Escena Poblenou celebra el seu vint-i-cinquè aniversari amb la publicació del llibre ‘L’escena que crema’
Un sofà en flames levitant sobre el mar. A sota, un lema: “L’únic sofà que il·lumina és el que crema”. Agafant com a inspiració la proclama anarquista i anticlerical (“L’única església que il·lumina és la que crema”), Escena Poblenou està de celebració. Aquest mes d’octubre bufarà un pastís amb vint-i-cinc espelmes, i l’aniversari es materialitzarà per partida triple: la nova edició del festival, la publicació d’un llibre i una gran festa.
Un quart de segle no es fa cada dia, i Ada Vilaró i el seu equip van pensar que un llibre serviria de testimoni gràfic de la feina feta durant tots aquests anys. El que van tenir molt clar des d’un inici és que aquest llibre no havia de parlar només del passat, sinó que s’havia de pensar des del present i amb la mirada posada en el futur de l’escena contemporània. Parlo amb força coneixement de causa: em van encarregar la coordinació del volum, ara fa un any, i la confecció del llibre ha sigut la demostració que Escena Poblenou és un festival estimat per moltíssima gent.
L’Ada ho tenia molt clar: el llibre havia de ser un collage, un mosaic de mirades diverses. L’escena que crema conté articles d’especialistes, periodistes culturals com ara Jordi Bordes, Alba Cuenca, Manuel Pérez i Muñoz o Ana Prieto Nadal, però també inclou les veus de moltes persones vinculades, d’una manera o d’una altra, amb Escena Poblenou. Productores, tècnics, espectadores, veïnes, entitats… i artistes, molts artistes. Des de Miquel Barcelona explicant quan va fer match amb el tècnic que s’acabaria incorporant a la seva companyia, la tradicional truita de patates que Las Glorias Cabareteras demanen a cada bolo o l’abraçada emocionant que van viure Agnès Mateus i Quim Tarrida davant de Can Felipa. Sabíeu que Emma Bassas i Judit Martín van celebrar el desè aniversari de la companyia Dejabugo entrant a escena sobre dues Harley-Davidson? A Escena Poblenou pot passar de tot.
Retrat fidedigne
La gràcia del llibre (mal m’està dir-ho, per la part que em toca) és que la convivència dels articles periodístics amb les dedicatòries més personals configura un retrat molt fidedigne del que ha estat i és Escena Poblenou. Un festival que va néixer el 2002 des de l’entusiasme i la inconsciència d’Ada Vilaró i Sergi Estebanell i que, any rere any i sense molestar ningú, ha trobat el seu lloc en el mapa escènic de Barcelona. Resulta especialment revelador l’article de l’arquitecte i investigador Ivan Alcázar Serrat (un dels comissaris de l’exposició “Barcelona: ciutat i teatre”, que s’ha pogut veure al Born) que, com si fos un guió cinematogràfic, fa un recorregut urbà pel Poblenou, un barri que amb pocs anys ha passat d’estar ple de fàbriques abandonades a ser un parc temàtic d’hotels, pisos turístics, espais de coworking i cafès d’especialitat per a expats.
Una altra firma que casa molt bé amb l’esperit de L’escena que crema és la de la periodista Carme Canet: ella va participar, com a actriu, en la primera edició del festival, i relata alguns dels moments estel·lars que ha viscut, com a espectadora, al Centre Moral i Cultural del Poblenou, un dels epicentres d’aquesta cita ineludible de la tardor escènica. Els que ja tenim una edat volem creure que el 2002 va ser fa quatre dies, però resulta increïble comprovar que ràpid que ha canviat tot: la primera edició del festival es va fer gràcies a una aportació d’un milió de pessetes (sis mil euros) per part de l’ICUB, i l’Ada Vilaró i el Sergi Estebanell anaven corrents d’un lloc a l’altre amb walkie-talkies (els telèfons mòbils encara eren una cosa molt minoritària). Amb els anys, Escena Poblenou ha anat consolidant projectes com els Embrions (d’on va sortir la companyia Llum de fideu) o iniciatives com Les Escèniques, amb la complicitat de l’Antic Teatre, La Bonne i la Fundació Joan Brossa.
Aquest octubre celebrarem els vint-i-cinc anys d’Escena Poblenou, amb aquella alegria, però sense oblidar mai el risc i el compromís que han caracteritzat el festival. Per molts anys més!
