“Potser soc un dels actors que més treballa d’aquest país”, diu. I no li falta raó. Aquests dies s’ha posat en la pell de Johnny Byron “El Gall”, un d’aquells rols que marquen la carrera d’un actor. Arquillué hi ha arribat després d’haver afrontat dos papers colossals a Blasted i Àngels a Amèrica i d’haver debutat a la direcció amb un díptic de Václav Havel, Audiència i Vernissatge. I de Jerusalem a Nàpols, perquè al maig protagonitzarà Les veus interiors, d’Eduardo de Filippo, a la Sala Gran del TNC. El que dèiem, que no para.

Jerusalem, com qui diu, et va caure a les mans. 

Me’n van parlar alguns col·legues que l’havien vist a Anglaterra i que estaven convençuts que feia per a mi —els actors ja ho fem, que de vegades ens passem coses. Me la vaig empassar d’una tirada i me’n vaig enamorar absolutament. Em vaig emborratxar amb l’obra i amb el protagonista.

Què et va enamorar, de Jerusalem?

Costa molt trobar obres contemporànies que tinguin aquesta èpica. Té un misteri, una poètica i una volada inusuals. Johnny Byron “El Gall” està destinat a ser un dels grans personatges contemporanis, un referent que tots els grans actors voldran interpretar. M’enamoren els seus clarobscurs. És un autèntic malparit, però al mateix temps té un cor gegant. A més, l’obra és un cant a la llibertat, una defensa molt honesta que hi ha altres maneres de viure, cosa que em sembla molt pertinent amb tot el que està passant.

Tot el teatre és política.

De fet, podríem dir que “El Gall” és un abanderat de la desobediència civil. Blasted i Àngels a Amèrica també són dues obres molt polítiques. El teatre ha de ser-ho?

Tot el teatre és política, ja sigui Àngels a Amèrica o una comèdia de Feydeau. Sempre hi ha una idea a transmetre. El teatre entès com a polis, com un lloc o una comunitat on transmetem idees i les debatem. Això és política.

Jerusalem

L’Ian, en Roy Cohn i “El Gall”… 

…són tres personatges acollonants, algú els va batejar com «la trilogia de la mort». Cada vegada m’atrauen més els personatges patètics. En el sentit de pathos, no de ridículs. L’Ivan d’Art també és un personatge patètic, però en clau de comèdia. Com a actor, m’encanta passar per tots els registres possibles.

L’Ian, en Roy Cohn i “El Gall” són tres personatges monumentals, d’aquells que marquen la carrera d’un actor. Com els has afrontat?

Es tracta d’aportar-hi la teva sensibilitat, la teva mirada. Has de posar-hi sang, cos i ànima. La sort és que hi ha tants Ian, tants Roy Cohn i tants Johnny Byron com actors els vulguin fer. El teatre és com un joc, un joc molt seriós, i cada partida et demana una cosa diferent. Has d’anar provant, és un assaig i error constant. El que és clar és que són personatges molt grossos. Per encalçar-los necessites arribar-hi amb la motxilla una mica carregada i amb bona tècnica. Sovint no es té en compte, però la tècnica és fonamental. Els actors tendim a obsessionar-nos amb “la veritat”, però és la tècnica el que t’ajuda a arribar allà on les teves emocions o el teu cervell creuen que pots arribar.

En aquesta feina hi ha dues coses bàsiques: salut i il·lusió.

I tu com duies la motxilla?

Jo he tingut la sort de tenir grans mestres i de poder treballar sempre. Tot i així, els 50 van ser un punt d’inflexió. En aquesta feina hi ha dues coses bàsiques: la salut i la il·lusió. I jo em vaig adonar que la motxilla començava a estar molt plena. Se’m feia carregosa. Vaig notar que era el moment de fer certs replantejaments, de buidar-la una mica i omplir-la d’emocions noves. D’aquí, per exemple, que em llancés a dirigir, cosa que fins llavors no m’havia passat mai pel cap. Volia experimentar què se sent a l’altre cantó, i va ser una experiència fantàstica. Aprens a tenir una visió mes de conjunt. I això de poder estar-te a casa un dissabte a la tarda mirant el partit del Barça mentre ells fan funció és collonut (riu).

Blasted

Després d’Audiència i Vernissatge t’has plantejat tornar a dirigir?

Sí, però no ho vull convertir en un ofici. Hi ha molts actors, com el Julio Manrique o el David Selvas, que han anat derivant cada cop més cap a la direcció. Jo tinc ganes de fer d’actor, que és la meva feina, i si algun dia trobo una història que em vingui de gust explicar, excepcionalment puc passar a l’altra banda.

Com a actor ja has guanyat quatre premis Butaca. L’últim, pel paper de Roy Cohn a Àngels a Amèrica. A l’hora de recollir el guardó, vas agrair molt especialment la valentia d’en Quim Àvila. Com vas viure l’enrenou que va suscitar el fet que un actor blanc interpretés el paper de Belice?

Amb tristesa. És evident que vivim en una societat xenòfoba, i tot el que serveixi per donar visibilitat a aquest problema és bo. Té tot el sentit que el personatge de Belice l’interpreti un actor racialitzat, i potser la vam vessar de no fer proves a gent d’aquest col·lectiu. Però també defenso la llibertat del creador. Jo no soc homosexual, per exemple. A mi el que m’agradaria és veure actors racialitzats interpretant tot tipus de papers, fent de Ricard III i no tan sols d’Otel·lo. Crec que tots plegats ens hem d’ajudar d’una altra manera.

Et va sorprendre que en David Selvas declinés el Butaca a millor espectacle i entonés el mea culpa?

La posició del David és molt complexa. N’és molt conscient, d’aquest problema. Més que tots nosaltres. Sempre va actuar amb una honestedat absoluta, i ho va passar molt malament. Segurament va entonar el mea culpa per tancar definitivament aquella història. No sé si jo hauria fet el mateix.

Àngels a Amèrica

Àngels a Amèrica va ser l’últim muntatge de la Kompanyia. El Lliure en va anunciar la dissolució durant la recta final dels assajos.

Evidentment, tot plegat va afectar els ànims de la Kompanyia. Però van ser capaços d’abstreure’s de tot allò i adoptar el distanciament que calia. Van ser extraordinàriament professionals i van fer una feina magnífica. Últimament he tingut la sort de poder treballar amb actors molt joves i, hòstia, els admiro molt. Són una generació preparadíssima. Parlen idiomes, toquen instruments, es mouen com Déu… I en canvi, tenen moltes menys oportunitats.

La teva filla Emma pertany a aquesta generació. Quan et va dir que es volia dedicar al teatre, vas intentar treure-l’hi del cap?

No! A mi, a casa, no m’hi van posar cap pega. Al contrari, em van animar a ser actor perquè tampoc veien gaires més opcions (riu). M’ho van posar molt fàcil, i jo amb l’Emma he fet el mateix. A més, ella ha mamat teatre des de petita, i és molt conscient d’on es fica.

Tornem al Lliure. El teu nom no apareixia al manifest de suport a Lluís Pasqual. 

Ningú no em va oferir de signar-lo.

Ho hauries fet?

No ho sé, no m’ho vaig plantejar. A més, era membre del Patronat…

Alguns membres del Patronat del Lliure haurien de plantejar-se plegar.

Com vas viure la crisi institucional del Lliure i la dimissió de Lluís Pasqual des de dins?

Emocionalment em va doldre molt. Sobretot per com va anar tot plegat. Les maneres, les formes… això va ser una merda com un piano. El Lluís és un gran referent per a tots nosaltres, i té un talent extraordinari. Ara bé, és cert que hi ha maneres de fer que avui dia ja no toquen. I el Lluís té una manera de dirigir (ja sigui un muntatge, un equip o un teatre) un pèl pretèrita. Shakespeare parla molt de què passa quan arribes al poder. Hi ha un moment que has de triar si això és casa teva o és casa de tots. El Lluís és membre fundador del Lliure, no tindríem Lliure si no fos per ell. Però els anys van passant, i s’ha de donar opcions a gent nova. Arriba un moment que has de passar el relleu. Per això he plegat del Patronat del Lliure.

Com?

Intento ser al màxim de conseqüent amb mi mateix. Si volem que el Lliure sigui la casa de tots hi ha de poder tenir accés tothom. Jo ja feia dotze anys que era al Patronat, i em sembla que ara toca que entri gent nova, que entri aire fresc. Si renovem, renovem. I penso que hi ha altres membres del Patronat que també s’ho haurien de plantejar.

Com veus la nova etapa del Lliure, amb Juan Carlos Martel al capdavant?

Em sembla un projecte il·lusionant. En Martel ha apostat molt fort, té molt clar el que vol fer i està sent molt conseqüent. Té ganes d’airejar la casa i aportar coses noves. Crec que tots li hauríem de fer un vot de confiança. No parlo dels cent dies de gràcia. Se li hauria de donar un marge ampli.

 

Arquillué va debutar a la televisió l’any 1994 amb la minisèrie Arnau, de TV3. Des de llavors ha participat en produccions com Zoo o Mar de fons. Però sens dubte, el seu gran paper a la petita pantalla ha estat el de Claudi Guitart a La Riera. Han estat set anys de sèrie diària, del 2010 al 2016, més de 1.500 capítols. “És una cosa que no havia fet mai. D’una banda, m’aporta estabilitat i em permet continuar fent el teatre que vull, per què no dir-ho. Però de l’altra, descobreixo una manera de fer televisió que em diverteix molt. És una televisió molt ràpida, molt elàstica. Com a training per a l’actor és collonut”. Arquillué també té clar que la televisió aporta una visibilitat necessària: “Potser soc un dels actors que més treballa d’aquest país, fent funcions que veu moltíssima gent. Però quan estàs tres anys sense sortir a la tele, et trobes amb gent pel carrer que et pregunta si encara ets actor. La gent no sap què hi ha a la cartellera. Hi ha alguna cosa que no estem fent bé”. 
Compartir.

Sobre l’autor

"Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al bany". Bertolt Brecht. Escric a Entreacte i parlo a RAC1.

Deixa una resposta