Assenyalem les barreres que dificulten l’accés a les sales a persones amb diversitat visual, auditiva o de mobilitat.
El castellà arrasa a les sales de cinema. A Barcelona augmenta la versió original però els subtítols gairebé mai són en català, que ja és només la llengua habitual d’una tercera part de la població. Però a banda de l’arraconament del català, qui més queda al marge? Les sales i les projeccions són accessibles? Estan pensades perquè hi puguin assistir persones amb problemes de visió, d’audició o de mobilitat? La resposta és que tampoc.
Hi ha cinemes cent per cent accessibles per a persones amb cadira de rodes? Hi sol haver dos o tres espais reservats, però si un grup petit vol assistir-hi ja no pot. Hi ha interpretació amb llengua de signes? En general no. S’ofereixen sessions pensades per a les persones amb autisme? Gairebé mai. Subtitulació per a persones sordes? Molt poc. Audiodescripció? Cal una app, i és només per a grans estrenes. Hi ha persones amb discapacitat treballant al món audiovisual? Estranyament.
El balanç és preocupant i, com amb l’ús del català, la tendència no és positiva. “L’ecosistema audiovisual és un reflex del que passa a la societat, que no ens té en compte”, sospira Alba Saskia, guionista sorda i tècnica d’accessibilitat audiovisual. “Això es veu molt clarament amb la ficció, que no ens inclou”.
Saskia es va formar fa deu anys i es va trobar amb un sistema educatiu poc preparat per a una alumna com ella. “Falten lleis i normatives que acompanyin els canvis. Si no n’arriben és difícil que passi, sobretot mentre les persones amb discapacitat continuem fora dels llocs on es prenen les decisions”.

Recentment ha cofundat La Crip, una consultora que vol donar un cop de mà a les productores audiovisuals interessades a fer les coses bé. Volen explicar que no n’hi ha prou amb posar subtítols, audiodescripció o llengua de signes. “Necessitem ser-hi des del principi, en els equips, en les decisions creatives, quan es decideix què s’explica i com s’explica”.
Eixamplar la mirada
Qui també creu que aquesta sensibilitat és necessària des del “minut zero” és Berta Frigola, dona sorda signant que ha participat en curtmetratges, anuncis i obres de teatre en què ha assumit rols diversos. Considera vital comptar amb persones sordes a l’equip. Creu que no pot ser que la seva participació sigui testimonial i que es limiti a “corregir els errors o canviar les coses” que ja han estat creades “amb una perspectiva audista”. Vol que “s’obri la mirada” i que s’aconsegueixi que tot el procés sigui “inclusiu i accessible”, que no quedi limitat “al que passa davant les càmeres”.

Lluita contra els estereotips
Una de les conseqüències principals és que s’acaben estrenant pel·lícules plenes d’estereotips. “Moltes vegades falta el punt de vista de la persona que ho està vivint”, reflexiona el director de cinema Carlos Puig. “A vegades es busca parlar-ne amb humor… però no és el nostre humor”.

Puig va néixer amb les pupil·les en constant moviment. Aquesta particularitat li ha tancat moltes portes. Malgrat formar-se a l’EMAV, a la Universitat Pompeu Fabra i a l’ESCAC, fer les pràctiques a TV3… no n’hi ha hagut prou. “Moltes vegades m’han intentat treure del cap la idea de dirigir, però això és el que em fa feliç. Quan no dirigeixo, el cos em passa factura”.
Malgrat la seva determinació, les negatives i evasives l’afecten. “En l’àmbit de la salut mental és molt complicat, hi ha un treball psicològic molt gran. Et fan sentir que no ets productiu, he patit bullying. El noranta per cent de les persones segurament haurien abandonat, però jo he tingut la sort que la meva família m’ha donat suport”. Gràcies a la seva constància ha autoproduït cinc curts de baix pressupost.
Com a espectador va poc al cinema. Si arriba sol a la sala de projecció no veu on és la seva butaca. “Només que hi hagués una línia a terra ja seria de molta ajuda”. A més, no pot llegir els subtítols. “És com a les notícies de TV3, ara hi ha una part a la qual no tinc accés”.

Reivindicant un dret
Qui fa més d’una dècada que lluita per canviar-ho és el Festival Inclús de Barcelona, centrat en la discapacitat i que té lloc a finals de novembre. “Aquí ha de passar el mateix que amb les dones, hem d’aconseguir la inserció laboral de les persones amb discapacitat”, reflexiona Adriana Pérez, codirectora. “Que siguin a la direcció, al guió… no només intèrprets”.
A l’Inclús reben cada any 400 pel·lícules, però els costa trobar el finançament per fer-ho possible. “L’accessibilitat s’emporta una gran part del nostre pressupost. A banda, moltes persones no estan habituades a venir. Se’ls diu que hi haurà una subtitulació per a persones sordes, però llavors no funciona. O que es fa una xerrada posterior i que no hi hagi un intèrpret de llengua de signes”. Ofereixen consultories per a festivals i sales perquè puguin millorar. “La cultura és un dret”, remata Pérez, “i en aquest àmbit necessitem fer passos endavant”.

| LES SESSIONS ‘TETA’ DEL MALDÀ |
| Des de fa una dotzena d’anys, el Cinema Maldà de Barcelona programa sessions pensades per a famílies amb bebès. En diuen Maldanins, i tenen lloc un parell de vegades al mes. La pel·lícula és per a adults, o sigui que estan recomanades per anar-hi amb nadons que encara no caminen. Adapten el so i la temperatura. “No molestes, tothom és com tu”, diu la seva responsable, Natàlia Regàs. Ofereixen un lloc on canviar els bolquers i un difusor amb olis essencials. “Busquem un ambient bonic”. Les criatures hi van amb avis, pares, mares o amistats. Aquesta mena de sessions, que també s’ofereixen als Cinemes Verdi de Barcelona i a altres ciutats com Badalona o Palma, són també anomenades “sessions teta”. Són pel·lis subtitulades, “perquè si hi ha més ambient no et perdis paraula”. Eviten les que són “violentes o d’abús”. Regàs creu que això pot sembrar una llavor: “Sempre penso que en el futur és més fàcil que siguin cinèfils. Ja han vist cinema en una sala fosca!”. |
![]() |


