Després de 15 anys el polèmic creador belga torna a Barcelona.

El seu treball es caracteritza per portar al límit les disciplines artístiques que conrea, que són quasi totes. ‘Enfant terrible’ als seus quasi seixanta anys, afirma sempre que en té ocasió que no busca intencionadament la polèmica que l’acompanya de forma constant. Admirat i reprovat a parts iguals, pocs poden posar en dubte la influència cabdal que el seu treball de director d’escena ha tingut dels vuitanta fins a l’actualitat. Després de 15 anys d’absència torna a Barcelona per parlar oportunament de nacionalisme i pàtria. Hem aconseguit que ens contesti algunes preguntes

Busquem entre la seva inabastable producció alguna acció que il·lustri els seus orígens. En destaca una performance de finals dels setanta en què cremava bitllets del públic per a després pintar amb les cendres que n’obtenia. En l’òrbita del corrent del happening, els inicis com a creador plàstic de Jan Fabre (Anvers, 1958) s’havien caracteritzat per un fort component d’acció simbòlica representada en viu. El salt a l’escenari i la creació d’una companyia teatral pròpia, Troubleyn, van ser en certa manera passos naturals. “Amor i sexe”, ho justifica. “M’he enamorat dels ballarins i actors. Vaig començar a escriure i crear teatre per a ells perquè em van inspirar. Encara somio cada nit amb els meus performers”.

El seu univers teatral rupturista planteja coordenades com la d’“instal·lació viva”, que porta el treball dels seus intèrprets fins a límits físics i mentals poques vegades explorats en les grans places mundials del teatre d’avantguarda. “L’actor és un concepte del teatre burgès del segle XIX. Al segle XXI parlem de performers, i els meus performers són guerrers de la bellesa”, sentencia. Segons la guia de Fabre, la consciència envers el mateix cos en relació amb el temps i l’espai és el que ajuda els integrants de la seva companyia a emprendre l’acció correcta en el moment adequat: “Formo els meus intèrprets per inventar i reinventar-ho tot en el mateix moment de l’actuació”, explica. “Els meus guerrers de la bellesa tenen el coratge, en l’univers de les meves actuacions, de viure perillosament i arriscar-se a fracassar o triomfar. Amplien els límits de la seva naturalesa. Igual que els herois de les tragèdies clàssiques, lluiten contra estructures i construccions previngudes. En fer-ho, es crea una espècie d’atemporalitat que supera qualsevol ideologia. El guerrer és mortal, aquest és el seu destí. Però també pretén no ser mortal i aquest és el seu pecat. Aquesta és l’essència de la meva tragèdia com a creador de teatre.”

Provoca sensacions enfrontades entre el plaer estètic i el fàstic, entre el somriure irònic i la indignació

El cos i el temps, frontera i coordenada

En el corrent d’imatges convocades per Fabre a escena pot passar qualsevol cosa. La superposició de motius plàstics, textuals i coreogràfics posa en circulació un magma simbòlic en què els límits físics i mentals exploten en múltiples direccions, que provoquen en l’espectador sensacions enfrontades que cavalquen entre el plaer estètic i el fàstic, entre el somriure irònic i la indignació. “En el cos comença i acaba el meu treball, ja que és l’element que encarna la metamorfosi”, puntualitza. “La idea de la metamorfosi és fonamental per a mi, ja que relaciona la meva fe en el cos, en la seva fragilitat, i planteja la qüestió de com sobreviuran els éssers humans en el futur.”

A tall d’exemple, una de les seves últimes i polèmiques creacions, Mount Olympus, que estirava la capacitat tant d’intèrprets com d’espectadors exposant-los a un espectacle de 24 hores de durada, que podrem veure al Teatre Lliure el mes de juny de 2019. S’hi representa la pràctica totalitat de les tragèdies gregues en un context simbòlic de bacanal en el qual sexe, sang i mite desafiaven els confins de la representació teatral. “Mount Olympus va ser creat per reflexionar sobre què vol dir avui la catarsi, a nivell polític, social i filosòfic. La trobada entre actors i públic esdevé un moment espiritual i provocador, un veritable esdeveniment”, puntualitza. Però, per què 24 hores? “El temps és l’element arquitectònic de la creació: l’ús d’acció real i temps real, de fatiga real i autèntica percepció formen la cèl·lula nerviosa del meu treball. A través del temps i la repetició, revelem l’estat de la nostra presència física d’una manera diferent”. Però si la jornada sencera de representació és definida pel seu autor com “una marató”, la nova peça que portarà a Barcelona al juliol és “l’esprint.”

“És important que els artistes s’arrisquin i confessin clarament el que defensen”

La cara absurda del nacionalisme

Els dies 20 i 21 de juliol es presenta a Barcelona en el marc del Festival Grec, Belgian Rules/ Belgium Rules, l’última creació fabriana que el mateix autor defineix com “una declaració crítica d’amor” al seu país, Bèlgica: “Volia crear un homenatge i alhora mirar la qüestió amb lupa: mostrar tota la bella lletjor i la lletja bellesa de Bèlgica. És una celebració i, alhora, un examen crític. Per exemple, parlem del que han fet els belgues al Congo, que ha estat un tabú durant molt de temps. Serà una reunió festiva, una col·lisió entre paraula i imatge ben pròpia del meu llenguatge visual i teatral.”

Patriotisme, nacionalisme. La reflexió és ben oportuna en un context social i polític en què fins i tot les fronteres europees es qüestionen. “El creixement de l’extrema dreta i, en una versió més tolerada, del nacionalisme, no és només un fenomen belga sinó desgraciadament una tendència europea, occidental i fins i tot mundial. Aquests moviments populistes creen la por, com l’extrema dreta a Bèlgica, que vol un país flamenc independent.” Fabre té clar que defensa una Bèlgica unida i rebutja qualsevol moviment que aposti pel trencament d’Europa: “En aquests temps de creixents sentiments nacionalistes, tancant fronteres i temors, és important que els artistes s’arrisquin i confessin clarament el que defensen.”

Belgian Rules / Belgium Rules © Wonge Bergmann

Escena multidisciplinària

Va ser el primer artista viu que va tenir una exposició pròpia al Louvre, l’encarregat de decorar un sostre del Palau Reial de Brussel·les amb un milió i mig d’escarabats, pinta amb la seva sang, amb el seu semen, elements que fan d’ell un dels artistes plàstics més buscats del moment. Indaguem en la relació entre la seva faceta d’escultor i pintor i la de director d’escena: “Trio el millor mitjà per a la idea que tinc”, ens remarca. “Quan miro la meva obra des de la distància, veig una papallona. El cos de la papallona representa l’art de la performance, l’ala esquerra representa el teatre i l’escriptura, i l’ala dreta les arts visuals.”

Partint d’una base tan abstracta, baixem a l’arena escènica: què és el teatre per a vostè, senyor Fabre? “Encara faig teatre perquè m’agrada la passió de la gent, dels meus intèrprets. És tan bonic veure que donen el seu cos i ànima al procés de treball sense que estiguin contaminats per forces econòmiques. En comparació, les arts visuals estan més connectades amb el mercat monetari capitalista. La bellesa del mitjà teatral és efímera. És un dels últims llocs espirituals del món on la gent es reuneix per compartir energia i una profunda saviesa. Sempre hi ha un vincle secret entre l’obra d’art i l’espectador. El públic sempre és sobirà. El públic completa la peça d’art. No hi ha teatre sense públic i no hi ha catarsi sense públic.”

“Crec en la força i la vulnerabilitat de la bellesa. La meva inclinació sistemàtica pels experiments mai no va estar relacionada amb modes passatgeres. Els meus treballs teatrals i d’arts visuals estan relacionats amb les grans tradicions dels primers ritus, el teatre antic i les pintures clàssiques. Crec que no hi ha avantguarda sense tradició. Em considero un artista de l’edat mitjana.”

Belgian Rules / Belgium Rules © Wonge Bergmann

 

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura és fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta