L’alegria de perdre’s les coses és la nova rebel·lió.
Mostrar una “gran preocupació” per acostar el teatre al públic jove, i citar-la en les presentacions de les programacions, sembla que ja és suficient per omplir la indústria d’una falsa sensació d’implicació de les institucions.
Els de dalt diuen que pateixen molt pel futur del teatre català, però aquesta preocupació sovint es queda amb el diagnòstic; es parla de l’envelliment del públic quan realment els noms que ocupen els espais de decisió són sempre els mateixos. Ara bé, realment alguna d’aquestes persones està accionant? Potser el públic jove també volem escoltar les creadores joves. Veure com els mateixos noms ocupen les programacions temporada rere temporada ens deixa un marge de representació ben petit, lluny de la preocupació institucional que se’ns ven.
Quan la programació no genera un vincle real amb els joves, necessitem un altre incentiu per comprar una entrada. Molts cops, els motius tenen més a veure amb el fet d’acumular un capital cultural que no pas un interès genuí per la proposta. Que el nínxol és el nou mainstream és una obvietat, i quedar-ne fora seria una pèrdua greu, alhora, de capital social. Ara bé, en uns temps en què el FOMO (fear of missing out, o la por de perdre’s alguna cosa) forma part del centre de les nostres converses, saber que la Rosalía va estar a la Beckett i no vas ser-hi et sembla una oportunitat perduda de tenir el millor dia de la teva vida. I, potser, el que et queda per consolar-te és sentir que estàs mirant la mateixa obra que ella va veure uns dies enrere. Així, quan les teves amigues parlin de l’episodi de Radio Noia, podràs dir que l’obra et va encantar i que segur que vas seure al mateix seient que la Rosalía.
Juan Evaristo Valls Boix, a JOMO, El gusto de perder (Anagrama), descriu el FOMO com un acte que ja va de tornada, en què la hiperproducció respon amb el fet que l’alegria de perdre’s les coses és la nova rebel·lió, un acte de llibertat (reduint-ho a grans trets superficials). Però com ja ens passa dins la indústria escènica, nosaltres encara no hem arribat en aquest punt, i encara intentem el despertar del FOMO dins els teatres (reduint, de nou, el concepte a la conseqüència de la por de no ser-hi). I, quan apareix, ja s’han exhaurit les entrades o l’obra ja fa dues setmanes que ha acabat.
Dir que estem a l’era digital, però tancar l’acció dramàtica i el panorama teatral només a l’edifici és contradictori. El FOMO no és espontani ni neix del no-res. Les xarxes tenen un paper clau en les expectatives dels espectadors i en la creació del públic. Ophelia’s Got Talent, de Florentina Holzinger, que va passar pel Grec, o el cas de l’atac a l’obra Gang bang, de Josep Maria Miró, podrien ser alguns dels exemples sobre com un fil de X intervé en la nostra visió de l’obra modificant les nostres expectatives. Mentrestant, una crítica catalana amb la voluntat de ser gatekeepers romàntics només ens deixa unes publicacions poc atrevides que podrien ser gairebé la sinopsi dels mateixos quatre des de fa cinquanta anys. Ja ho deia Liddell: “De la crítica espanyola no cal ni parlar-ne”.
Necessitat i voluntat
La necessitat de formar part d’una comunitat és cada vegada més forta en un moment en què els nínxols culturals són més definits que mai. Aquests espais poden ser, alhora, refugi i frontera. Ens donen un lloc on pertànyer, però també marquen qui queda dins i qui en queda fora. I posar aquest desig de pertànyer, d’entendre i de formar part d’alguna cosa al centre de la creació és una de les maneres més honestes de connectar amb el públic. Però ser del club de les padrines que van al teatre no sembla que moli tant.
La voluntat d’anar al teatre no només parteix de l’espectacle en si, sinó també de l’storytelling que es construeix al seu voltant: l’ús mediàtic, la manera com circula a les xarxes… Jo tampoc vull veure un TikTok del Josep Maria Mestres, però llavors plantegem-nos que potser el problema ve de dalt. I no parlo que totes hàgim de ser unes estrelles del pop per tal d’aconseguir fomentar el FOMO de les espectadores, sinó de tenir un espai des d’on poder acostar el que realment ens interessa a aquest “públic jove” tan omnipresent.
Dir que la gent jove no va al teatre fa cringe. Assenyalar fora quan la problemàtica neix de dins és de tenir molt poca vista, i, si tens la responsabilitat de programar un teatre, potser també tens la responsabilitat de mirar una mica què hi ha d’atractiu dins la cartellera i per a qui. Però mentre això no passi, ens tocarà seguir publicant vídeos a les xarxes demostrant com de divertides, espontànies i properes podem ser, esperant que algú dels qui encara es preocupa per la mitjana d’edat del públic ens miri, i de passada, ens deixi una sala on poder assajar. I, a aquest ritme, sembla que ens hem passat l’etapa de tenir FOMO pel teatre per la del JOMO directament (però, aquest cop, tenir JOMO per la cultura no és gens revolucionari).
