Figures discretes però imprescindibles que vetllen per la continuïtat narrativa i emocional d’una pel·lícula.
L’script (o secretària de rodatge) vetlla per la continuïtat narrativa, visual i emocional d’una pel·lícula, registra tot el que passa durant el rodatge i proporciona al muntador la informació necessària per reconstruir la història. És un ofici discret que exigeix memòria, observació, capacitat d’adaptació i mà esquerra per relacionar-se amb tots els departaments. Núria Villazán, Marieta Torrent i Anna Peris Lluch expliquen els reptes d’una professió tan imprescindible com sovint poc coneguda.
La barcelonina Núria Villazán és guionista i directora de cinema, però sobretot script. Ha treballat amb directors reconeguts com Joaquim Jordà, Joaquim Oristrell, Agustí Villaronga, Judith Colell i José Corbacho. Cada cineasta li ha plantejat un repte diferent: Oristrell li posava deures, perquè concretava molt i, amb Jordà, havia d’estar a l’altura, no ser pesada i mantenir una conversa constant. Jordà, a qui li agradava molt el teatre i treballava físicament a prop dels actors i actrius, tenia les seves teories. Per exemple, no utilitzava video assist –que ho grava tot i permet revisar les preses per comprovar els detalls– perquè no es volia contaminar de la imatge donada.
Amb Villaronga, el repte era un altre. Era molt exigent i ho tenia tot al cap: la planificació, el ritme…, i era molt bon director d’actors, tot i que de vegades només els deia: “Fes-ho!”. Abans, però, havia estat director d’art, i això també es reflectia en els decorats, que podia modificar completament en el moment de rodar. “La idea és no aferrar-se tant al detall de la continuïtat si està fet amb consciència”, remarca Villazán.
Segons la Núria, el més difícil per a una script és la contenció: “En els rodatges tothom fa com els gossos, que guarden el seu territori. Has d’estar atenta, però ser poc invasiva”. I afegeix: “Tenim la temptació que el treball es vegi, però el nostre no s’ha de veure”. Sobre aquesta discreció explica que, al seu segon rodatge, amb Francesc Bellmunt a Gràcies per la propina, li van recomanar que s’assegués; havia d’aconseguir ser empàtica per dir les coses i que l’equip li preguntés a ella i no a l’ajudant de direcció.
Amb els anys, Villazán ha après en què cal fixar-se i que la comunicació és essencial. “L’script té eines com les fotografies, però la memòria del diàleg, de la narrativa i de l’acció són molt importants; alguns detalls serveixen per estar concentrada”.

Psicòlogues invisibles
Valenciana i resident a Barcelona, amb més de vint-i-cinc anys d’experiència, Marieta Torrent ha treballat com a script amb Cesc Gay, Elena Martín, Rodrigo Cortés i Pau Freixas, que li va ensenyar gairebé tot l’ofici. “Té molt clar el ràcord emocional i el de la història, i deixa que les aportacions de cada departament generin debat”.
Aquesta llibertat es fa igualment evident en els assajos, on l’script també pot opinar. Marieta destaca la “meravellosa construcció dels personatges” viscuda amb la directora Celia Rico, de La buena letra. “Als assajos es canvien diàlegs i es modifiquen escenes”, i les scripts són “la memòria del rodatge i els ulls del muntador”. En un context en què “cada cop hi ha menys diners i el muntatge va més ràpid, com amb les sèries”, se’ls exigeix donar més informació al muntador, apunta.
Amb Rodrigo Cortés li va costar especialment El amor en su lugar: una hora i mitja a temps real amb ràcord. “Les pel·lícules que passen en un sol espai i un sol temps són molt més complicades”. També va resultar complexa La cena, de Manuel Gómez Pereira, amb un sopar de mitja hora rodat durant tota una setmana en molts espais diferents.
Mirant enrere, Torrent explica que “Cecil B. DeMille es carregava expressament el ràcord amb els talls, mentre que els creadors del muntatge soviètic ja es fixaven en la continuïtat. L’ofici de script va néixer a Hollywood per fer de policia del rodatge: molts directors confiaven aquesta feina a les seves dones, les úniques que els aguantaven”. I conclou: “Les scripts són les psicòlogues del rodatge: han d’estar atentes, no discutir i procurar que no es noti que hi són”.

Adaptar-se al rodatge
Anna Peris Lluch ha col·laborat amb cineastes com Marcel Barrena, amb qui s’entén molt bé, i ha treballat en totes les seves pel·lícules excepte Mediterráneo. Per ella, una script ha de saber, sobretot, quina informació transmetre i quina callar.
Treballar amb Jaione Camborda a O corno l’ha fascinat –“ara ha rodat Mare de sucre amb una majoria d’intèrprets amb diversitat funcional”– i, com a script, la va impactar La casa de papel, pels reptes que plantejava.
Precisament, un dels grans aprenentatges de Peris ha estat adaptar-se a la manera de fer de cada director. “Carlos Marqués Marcet trenca moltes normes de continuïtat i quasi mai treballava amb scripts. En la sèrie La Ruta, quan treballava amb els actors no volia interrupcions”. Amb ell, Anna no podia entrar en les preses i marcar. “Hi ha directors metòdics i grans produccions que exigeixen a l’actor el màxim detall sense perdre l’emoció. D’altres, en canvi, no permeten que se li demani que canviï de mà si això pot perjudicar la interpretació”.
Els espectadors detecten cada cop més els errors de continuïtat, però, com observa Peris, “si la pel·lícula està ben construïda emocionalment, aquestes imperfeccions no els expulsen”. Les tres scripts coincideixen: el més important és preservar la continuïtat emocional. Al capdavall, el cinema és emoció.

