i coordinador de direcció (amb Lluís Pasqual), una trajectòria que li ha valgut el sobrenom de “la veu de l’experiència”. Ressalta que Àlex Rigola va obrir el Lliure a nous llenguatges i a una mirada internacional; Lluís Pasqual va consolidar-ne el prestigi, i Julio Manrique ha tornat a atreure públic. Rememora amb afecte com en Fabià feia servir la Moira –la gossa de Carlota Soldevila, actriu i cofundadora del Lliure– com a termòmetre dels assajos: si es movia abans d’hora, la peça funcionava.
