Vol canviar les regles del joc: taquilla inversa, lliga de teatre, l’espectador com a obsessió. Ha dirigit quatre obres en dos anys. Ha protagonitzat un Lorca, un Txèkhov, l’Incerta Glòria de Sales i Rigola. Ha muntat el restaurant Lluritu, perquè en aquest país sembla que per viure del teatre t’has de dedicar (també) a l’hosteleria. Pau Roca és actor i director, tot i que ell insisteix en autodenominar-se “un actor que de tant en tant dirigeix”. Un actor que, en comptes d’esperar que el truquessin i dirigissin, va decidir llançar-se a la piscina i muntar una companyia de teatre.

Corria l’any 2013. Feia sis anys que era el Rafa de Ventdelplà i el van trucar des de Madrid per fer les sèries de televisió MIR i després LEX. “Va ser una època molt fructífera com a actor però em va desgastar una mica i vaig veure coses que no m’agradaven del funcionament de la nostra professió”. Va tornar, va fer dues obres de teatre i va sentir que era el moment. Que necessitava fer alguna cos més personal. Així va néixer Sixto Paz. Una companyia formada, principalment, per col·laboradors vinguts de fora del sector teatral. Està convençut que això els ha ajudat molt a obrir-se a estratègies més creatives que arribin a l’espectador. Com la taquilla inversa, sistema pel qual el públic fixava el preu que volia pagar. Només la van practicar en tres espectacles –Si existeix encara no ho he trobat, Pulmons i L’Efecte– però el sacseig provocat es podria mesurar en l’escala de Richter. Tothom en parlava. Amb pedagogia, els espectadors començaven a saber quant valia tot allò que acabaven de veure, i que tota aquella gent que, durant noranta minuts els feia riure, pensar, desconnectar o emocionar-se, només volia un sou digne a final de mes.

“La Posició d’empresa és complicada: o fas teatre amable o ets anticomercial”

D’això ja fa cinc anys i deu espectacles. Ara acaben de finalitzar Bull a La Villarroel i estan preparant el proper espectacle, Les coses excepcionals. Un monòleg de Duncan MacMillan sobre un home que, des dels set anys, fa una llista de coses per les quals val la pena viure. “És la nova era dels monòlegs” explica. I afegeix que, com passava a Pulmons, “et mors de riure però et toca ben endins”. Novembre al Club Capitol i més endavant a Madrid. Aquí serà ell, allà Brays Efe, actor revelació darrere l’èxit de la sèrie Paquita Salas.

Què us fa dir que sí a un projecte? Respon ràpid: “Ha d’interpel·lar a l’espectador”. En Pau té molt clar que el que converteix el teatre en una experiència real és, en bona part, el contacte amb l’espectador. De fet, per això no es planteja dirigir cine. Va estudiar direcció a l’ESCAC, però es va adonar que “allò no anava amb mi”. No tenia ni té, de moment, la paciència d’aconseguir que “una productora et faci cas, es llegeixin el teu guió, decideixin invertir-hi”. I tot perquè s’estreni i amb prou feines aguanti una setmana en cartellera. “Nosaltres ens passem sis mesos parlant i debatent la propera obra de teatre, assagem durant un mes i mig, estrenem i, normalment, tenim més d’un mes de retorn amb el públic”. Clar i meridià.

Tot el que han fet els Sixto ha estat sota aquesta premissa, la de remoure l’espectador. Però mantenir l’equilibri entre allò que sents que vols fer i el que vol el públic és difícil. Molt difícil. “Per això, per poder experimentar més, com vam fer amb Dybbuk o Tender Napalm, necessitaríem l’ajuda d’un teatre públic” però en cinc anys no han aconseguit que els produeixin. Paradoxalment, el suport l’estan rebent de sales privades com la Villarroel (van fer Pretty i ara Bull), el Capitol i, evidentment, la Sala Beckett. “La nostra experimentació és la que ens ha posat en una posició complicada com a empresa. O fas teatre amable o ets anticomercial”, remarca. I continua: “La cartellera barcelonina potencia això i crec que té a veure amb com els teatres públics han educat els espectadors en els últims vuit anys. Si ells no donen peu a l’experimentació, l’espectador no anirà a veure muntatges menys convencionals”. Escac i mat.

Llavors què? pregunto. “L’experimentació la deixarem aquí. Optarem per espectacles que interpel·lin més a l’espectador i seguirem intentant que el teatre públic cregui en nosaltres”. O com a mínim, que donin un cop d’ull al panorama actual i al que es cou entre les companyies independents. Perquè darrere els 10 espectacles en cinc anys hi ha una productora que, tot i estar sempre al peu del canó, no té ni un espai de treball. Una companyia consolidada però que cap dels seus integrants viu només de ser un Sixto Paz. Una companyia que lluita, que treballa, que crea i que imagina, que estima el teatre. Són el teatre.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

Deixa una resposta