L’accés a (el que vulgueu) és un dret que hem de saber gaudir i exigir en parts iguals. Cap als anys vuitanta, quan vaig començar a interessar-me per la gestió de la cultura i de les arts escèniques, no era fàcil emmirallar-se en projectes que fossin capitanejats per dones, les referents femenines no eren visibles. Encara ara, tot i que hem canviat de segle, l’accés a la igualtat d’oportunitats segueix sent una quimera i va molt més enllà de la mal anomenada paritat entre homes i dones. La igualtat d’oportunitats, l’accés, té a veure —només— amb l’equitat, i això demana atendre totes les diversitats. Ens calen els referents, i a través d’aquest escrit tinc l’oportunitat de donar visibilitat a les dones que m’han acompanyat i s’han convertit en els meus miralls de capçalera.

Per començar dos pilars, la primera la Ma Aurèlia Capmany, una dona que em va captivar pel seu mestratge, per les seves capacitats. El seu llegat és llarg i ample, i sempre m’he preguntat com es poden fer tantes coses amb tant compromís ètic i estètic. La segona l’Elena Posa, que a finals dels anys vuitanta posava els punts sobre les is al Festival Grec i als anys noranta al Mercat de les Flors i a l’INAEM.

Segueixo amb un llistat de dones professionals amb capacitat de liderar projectes brillants i crear models de gestió i de país. Dones amb les quals sovint interactuo i de les quals continuo aprenent.

La Tena Busquets, la dona que m’ha ensenyat que programar arts en viu és també una activitat artística, la programadora més creativa que tenim al país. La Marta Oliveres, la mànager que m’ha fet estimar els artistes. La Magda Puyo, la camaleònica de la gestió i la direcció. La Semolina, l’ull més intuïtiu i esmolat del país. La Tere Almar, la batalladora de la gestió escènica pública; encara recordo la Xarxa de Teatres. L’Àngels Margarit, la creadora al servei d’un projecte referent. L’Ada Vilaró, l’artista que sempre m’ha encomanat compromís. La Cristina Alonso, la gestora que condueix artistes i comunitats. L’Amaranta Gibert, la programadora discreta. L’Anna Giribet, la que sap escoltar els artistes. La Carme Portaceli, la lluitadora que vol fer del Nacional el gran teatre del país. La… La llista és força més llarga, però l’espai de l’article és reduït.

Sabeu què tenen en comú totes elles? Que són generoses a l’hora de treballar. Us convido a anar ampliant aquesta llista amb les vostres referències; avui us he parlat (d’algunes) de les meves.

 

També t’interessarà:

Varietat de referents

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta