Els professionals de casa estan a tota la cadena artística de l’audiovisual.
L’anunci de la selecció del Festival de Canes genera cada any un gran rebombori, seguit d’un tipus similar de reaccions. Premsa i cinefília mostren la seva decepció davant de la tria dels noms de sempre: els germans Dardenne, Ken Loach, Paolo Sorrentino… la llista és molt llarga. El certamen francès sembla avantposar el prestigi dels autors ja consolidats a altres consideracions a l’hora d’escollir els films que concursen per la Palma d’Or. Aquesta 78a edició ha marcat una diferència respecte a aquesta inèrcia, ja que, més enllà del palmarès, s’hi han incorporat una sèrie de cineastes més joves i/o alternatius a la competició, una mica d’aire fresc que ventila el cànon contemporani.
Entre les (relatives) sorpreses, la selecció de Romería de Carla Simón, que després de guanyar l’Os d’Or a Berlín per Alcarràs l’any 2022 es confirma així com una representant del cinema català ja consolidada al panorama internacional. El seu tercer llarg entronca amb Estiu 1993 (2017) perquè també és una autoficció inspirada en la seva vida i en el buit que va deixar-hi la mort dels seus pares. A partir dels vídeos i dels textos elaborats per la seva mare, Neus Pipó, durant la temporada que va passar a Galícia amb el seu pare, que era d’allà, Simón perfila l’itinerari de la Marina, una jove de divuit anys que viatja fins a Vigo per rastrejar- hi la presència dels seus progenitors i connectar amb una família paterna que mai ha acabat de reconèixer la seva existència. Romería confirma el talent de Simón a l’hora de copsar l’evolució emocional dels seus personatges, en un film que desprèn una certa aroma de cinema francès. El tram més potent, però, és just aquell en què s’allunya del naturalisme marca de la casa per presentar una incursió en el surrealisme carregada de sensualitat.
La presència als grans certàmens ja no es defineix només per l’origen del director
Però la presència del cinema català als grans certàmens ja no es defineix només per l’origen del director o la nacionalitat principal del film. En la cursa per la Palma d’Or també hem pogut veure Sirat, el quart llarg del gallec Oliver Laxe, que s’ha endut ex aequo el Premi del Jurat. Ens trobem davant d’una coproducció hispanofrancesa que transcorre al desert del nord d’Àfrica, un territori digne de western on s’endinsa un pare, a qui dona vida Sergi López, a la recerca de la seva filla desapareguda. Lluny de l’èpica de la conquesta del territori, Sirat ens submergeix en una aventura dramàtica i espiritual de personatges sobrepassats pel seu entorn, una experiència brutalment sensorial en què el so i la música de rave tenen un rol predominant. I els responsables dels aspectes estètics més potents del film són catalans: l’argentí establert a Catalunya Santi Fillol s’encarrega del guió, Amanda Villavieja firma l’aclaparador disseny sonor i Mauro Herce, l’esplèndida fotografia. I un altre talent en el camp de la imatge, l’Artur Tort, director de foto habitual de l’Albert Serra, s’encarrega en bona part de la de Magalhaes, el film fora de concurs sobre el mariner portuguès que firma el filipí Lav Diaz i coprodueixen Serra i Montse Triola. Una altra constatació que el talent cinematogràfic català als grans festivals ja no és l’excepció, i que no es manifesta només mitjançant les pel·lícules firmades per cineastes del país
