Neix Noves Escenes, un projecte per apropar la creació contemporània arreu de Catalunya
Soc de Girona. De petita m’agradava molt el cinema, sempre tenia un llibre sota el braç i, gràcies a la meva família materna, vaig crèixer envoltada de música i d’art. També em flipava el futbol i em sabia tota l’alineació del Dream Team. El fet és que el teatre era, només, una activitat escolar. Una activitat més. Fins que un dia, el tiet Ruben em va portar a Barcelona a veure espectacles d’Àlex Rigola i Calixto Bieito. Vaig al·lucinar, no m’ho treia del cap. Allò no podia ser teatre. Allò no tenia res a veure amb els espectacles que havia vist. Girona, excepte durant els mesos de Temporada Alta, era un autèntic desert teatral. Com a molt teníem el Raluy.
Explico tot això perquè durant anys, les gironines i els gironins anàvem a Barcelona a buscar, precisament, allò que no trobàvem a casa nostra. En els darrers anys, però, la situació ha començat a canviar. Temporada Alta s’ha posicionat fins a convertir-se en el que és, en una de les cites teatrals més importants de l’estat Espanyol. I, últimament, en un autèntic refugi pels amants de les mal anomenades noves tendències. Vols veure Angelica Liddell, El Conde de Torrefiel, Thomas Ostermeier, Societat Doctor Alonso, Los Hermanos Oligor, Agrupación Señor Serrano, Guy Cassiers o Alain Platel? Tens dues opcions: pujar a Girona o esperar-te al Festival Grec. I, últimament, desplaçar-te a Olot, al Festival Sismògraf, o a Terrassa, al TNT. A partir d’aquí, i segons el teu nivell de fanatisme teatral, pots escollir desplaçar-te a Madrid (l’any passat servidora va veure Mount Olympus i el darrer muntatge de Rodrigo García), Perpinyà, Brusel·les, Berlín… El fet és que actualment, si veniu a viure a Barcelona i us apassiona el teatre contemporani, anireu molt al cinema. O donareu voltes per Catalunya.
Noves escenes a Catalunya
M’explico: La Xarxa Transversal, que agrupa deu ciutats mitjanes de Catalunya com Girona, Mataró o Figueres, ha creat un cicle anomenat ‘Noves Escenes’ per apropar (i programar!) el teatre més experimental i trencador als ciutadans. L’objectiu, expliquen, és crear una oferta cultural innovadora, convidar al públic a descobrir nous formats i normalitzar la presència del teatre contemporani arreu del país. De manera que, del 30 de gener al 13 d’abril, les ciutats que formen part del projecte programaran Raphaelle (La Conquesta del Pol Sud), Kingdom i Birdie (Agrupación Señor Serrano), Esmorza amb mi (Iván Morales) i Cosas que se olvidan fácilmente (Xavier Bobés). Aquesta última, per cert, és una autèntica meravella només per a cinc espectadors. Per tant, si hi voleu anar, ja podeu córrer. A més, també es podrà veure Conferència Espectacular, el darrer muntatge de David Espinosa.
Una iniciativa fantàstica que, probablement, trencarà amb la idea (un xic classista, per cert) “que el públic de comarques no entèn segons quines coses” i, com diuen els promotors, ajudarà a normalitzar la creació contemporània. Com a gironina obligada durant molts anys a desplaçar-se a Barcelona per anar a veure una exposició, un espectacle o un concert, aplaudeixo qualsevol iniciativa que redueixi, encara que sigui una mica, el centralisme que pateix Catalunya. Ara bé, com a periodista dedicada al món teatral, em preocupa Barcelona. I molt. Em preocupa que amics aficionats al teatre més contemporani em diguin que un cop s’acabi el Sâlmon, pràcticament no trepitjaran cap teatre de la ciutat fins el Festival Grec. Em preocupa que la creació contemporània, més experimental, més arriscada sigui cada cop més residual. Si no programem més creadors com Bobés, Serrano, Liddell, García, Mateus, Bernat i un llarg etcètera, com crearem el caldo de cultiu necessari per l’aparició de (més) companyies com José y sus Hermanas? Quo vadis, Barcelona?
