L’actriu i escriptora Àngels Bassas recorda Joan Brossa

Una tarda de principis de març m’arriba la proposta d’escriure sobre la figura polièdrica de Joan Brossa (1919-1998) en el marc de l’Any Brossa. El primer que em passa pel cap és el record meravellós d’haver actuat fa dues temporades a La Seca, en la funció Diumenge, al costat dels grans companys Àlex Casanovas i Abel Folk. Una peça en clau de comèdia que retrata molt bé la societat de l’època franquista.

Com a actriu em fascinava que les nostres rèpliques se succeïen a vegades sense tenir a veure les unes amb les altres, transformades en imatges poètiques. Un univers surrealista on, com a bona empordanesa, em va abellir navegar. Gràcies al mestre Hermann Bonnín, que n’assumia la direcció com a bon expert brossià, vaig interpretar aquest meravellós personatge de la Ròmula; una doneta de casa, avorrida en el seu matrimoni, que somia papallones i canta cançons franceses mentre fa mitja. Tres personatges peculiars, somniadors i divertits atrapats en la seva quotidianitat. Si alguna cosa vam aprendre del màgic món de Brossa és que potser no cal entendre-ho tot. I que la bellesa també es troba en la màgia de les paraules.

Podríem omplir molts fulls parlant de la seva poesia (visual, literària o escènica), però prefereixo recomanar-vos visitar la web institucional de l’Any Brossa o seguir la magnífica feina que està fent la Fundació Brossa. Al seu web hi trobareu l’agenda d’activitats, exposicions, itineraris… M’ha cridat l’atenció una pestanya anomenada Racó educatiu, amb un munt d’iniciatives a escoles, que aplaudeixo efusivament.

Potser per deformació professional tendeixo a observar les persones que no conec i intento imaginar-me com deuen ser, què fan, com se senten o què somien. Intento veure-les des d’una perspectiva humana més enllà de la seva projecció pública. S’ha parlat tant de l’univers brossià que no vull ser una enciclopèdia més que vomiti informació que potser ja sabem, sinó que m’agradaria acostar-me a Brossa des d’una òptica diferent. I per fer-ho, decideixo evidentment parlar amb persones que el van conèixer i així potser acabo descobrint l’home que hi podia haver al darrere. Per sorpresa meva, topo amb anècdotes farcides de gastronomia.

Sabem què li agradava menjar a Joan Brossa? Doncs sí. Li agradaven molt els ous. Boris Ruiz m’explica una anècdota: quan Brossa el va venir a veure a la funció de la Metamorfosi de Kafka, dirigida per Bonnín, en acabar van anar a sopar plegats en un restaurant mol fi. Mentre tots s’afartaven amb plats suculents, Brossa demanava una senzilla truita francesa. Jordi Coca, un altre mestre (que precisament li reediten aquest any el llibre Joan Brossa, o el pedestal són les sabates), corrobora la meva tesi sobre el seu estómac. Ho fa explicant-me precisament una altra anècdota culinària: van visitar els Tàpies en un restaurant sofisticat. A l’hora de les postres, li van demanar què volia. Brossa va respondre que volia un ou ferrat. Com que el cambrer es pensava que feia broma, li va portar un préssec en almívar rodejat de nata. Brossa, indignat, li va cridar: “No, senyor. Jo no li he demanat un ou ferrat en mànigues de camisa!” I més tard afegí: “Per això no m’agrada la cuina francesa: perquè te la porten mastegada.”

Vivia en un immens caos amb piles de papers i llibres que calia apartar per poder entrar al seu estudi

Quan una vegada el matrimoni Coca va voler fer-lo content amb una impressionant truita de tres pisos, va contestar: “Ah, no, jo truites amb perruca, no en menjo.” Definitivament, a Brossa no li agradava gens la sofisticació. De fet, vivia en un immens caos amb piles de papers i llibres que calia apartar per poder entrar al seu estudi; una mena de sobreàtic petit, al qual s’accedia només per un muntacàrregues. Segons ell, sabia on ho tenia tot.

Pel que m’explica Coca, semblava un drapaire, cosa que li va anar molt bé quan un inspector el va venir a visitar després de la gran tancada d’intel·lectuals a Montserrat, durant un cap de setmana de desembre del 1970, protagonitzada per 300 intel·lectuals catalans que protestaven pel Procés de Burgos, una fita clau de la lluita antifranquista segons la historiadora Eva Serra. Brossa va ser condemnat, com molts altres després d’aquella tancada, a pagar una multa. Però ell es va declarar “pobre de solemnidad”.

Pel que sembla, aquell funcionari de l’Estat que el va anar a veure per la multa es va empassar l’ham:

¿Pero usted vive aquí? ¿Pero donde duerme? ¿Y cómo… con el frío que hace?
Pues mire usted: me quito los pantalones y me tapo con ellos.

L’inspector va veure un Brossa drapaire embolicat en aquella brutor de papers, sense adonar-se, pobre il·lús, que Brossa tenia també a les parets quadres ni més ni menys que de Tàpies, Pons, Cuixart o Miró, que eren aleshores els seus amics. Brossa adorava l’il·lusionisme, la màgia, el transformisme de Fregoli, el cinema… (hi anava cada dia i va ajornar fins i tot una operació per poder anar a l’estrena d’una nova pel·lícula de l’Spielberg). I així és com jo me l’imagino: surant entre ous ferrats poeticovisuals, quadres valuosíssims presidint estances de drapaire, i ell, murri, dibuixant paraules.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta