“Sempre tinc present que la interpretació no és una professió sinó una forma de vida”.
PARAULA: COMPROMESA
Sóc l’Arántzazu Ruiz. Tinc 34 anys. Visc a Barcelona, a l’Eixample, en un pis ple de llum. Em guanyo la vida servint copes, fent publicitat i amb el teatre. Sempre tinc present que la interpretació no és una professió sinó una forma de vida.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i què hi veus?
Una persona molt compromesa amb la seva professió i amb una capacitat de treball molt gran.
I quan mires a l’altra banda?
Veig algú que en un moment donat va abandonar la seva part més instintiva i salvatge, per intentar encaixar. Ara l’estic rescatant perquè crec que és indispensable com a artista i com a ésser humà.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actriu?
Jo sóc actriu de naixement, no he trobat cap altra cosa que em faci tan feliç. He intentat buscar altres interessos però res m’apassiona tant com això.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
Recordo un professor que ens va dir a tota la classe: “Vostès ja són actors i actrius ara, ja estan exercint la seva professió i ho han de dir amb orgull”. I a partir d’aquell moment ho vaig dir amb menys por.
De què et sents més orgullosa del teu currículum?
Estic molt orgullosa de dues coses. D’una banda, de la meva companyia el Col•lectiu La Santa, un projecte que va començar fa cinc anys i que ha fet un salt exponencial pel que fa a produccions, presència a sales i en l’àmbit creatiu. També estic molt contenta de la pel·lícula Vivir y otras ficciones, que està pendent d’estrena. El quart llargmetratge de Jo Sol. La vam estrenar a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià i ha estat un d’aquells regals que et dóna aquesta professió, estic molt orgullosa de la trajectòria de la pel·lícula i també de la meva intervenció.
PARLEM DE FEINA
Tu tens la teva pròpia companyia, per què la formes, per necessitat d’explicar o per necessitat de tenir feina?
Una mica per totes dues coses. Hi va haver un moment en què no volíem haver d’esperar que algú ens truques, és una manera de tenir les regnes de la teva professió, i també perquè volíem explicar coses i ho volíem fer des de la nostra pròpia veu. De fet, va començar amb l’únic projecte que he escrit jo que es deia La infanta terrible y su séquito real.
Aquest és l’únic projecte que has escrit… Per què?
Perquè no he tingut necessitat de tornar a escriure, m’agrada molt participar en els projectes com a actriu. Agafar una proposta d’escena i sense tenir la lletra sencera crear des d’aquí.
Crear fent?
Sí. Crear asseguda en una taula cada cop em costa més. Crec que el meu cos i el meu instint van molt més enllà del que pugui imaginar. I com que tinc aquesta part molt coberta des de la vesant d’actriu no m’he tornat a posar a escriure. Sí que tinc ganes de ser més lider amb un nou projecte però crec que ho faré des d’aquí, des de la creació escènica pura i dura i després en tot cas ho passaré al paper. Crec que la paraula ha d’estar abans al cos que al paper.
Et sent a gust treballant sense un guió tancat?
Molt, de fet a la pel·lícula Vivir y otras ficciones també era així, teníem el guió del que passava però no les frases marcades i això t’obligava a elaborar un discurs per transmetre bé les idees de la pel•lícula.
I ets capaç de fer-ho des del personatge i no des del tu i des de les teves pròpies opinions o sentiments?
Aquí és on rau la dificultat i per això per mi és tan important la feina d’immersió i de construcció del personatge. És cert que si no crees de manera profunda i específica qui és aquesta persona acabes tirant del que ja saps fer. Però cada cop em conec més i sé quan estic tirant del que ja sé i quan estan apareixent coses noves.
I ara… en què estàs?
Hem acabat la temporada de l’espectacle Una casa a l’est i, com que vam fer tres projectes en deu mesos, estem en la fase de distribució, estic pendent de l’estrena de les dues pel•lícules que he fet i amb mig peu a Madrid.
FES UN TOMB PER TU MATEIXA.
Em veig com algú que està en un moment molt interessant, que encara no és algú conegut o absolutament posicionat dins la indústria però que està molt a prop d’estar vivint la vida que realment vol. Però alhora sóc conscient que he d’avançar i treballar molt perquè tot el que he aconseguit és molt fràgil i és una professió amb molta competència i amb molt poques oportunitats.
I sobre la professió…
Crec que és una professió que sempre ha estat complicada, amb una situació que no afavoreix gens els artistes, però si mires enrere t’adones que sempre ha estat així. I jo, que intento a vegades fer un teatre més combatiu i que estic també al col•lectiu de companyies independents intentant tirar endavant polítiques, crec que el que no hem de ser és innocents. Necessitem estar més units tant des de la lluita com des de la creació, perdre la innocència i l’individualisme.
@arantzazu_ruiz
