Parlem amb l’actriu sobre la seva carrera amb motiu de les entrevistes del número especial EntreacteLGTBI

“És un abans i un després en la meva vida, claríssim.”

Així és com Míriam Escurriola defineix el seu treball a Limbo i Crotch, dos espectacles de creació contemporània que reflexionaven sobre la identitat de gènere des d’una barreja de llenguatges escènics: teatre, música, dansa i performance. Limbo, protagonitzat per Mariona Castillo, era el quart espectacle de Les Impuxibles, la companyia de les germanes Peya. Escurriola, que ja n’havia dirigit les tres peces anteriors (Tot és fum, Mrs. Death i (A)murs, a love story), recorda com va sorgir la idea per a Limbo: “La Clara ens va explicar una anècdota personal. Feia pocs dies s’havia trobat amb un amic seu, Miquel Missé, a qui no veia des de feia anys, quan en Miquel encara era la Maria. Es van trobar i van reconnectar, com si no hagués passat el temps, amb l’única diferència que en Miquel havia ‘transitat’. Això ens va fer adonar de la pressió tan forta que exerceix el codi binari.” Aquest va ser el germen de Limbo, un espectacle basat precisament en els textos de Miquel Missé i del també activista trans Pol Galofré. El muntatge es va estrenar el 2015 al Teatre Gaudí i va fer tres temporades, passant també per FiraTàrrega i per la Sala Beckett.

Hi ha moltes maneres de viure el trànsit i d’entendre la identitat transgènere”

Amb Limbo ja en marxa, Escurriola també va participar (en aquest cas, com a assistent de dramatúrgia) a Crotch, de la companyia balear Baal. El muntatge, dirigit per Catalina Carrasco, col·locava en escena activistes trans de l’associació Generem per reivindicar la desaparició de la dicotomia home/dona com a única solució possible per posar fi a les desigualtats de gènere. “El procés d’investigació per a aquests dos espectacles ens va servir per adonar-nos que hi ha moltes maneres de viure el trànsit i d’entendre la identitat transgènere. Tractant aquestes qüestions, sovint se’ns fonien els ploms, i ens adonàvem que la mirada heteropatriarcal pesa molt, que tots tenim la necessitat d’etiquetar i encabir. Va ser un procés d’anar rascant, d’anar-se traient aquest pes de sobre. Jo mateixa feia biografia i m’adonava que de petita tampoc encaixava. Ens han matxacat molt, des de sempre, per invisibilitzar-nos. Avui dia tinc un posicionament i una mirada molt més rics gràcies a aquella experiència.”

Va ser un procés d’anar rascant, d’anar-se traient aquest pes de sobre”

Escurriola té clar que la reivindicació LGTBI va íntimament lligada al moviment feminista: “El feminisme persegueix la igualtat des de la diversitat, i totes les lluites que reivindiquen la diferència, d’alguna manera, ressonen. Jo soc lesbiana, soc feminista, i la meva creació teatral s’ha vinculat sempre a trobar una mirada crítica, reflexiva i necessària.” Una mirada que ha plasmat a Akelarre, de The Feliuettes, l’últim espectacle que ha dirigit i que es va estrenar el març a El Maldà. “Amb la companyia ho teníem clar. Ens dèiem: jo soc totes les dones, amb tota la seva identitat de gènere i amb totes les seves maneres de manifestar la seva identitat sexual. És una lluita global.” En aquest sentit, Escurriola subratlla que tant al feminisme com al col·lectiu LGTBI encara els queden molts deures per fer, també en el camp de les arts escèniques: “Hem d’escriure noves ficcions. Les històries que expliquem no poden ser normatives perquè la vida no ho és. La ficció configura el pensament, i ens calen nous patrons per a nous relats.”

És des d’aquest convenciment que no va dubtar a participar a D’Hom, un curtmetratge sobre les idees preconcebudes de gènere, el binarisme i les seves conseqüències, dirigit per Javier Blanco i Francesc Colomina. Escurriola hi interpreta la mare de l’Andreu (Aina Camps), que es nega a acceptar el trànsit del seu fill, a qui continua anomenant Laia. “Després de Limbo i de Crotch, va ser fantàstic poder col·locar-me a l’altra banda com a actriu i abraçar la humanitat d’aquella mare, entendre-la, entendre que ella no ho entén, i que pateix, perquè s’estima la seva filla.”

Tendim a no parlar-ne, a escudar-nos en la discreció i a deixar la nostra sexualitat en la nostra esfera més íntima”

Escurriola també és un dels rostres que apareix a LES nostres dones, el primer documental de temàtica lèsbica rodat a Barcelona, estrenat el 2013 i dirigit per Maia Jenkinson. La cinta recull el testimoni de diverses dones (esportistes, escriptores, artistes) que viuen amb naturalitat a quilòmetres de l’armari i que parlen del seu dia a dia, de la seva feina i de les seves passions. “Va ser una experiència preciosa. El món lèsbic, encara avui dia, és poc visible. Tendim a no parlar-ne, a escudar-nos en la discreció i a deixar la nostra sexualitat en la nostra esfera més íntima, i em va semblar pertinent obrir portes i finestres, buscar aquesta visibilitat. Per nosaltres i per totes les que vindran. S’ha de dir sense pudor: soc lesbiana.”

 

TAMBÉ T’AGRADARÀ: reGENEREció, editorial EntreacteLGTBI

Compartir.

Sobre l’autor

"Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al bany". Bertolt Brecht. Escric a Entreacte i parlo a RAC1.

Deixa una resposta